PRÒLEG AL LLIBRE CADA DIA D’ISRAEL CLARÀ
GUANYADOR DEL III PREMI DE POESIA DE VALLROMANES
EL TRÀNSIT DE LES OMBRES
La vida ens esperava més enllà de les hores
en què jo desvetllava els teus secrets nocturns
i de nou aprenia el trànsit de les ombres
La poesia és la resposta més acurada a la pregunta fonamental. És la paraula poètica la que basteix el sentit últim de l’existència humana. Ho va dir Heidegger parlant de Hölderlin: Dichtung ist worthafte Stiftung des Seins (la Poesia és la fundació de l’Ésser per la Paraula). Cada vers delimita un instant, un objecte, una emoció que brolla i rellisca pels tombants del paper verge. Cada vers ens condueix al nucli del que som: efímeres ombres de carn que aspirem a la llum definitiva mitjançant el fràgil ombratge dels mots, l’entrellum del verb, la lucidesa lírica.
Israel Clarà, filòsof esdevingut poeta, ha escrit un poemari estructurat en quatre parts (les tres primeres són simètriques –inclouen deu poemes cadascuna–, mentre que la quarta part té catorze poemes). Quaranta-quatre peces que conformen un trencaclosques ple de detalls quotidians amb els quals el poeta embolcalla el seu pathos emocional. Objectes i sentiments aparaulats, emboirats de solitud, de nit, de pèrdua.
Clarà ens avisa de bell antuvi: He vingut fins aquí, estic ple de paraules. Paraules talment llàgrimes que es destil·len d'una carn clivellada de somnis. La mirada poètica cerca endins perquè a fora només hi veu penombra: aquella penombra on s'escriuen els dies. Amors viscuts que tufegen cadavèrics, potser oblidats per sempre, entre les parets mestres de la felicitat.
Amor i mort, realitats bessones, senyoregen per les planes d'aquest poemari corferit per la temptació de la derrota: No entenc per què no anem a dormir i tot s'acaba. Però la llum roman enmig de la foscúria nocturnal. És la força del record vívid que, poetitzat, il·lumina la sendera. És la certesa d'haver estimat la que ens salva del naufragi definitiu: i saps que els amors no perduren si no és en els poemes. Tanmateix el poeta és conscient de la inutilitat del poema:
Però sé que és inútil reinventar els espais,
retornar per vials de memòria a la casa.
Per on ella arribava sols hi ha camins desfets
i la porta que obria té la balda posada.
La pols dels carrers pot inspirar un poema? Per descomptat:
quan l'amor era tendre i la vida ferotge
i creia que era més que la pols que trepitjo
mentre vago i t'enyoro perdut en la memòria.
L'univers sempre limitat. L'esperança versemblant, sempre onírica. Hi ha ressonàncies de Màrius Torres en “Violí suïcida”:
pell morta de violí
que la mà tremolosa transforma en suïcida
quan la mort duu la vida i no la gosa dir.
Quan ja no ens queda res, ens queden les paraules:
Només queda el desig de fugir lluny,
de repintar un nou atles pels innobles dominis
que ha bastit amb poemes l'absència dels teus ulls.
El poema esdevé monument d'absència, refugi, muralla, epitafi. Encara que el poeta, desconsolat, demani: Per què l'invent dels mots no em serveix per a tu? La cendra que resta més enllà de la flama. El trànsit de les ombres.
Absència de l'amor que és presència de la mort: sabré que els morts m'enyoren, també cada matí. És la nítida nit que queda quan el somni s’ha desfet: nostàlgia, buidor, solitud, tristesa. Els mots que transiten ombrívols perfilant pors i neguits. Els mots que tremolen en el caire del poema. Els mots, sempre els mots, que ens fan ser aquest miratge que s'escola riu avall devers la mar pregona.
Perquè la vida només és vivible poèticament, Clarà demostra que, malgrat les desfetes, podem ultraviure gràcies a la poesia.
Toni Ibàñez, Mas Voranell, maig de 2007
Fitxa del llibre