L'ORACLE IMMINENT



POSTLUDI DE BIEL MESQUIDA

L’ARDOR DELS CLIMES

Les amants cultivent la fougue, les intellectuels les leurres, les mères les plaintes, les prêtres la mort, les gendarmes la contrainte, les professeurs la culture commune, les épouses la jalousie, les amis l’envie, les guerriers la haine, les laboureurs la terre, les enfants le jadis. (Pascal Quignard)

És un lector de L’oracle imminent que escriu.

Radiat, fremit, eixut, impregnat, tocat, eretitzat, ferit, enlairat, vençut, deseixit, grapejat, emmalaltit, dolgut, encalentit, amarat, vigoritzat, retut, inflamat, endolcit, premut, escorxat, enrabiat, desfet, romput, encalfredat, refet, escarrufat, aterrat, remogut, il·luminat, besimat, encès, etc.: així he sortit de la lectura i de les relectures de L’oracle imminent.

Clavillaré dins la lletra algunes de les notes lectoreres que he llançat al vol provocades per la ciberescriptura, més ben dit, les ciberepístoles, de Mouchette —donassa amb embruixos fractals i geologies volcàniques— i Vogelfrei —masclot amb ruralitats verdaguerianes i plecs de milfulls—: els protagonistes escriptors d’una ciberhistòria que s’aguanta en els llenguatges. Una ciberhistòria que he llegit en forma de llibre i que es va fer on line (via mail, messenger i blog) amaga des d’un bon principi un oxímoron exaltant, productivíssim, desencadenador d’interrogants. El lector sap que no pot clicar damunt les adreces, damunt les frases o els mots. Allò no és elèctric, són electricitats lletrals. M’he imaginat en un acte al·lucinatori que algú escrivia un llibre en impressió gutenbergiana i el publicava copiat a mà. Seria bona la metàfora? Un text fet a la xarxa que surt en paper, no aniria per aquí la cosa? Emperò m’he respost al debat de qüestions per l’estil amb una certesa: el suport de la literatura no és altra cosa més que un mitjà, la finalitat és la contarella. L’essencial és el text, ja sia fet sobre argila, pedra, fusta, paper, pdf, mp3 o sobre l’aigua.

L’oracle imminent és la feina feta a quatre mans (més còrpores) de dos —Toni Ibàñez i Emma Piqué — grans estudiosos dels pornògrafs del discurs (De Safo a Alice James, d’Homer a Dalí, del Dant a Nabokov, de Pessoa a Blai Bonet, etc.), que volen emular-los, quatre mans que cada dia practiquen l’escriguera i l’escriptura. Aquí hi ha tot l’entrellat de la faula. Ells volen escriure com contaven i cantaven els grans mestres anònims d’abans de les epopeies sumèries les obres dels quals han sobreviscut a través de la veu. Això se sent en el llibre. Ells volen escriure com els grans clàssics de tot temps. Això es desprèn del llibre.

I saben que la pornografia desitjada i vertadera del narradors no és l’argument, ni la trama, ni el desenllaç, sinó la seducció del lector, retenir l’atenció del lector, captivar-lo, tocar el lector, acaronar-lo. Això és l’aventura immortal del llibre.

Trobar aquestes zones d’encanteri, càlides i desconegudes, quan les paraules et fan suquejar, vessar, escórrer per tots els humors corporals, és la feina d’aquestes lletres (és igual si són manuscrites, encelades, plaguetejades o essaemaessades) de dos amadors lletrals que es mouen en aquest territori a mig camí entre el fantasma i el deliri, entre la música i l’eco, entre el desig i el no-res. Agafen els fems —les brosses— indignes, baixos, grollers, sacrílegs, que no vol cap llenguatge correcte, i els converteixen en pa i sal de vida.

La retroalimentació fonamental d’Emma i Toni, ben clàssica dins l’estructura i el reclam d’aquesta casta de correspondències (record Les liaisons dangereuses), gràcies a la internet i a la mobilitat de les ones, s’ha fet en un espai hebdomadari (del divendres 24 de febrer al dissabte 4 de març de 2006) i a unes hores exactes que són tan virtuals com el flirt, els encontres, les enrotllades, els orgasmes, els pensaments, l’idil·li. Tot és literatura. Les especificitats i els conforts tecnològics són pures eines neutres. L’aranya de la xarxa esdevé coloma missatgera que duu els petits bitllets sexysamorosospornogràficsmetafísics fermats a la pota, d’un partner a l’altre.

El símptoma que L’oracle imminent revela és l’existència d’una energia literària que vivifica la llengua catalana i s’expressa a través de la Internet amb un riu quotidià de llenguatges que són un fenomen nou, engrescador i carregat de possibilitats de fer literatura de la bona.

Toni Ibàñez i Emma Piqué en són uns pioners vers.

Biel Mesquida, Premi Nacional de Literatura
Telloc, Mallorca, Països Catalans, setembre de 2006