EL BAGUL DE PESSOA

 

Sens dubte, Pessoa és el Mestre. La seva Obra és un exemple de CREATIVITAT en la qual podem trobar un univers plural, gairebé inesgotable.

Aquí recollirem les nostres reflexions a l'entorn dels seus textos, dilucidacions diverses, traduccions, enllaços...

 


 "DARRER POEMA" > La novel·la sobre l'estrany amor entre Pessoa i Ofèlia

 


TEORIA I PRÀCTICA DE L'ABDICACIÓ PESSOANA

Encara surten "conills" literaris del ja, a hores d'ara, mític bagul que Pessoa llegà a la posteritat. Un espoli amb 25.743 documents inventariats que es guarda a la Biblioteca Nacional de Lisboa. El "mag" lisboeta ens aclapara i alhora ens esperona devers una cada cop més àmplia panoràmica de la seva Opera Omnia. Com si, lentament, es congriessin totes les peces necessàries per tal d'assolir una dilucidació definitiva del trencaclosques laberíntic que va ser la seva ment creadora de múltiples personalitats (es parla d'una galàxia de gairebé 200 heterònims...). Un cas realment únic i irrepetible en la història de la literatura universal. L'última gran troballa és aquest manuscrit de 29 pàgines catalogat com el quadern 144Q. Un conjunt de fragments esparsos que es trobaven inclosos dins un cartipàs de tapes negres. Una endiablada cal.ligrafia que condensa tot un conjunt de reflexions sovint inconnexes que només gràcies als esforços d'uns quants estudiosos (Richard Zenith, Manuela Rocha, Teresa Rita Lopes, Luísa Medeiros, Manuela Parreira) ha pogut ésser desxifrada, arranjada i presentada al gran públic (editorial Assírio&Alvim, Lisboa, abril de 1999).
El Baró de Teive va ser un heterònim avortat per Pessoa gairebé abans de néixer. És fàcil perdre's en els revolts del seu itinerari anfractuós, a penes esbossat sobre el paper. El mateix títol (L'Educació de l'Estoic) ja ens ofereix una pista, però és insuficient. Sembla ser que hi havia un títol alternatiu dactiloscrit a sobre d'aquest: La Professió de l'Improductor, val a dir que molt més fidel al contingut de l'obra. Tot i que, més que d'una "obra", hauríem de parlar d'un esbós o projecte d'obra. El recurs constant a l'aforisme (en algun cas una única frase i prou) i el seu estil dispers i sovint recurrent l'apropen moltíssim a l'altra gran "obra" mestra de Pessoa: el Livro do Desassossego. Però quedi clar de bell antuvi que El Baró de Teive no és ni de bon tros el Bernardo Soares/Vicente Guedes del Livro, malgrat aquests paral·lelismes de caire estilístic. Hi ha un fons radical que els separa: l'autor del Livro admet fins a cert punt la imperfecció, és fins a cert punt irònic amb si mateix, s'estima més el camí del somni, és més líric, i -això és el que els fa essencialment dissemblants- continuarà escrivint sense aturall, perquè "moure's és viure i dir-se és sobreviure's"...(cosa que el mateix Baró entreveu quan afirma que "la primera funció de la vida és l'acció, com el primer aspecte de les coses és el moviment"). Per Soares "la literatura és l'única veritat" o, en paraules del mateix Pessoa ortònim: "A alma é literatura / E tudo acaba em nada e verso" (6-11-1932). Això, el Baró no s'ho acaba de creure. El Baró deixa d'escriure, es queda immòbil, "clavat a terra", sobre l'arena ... Saluda al No-res i diu adéu amb el cap ben alt. El Livro és un monument inacabable, una Sagrada Família literària. La nova edició publicada per Assírio&Alvim l'any 1998 duplica en extensió l'anterior versió que coneixíem. La darrera fe és la fe en la paraula, en allò que ens fa específicament humans.
Soares reconeix que la seva vanitat són "algunes pàgines, uns fragments, certs dubtes...". El Baró sembla haver apostatat d'aquesta darrera fe, tot estroncant la font que peixia s'ànima. La postrema abdicació seria abstenir-se d'escriure, renunciar a la droga grafomaníaca. El veritable alliberament, la victòria suprema, seria plegar i callar per sempre, el silenci absolut, o sigui, la mort. I el Baró no s'atura, el Baró no perllonga, no afegeix punts suspensius... Diu prou i s'institueix vencedor, fingidament vencedor.
Pessoa va escriure el seu darrer poema el dia 22 de novembre de 1932, vuit dies abans de transir.
Un poema d'allò més enigmàtic escrit en anglès. Aparentment sembla referir-se a algú llunyà:

"But my poor heart is pining / For something far away. /
It's pining just for you, / It's pining for thy kiss. / It does not matter if you'r true to this. / What matters is just you...".

El misteri d'aquest poema es gronxa entre el something i el you. ¿Són els petons d'Ofèlia els que el poeta troba a faltar en el seu darrer sospir? ¿És l'amor que no va tenir, la felicitat sempre tan llunyana, l'únic que realment importa de debò a la vida?

"But I am far from you / And so far from your kiss! / And that's all I get that's really true in this. / What matters is just

El Baró ho diu així: "No vaig servir per a cap de les dues maneres de gaudir -ni pel petó d'allò que és real ni per la carícia d'allò que és fictici".
Aquest darrer poema és un cant saudoso, les acaballes d'un plany ple de SAUDADE, on l'home que va ser Pessoa sent nostàlgia d'allò que mai no va poder tenir. Paraules sí, que en va tenir moltes, potser massa i tot. Petons, en canvi, ben pocs. Fretura absoluta, sentiment de futilitat i buidor. Allò que realment importava de la vida va escapar-se-li. La impossibilitat de fer art superior és, al cap i a la fi, la impossibilitat de ser feliç, la impossibilitat de sobreviure, la maleïda condemna del Destí que només ens ha deixat el Logos i ens ha arrabassat la Plenitud del Paradís.

LES CUITES D'UN BARÓ GRAFÒMAN QUE PATIA D'ÍNFULES SUICIDATÒRIES

A la memòria
d'Àngel Crespo


Se o indez morre, deixá-lo...
Mais vale morrer de bibe
Que de casaca... Deixá-lo
Balouçar-se enquanto vive...


MÁRIO DE SÁ-CARNEIRO, O Recreio


Pels volts de 1929 D.H.Lawrence redactava un assaig intitulat "À propos of Lady Chatterley's Lover" que volia ser una mena de rèplica a la persecució que s'estava fent de la seva obra cabdal. Allí, tot just començar, podem llegir les següents afirmacions:

Actualment sabem que l'acte no segueix necessàriament al pensament. En realitat, pensament i acció, paraula i fet, són dues formes separades de consciència, dues vides separades que portem. Necessitem mantenir una connexió entre elles. Però mentre pensem no actuem, i mentre actuem no pensem. La nostra gran necessitat és actuar d'acord amb els nostres pensaments i pensar d'una forma ajustada als nostres actes. Tanmateix, resulta que quan estem pensant no podem actuar, i quan actuem no podem realment pensar. Ambdues condicions, el pensament i l'acció, són mútuament excloents. Però han de guardar una harmonia entre elles.

El Baró de Teive, que apareixia enmig del prosceni pessoà a finals de 1928 o principis de 1929, subscriuria sens dubte aquestes adveracions de Lawrence, fins al punt fatídic d'haver estat una víctima propiciatòria de la veritat que elles enclouen. Pessoa el va fer néixer per tal d'exorcitzar un dels seus fantasmes interiors més lúcid i, a la vegada, més punyent: el suïcida raonable que és incapaç de suportar la imperfecció de la seva existència, l'home que no pot respondre a les exigències pràctiques del món. El Baró duu a terme allò que, probablement, el mateix Pessoa sempre havia rumiat. L'ombra del Baró s'allarga i s'espesseeix a mesura que els seus arguments avancen. Ens arriba la seva clarividència verbal amb una versemblança d'allò més plausible. Submergits en la seva lògica autoimmoladora ens sentim propel.lits a admetre que el seu desenllaç és inevitable. Però aquesta és la gran mentida, la gran ficció pessoana. El manuscrit, única i última penyora del suïcida, apareix dins un calaix d'una habitació d'un hotel... No, no era veritat que ho hagués cremat tot. El Baró sabia que els seus manuscrits eren la cosa més important. Molt més important que la seva felicitat. De la mateixa manera que Nietzsche escrivia al final del seu Zarathustra: "Mein Leid und mein Mitleiden - was liegt daran!
Trachte ich denn nach Glücke? Ich trachte nach meinem Werke!". És l'Obra, i només l'Obra, la que mereix tots els sacrificis.

Un Pessoa amb 42 anys, cansat i confús, abdica de l'amor de la seva vida. Morta la mare, només Ofélia Queirós podia salvar-lo del desastre. Havien mantingut una relació als anys vint que s'havia acabat entre epístoles ridícules i aparicions sobtades d'heterònims contraris a la relació. Ella era uma rapariga muito simples, una simple secretària. Massa poc per un geni. No obstant, nou anys després, ell va intentar retrobar-la... Però ja era massa tard. Indecís, Pessoa desisteix de l'amor possible perquè tenia por de la felicitat, perquè creu que no serà capaç de fer-la feliç, perquè s'estima més dedicar-se a la seva Obra... Se la treu del cap, encara que ja no se la podrà treure mai més del cor. "D'aquella hora suau i trista data el principi del meu suïcidi". És aquesta renúncia transcendental la que marcarà la resta de la seva vida i de la seva Obra. Perquè l'afecció ens és tan necessària com l'aire que respirem. Ho admet desesperadament (l'amor és la gran esperança) i, sense por, en dedueix el corol.lari: m'haig de matar. La vida és racionalment impossible. Si l'amor és una il·lusió, un problema insoluble, un desvari de les emocions, un somni, una mentida, una covardia i una traició a nosaltres mateixos (Livro, trecho 411).. Si "estimar és cansar-se d'estar sol", llavors, almenys en aquest aspecte, serà plenament conseqüent i coherent amb allò que pensa i escriu. Hagués estat massa vulgar ("Queriam-me casado, fútil, quotidiano e tributável? ... Deixem-me ir sozinho para o diabo! ... Quero ser sozinho. Já disse que sou sozinho! ... Deixem-me em paz! ... E enquanto tarda o Abismo e o Silêncio quero estar sozinho!", Lisbon Revisited, 1923, Álvaro de Campos). I es va salvar l'Obra, la Literatura. Solitari fins al final, embolcallat de paraules, perquè "ser poeta no és una ambició meva, sinó la meva manera d'estar sol". I sol va morir. Com el Baró de Teive, clavant-se el glavi (la ploma) en el pit. Una victòria gens pírrica, si tenim en compte la seva resurrecció ulterior feta de fama i lectors.
L'Educació de l'Estoic és, per tant, una conseqüència, i no pas un plantejament. No hi ha suïcidis improvisats, sinó històries velles que van emmalaltint la voluntat fins que la voluntat esclata en una disbauxa anihiladora que s'ho enduu tot per davant, incloent-se a si mateixa. Hi ha moltes formes de suïcidar-se. Ja hem vist que renunciar a l'amor n'és una, i potser la més lamentable. Pessoa no va estimar ningú (bé, sí, va estimar-se a si mateix i va estimar la seva pròpia Obra), les arrels més profundes del seu analfabetisme emocional s'haurien d'escodrinyar ( "This is one of the cases in which we must all be Freuds") en la seva atípica infantesa. Arran de la separació definitiva amb Ofèlia va perllongar la seva agonia de lector, escriptor, fumador i bebedor empedreït amb una serenor desesperada fins que un còlic hepàtic el va fer capitular quan comptava 47 anys i escaig. Un altre suïcida, potser el millor amic que va tenir al llarg de la seva vida, Mário de Sá-Carneiro, escrivia a la darrera pàgina de La confessió de Lúcio:
Estic tranquil -sense cap desig, sense cap esperança. No em preocupa el futur. El meu passat, quan el reveig, se m'apareix com el passat d'un altre. He continuat existint, però he deixat de ser. I fins a la mort de debò no em resta sinó contemplar les hores que s'esquitllen davant meu...
Pessoa va viure molt a frec l'experiència del suïcidi del seu amic íntim, fet que s'esdevingué a Paris l'any 1916. No endebades el Baró ens recorda força al Mário que escriu :"No va ser un fracassat perquè va tenir el valor de destruir-se", "un home que, a força de concentrar-se, desapareix de la vida immigrat en el seu món interior", "jo era el meu drama -la cosa artificial- i el meu drama la realitat".(A confissao de Lúcio, 1914).
Continuar existint després d'haver deixat de ser... O com escriu Álvaro de Campos el 30 de desembre de 1934:

Há entre quem sou e estou
Uma diferença de verbo
Que corresponde à realidade
.

I així tornem a la citació inicial de Lawrence: el gran abisme entre el món exterior (acció) i el món interior (pensament), el gran jorismós platònic entre el món de les idees i el món sensible, entre l'esperit i la matèria. Una escissió que va augmentant dramàticament de mica en mica i que condueix a l'apartament, a l'allunyament cada cop més intens. En Mário no ho va poder suportar i va tirar pel dret. El cagadubtes de Pessoa es va inventar al Baró i, mitjançant aquest recurs retòric, es va suïcidar literàriament. Ambdós encarnen la tragèdia fonamental de l'home contemporani: la presumpta unitat del jo que fa aigües, la imatge aparent i més aviat feble d'una identitat feta miques, esbocinada, esquizoide. És el divorci entre la raó pura i la raó pràctica en sentit kantià, entre l'especulació i la praxi, el mateix dualisme insalvable entre el cos i l'ànima que la tradició platònico-cristiana havia consolidat i de la qual Descartes no va saber desempallegar-se.
Serà Hume el que qüestionarà aquest model tot fent una crítica del concepte clàssic d'identitat personal. En realitat, dirà l'escocès, som un "feix de percepcions", un flux continu d'impressions a partir de les quals no pot deduir-se l'existència d'un jo substantiu. Hem de fingir-lo, es tracta d'una idea indemostrable fruit de la creença natural. La sospita ja estava encetada. Ricardo Reis, sempre tan lacònic com apol.lini, ho diu així:

Nada, senao o instante, me conhece.
Minha mesma lembrança é nada, e sinto
Que quem sou e os que fui
Sao sonhos diferentes.

(26-5-1930)

L'any 1927 Herman Hesse publicava el seu magnífic "Der Steppenwolf". Allí, el protagonista, Harry Haller, es troba lluitant contra la mateixa ficció, que ell anomena "el mite de la unitat de la persona". Segons ell, cal desemmascarar aquest mite sobre el qual es basa el perniciós individualisme occidental. La multiplicitat anímica de l'ésser humà és un fet innegable. "Harry no es composa de dos éssers (home i llop), sinó de cent, de milers ... Oscila entre milers, entre incontables parells de pols". Tota l'heteronomia pessoana redunda en la mateixa convicció. "Dins nostre habiten innúmers..."- escriurà Pessoa. No, no estem fets d'una sola peça. Però tornem al Baró i a Lawrence. Si falla la "connexió", l'harmonia entre les dues vessants de l'ésser humà, llavors, el "feix" es desgavella i s'esbarria pertot esdevenint una multiplicitat de "personalitats" divergents i centrífugues. Tantes com instants o estats d'ànim s'apoderin de la nostra ànima. El Baró de Teive n'és un exemple, l'àpex malaguanyat i efímer que s'esmicola literàriament retopant contra els esculls de la rocallosa realitat. Amb el seu urc encarcarat, malsucós... antiromàntic fins al moll de l'os, va desgranant les raons que sustenten el seu temperament i les seves decisions. L'amputació de la cama s'ha d'interpretar, de fet, com una amputació general del cos (en l'aspecte sexual parla literalment de "castració"), que és l'òrgan o instrument de l'acció humana i que, en el seu cas, resta inservible. Té malalta la voluntat i atrofiades les emocions per causa d'un sobreeiximent de les facultats intel·lectuals. Abdica d'allò que, en realitat, no és capaç o no té valor de fer. S'estima més somiar que ser. La qüestió del duel exemplifica molt bé aquest predomini de l'abstracció per damunt de qualsevol altra consideració particular o concreta. L'eremita celibatari que contempla la vida des de la seva talaia privilegiada, que s'allunya del contacte grosser amb la materialitat... però que tampoc no s'acaba de trobar a recer en el món oníric. No li queda res on poder aixoplugar-se... potser només les paraules, però tampoc elles són cap garantia. Tot és fútil i tant se val si es cremen els manuscrits. La nàusea apareix quan som conscients de la suprema inutilitat de tot plegat. Ens queda l'últim gest que no consola de res, però que ens dignifica: cremar-ho tot i, a continuació, matar-nos. Sí, sense escarafalls, mantenint l'honor fins al final. Sense bàlsams, sense fe, sense metafísiques estupefaents, sense romanticismes de pa sucat amb oli, sense amors i sense esperança... El Baró accepta la seva situació, n'és plenament conscient, i mitjançant aquesta consciència s'allibera i s'enlaira per damunt de la mesquinesa plebea. Noblesa obliga. I s'abaixa el teló. Tot un espectacle d'histrionisme ampul·lós que ratifica aquella màxima pessoana que no hauríem d'oblidar mai : "el poeta és un fingidor". El nostre Baró ho és tot menys poètic. Només hi ha un parell o tres de fragments que freguen el lirisme. La resta de la seva prosa és crua i contundent. La seva veritat és la gran veritat de la literatura: la paraula feta alternativa o l'art com a veritable ersatz de la vida.
Descansi en pau el Baró.

 

MARCHA FÚNEBRE PARA EL REY LUIS SEGUNDO DE BAVIERA
[o la seducción de la Muerte -más demorada que nunca]

Hoy, más demorada que nunca, vino la Muerte a vender a mi puerta. Ante mí, más demorada que nunca, desdobló los tapetes, las sedas y los damascos de su olvido y su consuelo. Les sonreía, por elogio, sin importarle que yo la viese. Mas cuando intenté comprárselos, me dijo que no los vendía. No vino para que yo quisiese lo que me mostraba, sino para que, al mostrármelo, la quisiese a ella. Me dijo que sus tapetes eran los que se pisaban en su lejano palacio, que sus sedas vestían su castillo sombrío, que eran todavía mejores los damascos que cubrían los retablos de su estancia más allá del mundo.
Con suave gesto deshizo el antiguo apego que me ligaba a mi umbral desnudo. Tu hogar -me dijo- no tiene luz: ¿para qué quieres tener un hogar? En tu mesa -dijo- no hay pan: ¿para qué te sirve tu mesa? Tu vida -dijo- no tiene quien la acompañe: ¿con qué te seduce tu vida?
Yo soy -dijo ella- la luz de los hogares apagados, el pan de las mesas desiertas, la compañera solícita de los solitarios y de los incomprendidos. La gloria, que en el mundo falta, es pompa en mi oscuro dominio. En mi imperio el amor no cansa, pues no sufre por tener; ni duele, pues nunca se cansa de haber tenido. Mi mano se posa levemente en los cabellos de los pensadores, y al punto olvidan; en mi seno se apoyan los que esperaban en vano, y acaban confiando.
El amor que me profesan -dijo ella- no tiene pasión que consuma, celos que desvarien ni olvido que deslustre. Amarme es como una noche de estío, cuando los mendigos duermen al relente y parecen piedras a la vera de los caminos. De mis labios mudos no brotan cantos de sirena, ni melodía de árboles ni de fuentes; pero mi silencio acoge como una música indecisa y mi sosiego acaricia como la conciencia de una brisa.
¿Qué tienes tú -dijo ella- que te ate a la vida? El amor no te busca, la gloria no te procura, el poder no te encuentra. La casa que heredaste, la heredaste en ruinas. Las tierras que recibiste tenían las primicias quemadas por la escarcha y el sol había consumido sus promesas. Siempre viste seco el pozo de tu quinta. Antes de que las vieras, las hojas se pudrieron en sus estanques. Las malas hierbas cubrieron las alamedas por donde tus pies nunca pasaron.
Mas en mi dominio, donde sólo la noche reina, encontrarás consuelo, porque no tendrás esperanza; hallarás olvido, porque no tendrás saudade; reposarás, porque ya no tendrás vida.
Y me mostró lo estéril que era la esperanza de mejores días. Me mostró cómo el sueño no consuela, porque la vida duele más cuando despertamos. Me mostró que durmiendo no se reposa, porque en los sueños habitan fantasmas, sombras de cosas, rastros de gestos, los embriones muertos de los deseos, los despojos del naufragio de la existencia.
Y así, diciendo esto, doblaba despacio, más demorada que nunca, sus tapetes, mientras yo los miraba seducido, y sus sedas, que mi alma codiciaba, y los damascos de sus retablos, mojados ya por mis lágrimas.
¿Por qué has de intentar ser como los otros, si estás condenado a ti mismo?
¿Por qué has de reir si, cuando ries, tu propia alegría sincera es falsa, pues nace del haberte olvidado de quien eres? ¿Por qué has de llorar, si sientes que de nada te sirve, y lloras más porque no te consuelan las lágrimas que porque las lágrimas te consuelen?
Si eres feliz cuando ries, porque entonces no te acuerdas de quien eres, ¿cómo no vas a ser más feliz conmigo, allí donde ya nunca más te acordarás de nada? Si descansas perfectamente las veces que duermes sin soñar, ¿cómo no ibas a descansar en mi lecho, allí donde el dormir nunca tiene sueños? Si te elevas un momento porque ves la Belleza, olvidándote de ti y de la Vida, cómo te elevarás en mi palacio, cuya belleza nocturna no sufre discordancia ni edad ni corrupción alguna; en mis salas donde ningún viento perturba las cortinas, ningún polvo cubre las armaduras, ninguna luz destiñe poco a poco las alfombras y los tapices, ningún tiempo amarillea la blancura vacía de los muros.
¡Ven a mi cariño, que no sufre mudanza; a mi amor incesante!
¡Bebe de mi copa inagotable el néctar supremo que no amarga ni empalaga, que no disgusta ni embriaga! ¡Contempla desde la ventana de mi castillo, no el luar o el océano, que son cosas bellas y por eso imperfectas, sino la vasta noche materna, el esplendor indivisible del profundo abismo!
En mis brazos olvidarás el doloroso camino que te trajo hasta ellos.
En mi pecho no sentirás nunca más el amor propio que hizo que me buscases. Siéntate a mi lado, en mi trono, y sé para siempre el emperador indestronable del Misterio y del Grial que coexiste con los dioses y con los destinos, no siendo nada, sin tener esto o aquello, no precisando ni dando lo que te sobre, ni siquiera dando lo que te falte, ni siquiera lo que te baste.
Seré tu esposa materna, tu hermana gemela encontrada. Y casadas conmigo todas tus angustias, reservándome por entero todo lo que buscabas y no tuviste, te perderás a ti mismo en mi mística sustancia, en mi existencia negada, en mi seno donde las cosas se abisman, en mi seno donde las almas se apagan, en mi seno donde los dioses se desvanecen.
*
¡Rey y Señor del Desapego y de la Renuncia, Emperador de la Muerte y del Naufragio, sueño vivo, errante y fastuoso, entre la ruinas y los exilios del mundo!
¡Rey y Señor de la Desesperanza, dueño doloroso entre pompas de palacios que no te satisfacen, maestro de cortejos y de aparatos que no consiguen extinguir la vida!...
¡Rey y Señor erguido de los túmulos, que viniste de noche con el luar para contar tu vida a otras vidas, paje de lirios deshojados, heraldo imperial de la frialdad de los marfiles!
¡Rey y Señor, Pastor de las Vigilias, caballero andante de las Angustias, sin gloria ni dama en el luar de las carreteras, señor de los bosques y de los peñascos, mudo perfil de visera caída atravesando los valles, incomprendido en las aldeas, chacoteado en las villas, despreciado en las ciudades!
Rey y Señor que la Muerte consagró Suyo, pálido y absurdo, olvidado y desconocido, reinando entre piedras oscuras y viejos tapices, en su trono al final de lo Posible, con su corte irreal rodeándolo, sombras y más sombras, y su milicia fantástica guardándolo, misteriosa y vacía.

¡Traed, pajes; traed, vírgenes; traed siervos y siervas, la copas, las salvas y las guirnaldas para el festín al que la Muerte asiste! Traedlas y venid de negro, con la cabeza coronada de mirtos.
Mandrágora sea lo que traigais en las copas, en las salvas, y sean las guirnaldas de violetas, de todas las flores que celebren la tristeza.
El Rey va a cenar con la Muerte, en su antiguo palacio, a la vera del lago, entre montañas, alejado de la vida, ajeno al mundo.
Suenen instrumentos extraños cuyo mero son haga llorar, que las orquestas se preparen para la fiesta. Los siervos vistan sobrias libreas, de colores desconocidos, simples y lujosos como los catafalcos de los suicidas.

Y antes de que comience el festín, pase por la alameda de los largos parques el gran cortejo medieval de púrpuras muertas, el gran ceremonial silencioso en marcha, como la belleza de una pesadilla.
¡La Muerte es el triunfo de la Vida!
Por la muerte vivimos, pues sólo somos hoy porque morimos para ayer. Por la muerte esperamos, pues sólo podemos creer en mañana porque confiamos en la muerte de hoy. Por la Muerte vivimos cuando soñamos, porque soñar es negar la vida. Por la muerte morimos cuando vivimos, pues vivir es negar la eternidad! La Muerte nos guia, la muerte nos busca, la muerte nos acompaña. Todo lo que tenemos es muerte, todo lo que queremos es muerte, y muerte es todo lo que deseamos querer.

Una brisa de atención recorre las fachadas.
Está por llegar, como la muerte que nadie ve y que no llega nunca.
Pregoneros, tocad! ¡Atención!

Tu amor por las cosas soñadas era tu desprecio por las cosas vividas.

Rey-Virgen que despreciaste el amor,
Rey-Sombra que desdeñaste la luz,
Rey-Sueño que no quisiste la vida!

Entre el estrépito sordo de címbalos y timbales, la Sombra te aclama Emperador!

 

 

L'EDUCACIÓ DE L'ESTOIC [fragments escollits i traduïts per Antoni Ibañez]


No hi ha major tragèdia que una igual intensitat, en la mateixa ànima o en el mateix home, del sentiment intel·lectual i del sentiment moral. Per a què un home pugui ser distintivament i absolutament moral, ha de ser una mica estúpid. Per a què un home pugui ser absolutament intel·lectual, ha de ser una mica immoral.


Poso fi a una vida que em va semblar que podia contenir totes les grandeses i que no ha contingut res més que la incapacitat de voler-les. Si vaig tenir certeses, sempre recordo que tots els bojos les van tenir més grans.


En el silenci enterament negre de les aurores deturades, el perfil de les quals es retalla com si hi hagués veritat.


No ensenyis res, perquè encara ho has d'aprendre tot.


L'esforç cada cop més difícil, l'esperança cada cop més remota, la dissemblança entre el que sóc i el que vaig suposar que podia ésser cada cop més accentuada en la nit de la meva severa futilitat.


...una cosa difícil de definir, tret de com una nàusea física de la vida.


Hi ha quelcom de sòrdid, i més que sòrdid és ridícul, en aquest hàbit que tenen els dèbils d'erigir en tragèdies de l'univers les tristes tragicomèdies pròpies.


Circumscric a mi la tragèdia que és meva. La pateixo, però la pateixo cara a cara, sense metafísica ni sociologia. Em confesso vençut per la vida, tanmateix no em confesso abatut per ella.


He assolit, crec, la plenitud de l'ús de la raó. És per això que m'haig de matar.


"Sóc tímid amb les dones: per tant Déu no existeix" és una metafísica molt poc convincent.

L'EDUCACIÓ DE L'ESTOIC TRADUÏT A QUADERNS CREMA

LA CRÍTICA AL DIARI AVUI


La seva darrera frase (escrita a llapis el mateix dia de la seva mort el 30 de novembre de 1935) fou aquesta:
I KNOW NOT WHAT TOMORROW WILL BRING

No, ell no sabia què li portaria el demà, no era profeta, dubtava sobre el seu futur com a escriptor consagrat per la posteritat. Ens va deixar un bagul ple de papers escrits. Havia fet la seva feina. Moria conscient de què el seu esforç potser havia estat inútil i fútil (per dir-ho amb una paraula que ell utilitza sovint). L'esdevenidor, tanmateix, ha estat agraït. Avui tothom reconeix la seva Obra com una de les més magnífiques i insòlites de la història de la Literatura. El teu demà, Fernando, que és el nostre avui, t'ha portat fama i lectors i admiradors i devots... La teva mirada suspicaç rere aquestes ulleres de pasta fosca és ara innecessària, perquè el món ja sap qui ets i els teus mots han esdevingut la nostra oració més perfecta.


LLEGEIX EL SEU MILLOR POEMA > TABACARIA

ALGUNS POEMES EN CATALÀ

CASA FERNANDO PESSOA

webmaster