SAVIESA DE SAVIESA, ÉS A DIR, LA PARAULA

«sóc jo saps que et parlo perquè tu parlis com un àngel.»

Guillem Viladot Rés comú, El-Malakh

La calma. T’allunyes... Un altre cop la letargia.
Silenci. Els dits, fràgils, rellisquen sobre les tecles negres...
¿La calma? El buit. La teva absència irrefutable. Vana esperança.
T’allunyes... I resto sol, més sol que mai, mancat inútilment de paraules.
La calma d’una altra mort en vida. Tot el que comença acaba.
El final és abisme quan el cor es dessagna.

Dorm en el desdesig
Asceta i embriac
El cor com un cel ras
Que estimin els altres
Deixa la bellesa intacta
En tens prou amb contemplar-la

Comprendre l’Abisme,
Sostenir-se dempeus
Vertiginosament
Sense abocar-s’hi.
Acarar el Misteri
Amb ulls oberts,
Amb les úniques ales
De les paraules.
Ser enmig del No-res
Convençut de què,
Abans o després,
Tot se n’anirà en orris.
Tenir-te i no tenir-te,
Recordar la teva veu.
Misteri i Abisme,
Abisme i Misteri,
Cara i creu.
Tremolor de llavis.
Ja no sóc teu.

A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç.
La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny...
deal with my quiddities and keep up my spirits...
Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu.
Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa.
¿Com has arribat fins aquí? Desglaç. Càlida fosca.
L’encís de l'hivern davant la llar de foc
com si fora el món no existís com si la vida fos suau
i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores
que encara ens resten per a posar punt final
a tants batecs batecs paraules notes capvespres
dits llavis ulls orientals somriures silencis...

Floriran els ametllers.
Els núvols d’hivern -esfilagarsats, desmarxats, agònics-
deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics.
Claror de blau encès.
Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis.
Floriran els ametllers.
La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls.
Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera.
Refarem els records.
Floriran els cossos. Beurem la saba nova.
Qualsevol estrella serà nostra.
La lluna sencera.
Floriran els ametllers.
Albades fulgents.
Mirades insondables.
Abril de papallones nues.
L’un dins de l’altre.
Abella i mel.
A la vora de la riera.
Lluny de tot arreu.
Llavis humits.
Música de Sade.

Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança.
L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert.
Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó.
Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral,
que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia,
que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila.
No inventis cap més amagatall.
Sé qui ets.
Sé què vols.
Sé què somies.
Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte
en el mateix punt que ens vam dir adéu.
Un adéu fictici, inesborrable.
Com els teus llavis. Com la teva set.
Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets:
Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...
Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.

Guillem Viladot, in memoriam
I vas enfilar el camí de l'horitzó
I vas encalçar la llum ponentívola
I et vas acomiadar del mar
I vas escriure un testament en vers
La mort no existeix
Només existeix la vida
I el misteri de l'amor
és el misteri del foc,
el misteri de la sang,
l'ordi que engalana els camps,
la mirada inestroncable...
No vas morir, no has mort:
Només se t'acabà la vida
Les campanes de Riella repiquen de sol a sol
La teva veu, tremolosa i amiga,
s'esmuny pels meandres del record
Només existeix la vida...
La saviesa dels mots
El silenci esblaimador
I vas agafar el camí de l'horitzó
I la tardor s'engelabrí de sobte
No vas morir, no has mort:
Només t'has disfressat de boira
La innocència que retrobes és la teva victòria
Ara despertes del tot i retornes a Ítaca
I el besllum del teu somriure ens reconforta
Mentre cauen les fulles i creix la lluna

Toni Ibàñez