MANDERLAY

ELS REPORTATGES MÉS INTERESSANTS I CURIOSOS SOBRE EL MÓN DEL CINEMA

PISO DE CHAROL

De Hausson

Direcció: Hermann Bonnín

Il·lusionista: Hausson

Partenaire: Neva Torres

Il·luminació: Pep Barcons

Escenografia i direcció d’art: Manolo Trullás

Construcció d’escenografia: Mario Herrero

Moviment: Toni Mira

Veu Orson Welles: Josep Maria Pou

Fotografia: Albert Julve

Muntatge audiovisual: Vicent Barella

Material màgic: Magicus

Producció: Brossa Espai Escènic

Amb la col·laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Generalitat de Catalunya

Espai escènic Joan Brossa, del 29 d’octubre al 6 de desembre de 2009

Molt s’ha parlat de la màgia del cinema. Quan va aparèixer, el nou mitjà suposava una eina de captura del moviment del món en una pantalla, un instrument de resurrecció dels morts, i, més endavant, un món imaginari i esplèndid on durant dècades els espectadors han projectat tots els seus desigs. És per això que és molt significatiu que un dels primers cineastes importants fos Georges Méliès, que traslladà al llenguatge cinematogràfic els seus trucs de màgia, els seus jocs d’aparicions i desaparicions, el seu treball escenogràfic, en un diàleg constant entre filmació de la representació i creació d’un espectacle nou, dialèctica entre els trucs teatrals i aquells que, gràcies a la càmera cinematogràfica, per fi eren possibles.

És per això que un espectacle anunciat com una fusió entre cinema i màgia és a priori molt interessant, ja que sembla tornar als orígens, recuperar alguna cosa d’aquell invent nou, aquell moviment de les imatges que la gent no coneixia. De tota manera, Piso de charol, el nou espectacle del mag Hausson a l’espai Escènic Joan Brossa, no recorre pas a Méliès, o al cinema dels orígens, sinó a les composicions de Busby Berkeley, coreògraf i cineasta del musical clàssic hollywoodià, autor de les peces de, per exemple, La calle 42 (42nd Street, Lloyd Bacon, 1933): multitud de ballarines omplint la pantalla, seguint les pautes del ball, participant d’una festa col·lectiva en què, progressivament, el poder geomètric de les danses i la rigorosa planificació dels enquadraments converteixen les cames femenines en engranatges d’un mecanisme orgànic, la figuració es perd i la realitat esdevé pura forma. En un gènere tan popular com el musical s’introduïen deliris visuals que demanaven una nova manera, més formal i menys narrativa, d’enfrontar-se a les imatges. No en va Berkeley era admirat pels surrealistes, entre ells, com no podia ser d’altra manera, per Joan Brossa, que li dedicà un poema visual i la Sextina a Busby Berkeley, el màgic del musical (publicada, significativament, en el Diari del Festival del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, el 1986).

Ara bé, la màgia de Berkeley és la mateixa que associem a Méliès o al cinema dels orígens? Creiem que no. En el poder de les seves coreografies s’hi poden sumar dues forces màgiques particulars i diferents. Per una banda, la de la fina línia que separa la figuració de l’abstracció, aquell moment en què deixem de comprendre el que veiem davant nostre, l’instant en què els cossos de les ballarines esdevenen les parts d’un organisme incert i desconegut; es tracta d’imatges davant de les quals la raó acaba fracassant. L’altra màgia és la que avançàvem al principi: la del Hollywood clàssic, espai de somni per als espectadors de la Gran Depressió i per a tots nosaltres, un món ideal que es va consolidant a mesura que el pas dels anys reforça el seu component mític. L’espectacle de Hausson, dirigit per Hermann Bonnín, s’anunciava com una peça en què la màgia sorgia de les imatges de Berkeley: sí i no. Al llarg dels diferents números de màgia, diversos jocs amb nombres, monedes, discs, rellotges i mutilacions, servits amb elegància i ritme per Hausson i la seva partenaire Neva Torres, s’alternaven amb fragments breus de les coreografies de Berkeley; és més, l’escenografia de l’espectacle, incloent el vestuari de la noia i les capses màgiques on se la partia en trossos, estaven dissenyats seguint l’estil inconfusible del musical hollywoodià dels 30. Una idea nostàlgica, mítica, aquella màgia de l’evasió de què parlàvem abans, impregnava tot el número.

Ara bé, es produïa aquesta integració en el camp de la màgia visual de les coreografies, en el camí cap a l’abstracció proposat pel coreògraf americà? Creiem que no. L’espectador trobava per una banda els trucs, efectius, divertits, a vegades sorprenents, del mag català, i en un altre lloc les formes increïbles dels famosos balls. Hem de dir, també, que aquestes es projectaven en fragments breus, com si es tractés de simples interludis, de manera que el gran mèrit del coreògraf, l’evolució de la figuració a l’abstracció, es perdia completament. Entre la màgia de Hausson i la de Berkeley no hi havia integració possible, i aquell joc amb el llenguatge del cinema i de la màgia que tan bones expectatives creava en la promoció de l’espectacle, que prometia experiències visuals que fusionessin el truc en directe amb el surrealisme de la dansa, es perdia completament en favor d’un espectacle correcte, amable, fins i tot bo, però gens sorprenent.

La màgia de Busby Berkeley, doncs, quedava reduïda a aquella fascinació nostàlgica per un classicisme perdut, una edat del cinema que ha quedat enrere, mentre que les seves potencialitats avantguardistes se silenciaven, el seu onirisme no sortia a la llum. I probablement aquest acostament, encara que no ens convenci, mereix la nostra atenció, perquè, més enllà de l’espectacle de l’Espai Joan Brossa, sembla simptomàtic de quina és la tendència majoritària a l’hora d’apropar-nos al cinema clàssic.

El cine del Casal de Belianes vistió de cinemascope y de ese singular blanco y negro con aroma a clásico, los sueños de los -por aquel entonces- poco más de 500 habitantes de este pequeño gran pueblo de Lleida.

El espacio se utiliza hoy día para cotillones, teatro y todo tipo de celebraciones municipales. Es de titularidad eclesiástica. Aunque las dos máquinas de cine parecen ser propiedad municipal, así como todo el material documental que ha quedado guardado.

Realmente llevaba una eternidad deseando entrar en lo que fue la sala de proyecciones que llevaba cerrada muchísimos años, temiéndome encontrar las paredes desnudas y vacías, pero lo que me encontré fue una sorpresa monumental, estaban tal cual las dejaron años atrás, llenas de vida y personajes.

Los armarios estaban llenos de joyas, como por ejemplo bovinas de Nodos en buen estado, carteles, y postales promocionales. Realmente las fotos hablan por si solas.

Viendo todo esto no puedo   evitar hacer una pequeña proyección de mis recuerdos, es inevitable no hacer un paralelismo con la película de Tornatore (Cinema Paradiso) y de cómo inmortalizó la vida en los cines de los pequeños pueblos rurales.

Del cine recuerdo con emoción imágenes que llevaré siempre grabadas... en esos tiempos se podía fumar dentro de la sala y durante la proyección (a finales de los setenta y principios de los ochenta, que son los años que yo viví en primera persona), recuerdo que se podía ver pasear algún perro por entre las filas de sillas, la gente escuchaba el fútbol con los transistores (con auriculares si había fortuna) y se celebraban por igual los goles del Barça (recordemos que antes tanto el fútbol como el cine era en domingo a las cinco), como las victorias de los buenos o como los esperados destapes...en cambio no recuerdo muy bien que sucedía en la fila de los mancos (yo era muy pequeño) y aunque luego tuve testimonio de ello, ahora mejor lo omitiré, dejándolo a la imaginación colectiva.

Las sesiones eran dobles y el intercambio de bobinas entre la primera y la segunda sesión se hacia con la meticulosidad de un intercambio de rehenes con el pueblo vecino, primero en bicicleta, luego en moto, y finalmente en coche.

Con los ochenta llegó el video y como todo el mundo sabe también mató al cine. En la última época aún se hacían pases a partir de vhs/beta en una pantalla más pequeña, pero el cine ya había entrado en clara decadencia.

Jaume Vilarrubí

QUAN EL SOMNI ES CONVERTEIX EN CINEMA

Estem al carrer Sèquia 1 de la ciutat de Girona, davant un edifici del segle XIX rehabilitat, ple d’iconografia cinematogràfica que ens recorda que des de fa més de 10 anys aquí es troba l’únic museu de pre-cinema de l’Estat Espanyol i un dels pocs de tot Europa. Es

tracta del Museu del Cinema Col·lecció Tomàs Mallol.

En Tomàs Mallol és col·leccionista des de fa gairebé mig segle. La col·lecció que va anar adquirint compta amb més de 25.000 unitats, de les quals 7.500 són aparelles i accesoris pre-cinematogràfics i del cinema dels primers temps. Objectes que van des de mitjans segle XVII fins finals dels segle XX.

L’any 1994 l’Ajuntament de Girona va adquirir aquesta col·lecció amb l’objectiu de ser la base d’aquest museu que s’obrí poc temps desprès. Obviament, per motius d’espai no hi són exposats la totalitat dels objectes de la col·leció però si gran quantitat dels més representatius. Des d’ombres xineses, teatres d’ombres, càmeres obscures, llenternes màgiques, traumàtrops, fenaquitoscopis, zoòtrops, praxinoscopis, caixes d’òpica, diorames, kinetoscopis, i tot un seguit d’altres invents pre-cinematogràfics fins arribar al propi cinematògraf i a objectes tan curiosos i entranyables com el cine nic, nascut als anys trenta, i que es un veritable precursor del posterior, i ja amb pil·les, cine exin. 

La visita al museu, que vam poder fer acompanyats per la Cristina i les seves detallades explicacions, s’inicia amb un vídeo introductori sobre la importància que per la cultura humana ha tingut la recerca de la imatge en moviment i finalment el mateix cinema. I a partir d’aquí continua amb un itinerari cronològic  a través del objectes mencionats.

Tanmateix, al museu podem veure-hi els primers films dels inventors del cinematògraf, els germans Lumiére, amb peces com “El regador regat”, “La sortida de la fàbrica” i “L’arribada del tren” o algunes obres de Georges Méliès.

Finalment, ens trobem amb la sala Kodak amb la projecció d’un emotiu muntatge sobre imatges fonamentals del cinema de tots els temps. Al mateix temps cal destacar que el museu té també exposicions temporals i temàtiques, un servei de biblioteca, hemeroteca i videoteca i tota una sèrie de propostes educatives, tallers i activitats per la difusió i promoció del cinema.

Recomanable per tots aquells interessats en els invents, entreteniments i experiències que l’ésser humà, seguint els seus somnis, ha anat desenvolupant des de fa segles fins arribar al món del cinema tal i com el coneixem avui.

Òscar Herrera

CINE MAR. El millor slapstick a alta mar

Són prop de les 10 de la nit, la nostra estimada Golondrina ens espera ancorada al moll de Colom. En la seva proa podem llegir clarament CINE MAR, no hi ha dubte, serà en aquest vaixell tant nostre on tindrem l’ocasió de veure unes imatges tant antigues i emotives com les de la tradicional Golondrina, malgrat estigui ja adaptada aquesta a les necessitats d’avui dia i no es tracti ja del vaixell de fusta d’anys enrera.  

I segons ens explica en Josep Parramon “Parra” , aquesta és la idea principal d’aquesta proposta, un homenatge a la centenària Golondrina alhora que fruim amb curtmetratges dels grans mestres de l’Slapstick: Buster Keaton, Chaplin, etc.. projectats amb 16mm i en súper 8.

El primer que ens trobem és, per contra al que podíem pensar, ja que bé podia tractar-se d’una atracció turística més per aquells visitants desitjosos de noves emocions en una ciutat ja massa explorada, un bon grapat de parelles parlant en llengües conegudes per tots nosaltres. Ja ens havia avisat d’això en “Parra” quan li havíem preguntat si el gruix de la clientela es tractava dels habituals turistes de la ciutat i ell ens havia comentat que normalment es tractava més aviat de parelles i amics residents més que no pas de visitants estrangers, tot i que en amb els films, en ser de l’època silent no hi hauria cap hàndicap lingüístic.

Un cop dalt, un curt passi de diapositives d’època per a entrar en la màquina del temps que ens durà fins un segle enrere i al cap de pocs minuts, ja amb el vaixell en marxa, comencem amb uns dibuixos animats dels magnífics Tom & Jerry i desprès d’una breu i poètica presentació del col·leccionista i projeccionista Walter Cots, comença l’Slapstick amb La cabra del gran Buster Keaton i la ingeniosíssima L’inventor (It’s a gift) d’ “Snup” Pollard acompanyades al piano pel Mestre Borràs i mentrestant fruïm també de la copa que podem demanar a la barra del “esmerado servicio de bar”.

En aquest cas la Golondrina no fa el trajecte habitual al trencaones sinó que en sortir de port va cap a les platges del nord de la ciutat i un cop arribats a l’alçada del fòrum es fa una pausa d’uns 20 minuts que el públic aprofita per fer estirar les cames, fer una cigarreta o prendre un altre refigeri. I a continuació, un fragment del primer film de la Història del cinema, La sortida dels obrers de la fàbrica i el primer gag filmat, El regador regado, ambdòs dels pioners els germans Lumiérè.

I en acabat, amb el mestre Chaplin i la seva obra Dia de plaer ambientada també en un vaixell, arribarem ja a port desprès de més de 90 minuts d’emocions retrobades.

Arribats a port, en haver-nos cridat l’atenció la gran compenetració entre la música i el que havíem vist en pantalla li demanem al Mestre Borràs si es tractava de partitures de l’època i ens explica que són peces de jazz clàssiques dels anys 20 i 30 més alguna adaptació feta per ell mateix i alguns moments d’improvisació. Sobretot es tracta que hi hagi coherència entre la música i les situacions que ens trobem en pantalla. I certament, l’efecte és l’esperat. I la vetllada ha estat certament agradable i recomanable. 

El ocio nocturno en la ciudad de Barcelona, más allá de las gran oferta de consumo masivo de bares y discotecas para el turismo foráneo y autóctono, puede convertirse en una experiencia diferente en el Cinemar de Las Golondrinas.

El Moll de les Drassanes copado de cámaras de fotos y bronceador de sol a sol, se tranforma a las 10 de la noche en un espacio para nostálgicos, para amantes del cine mudo, de la música clásica de jazz o sencillamente para aquellos capaces de disfrutar de una vista diferente de la ciudad de Barcelona desde el mar.

 El Cine Mar de Las Golondrinas es una propuesta del Nou Cinematògraf Napoleón, un grupo de apasionados del cine más clásico, que a partir de la colección  de grandes joyas de cine mudo de Walter Cots, recuperan la centenaria tradición barcelonesa del paseo en la Golondrina en un viaje al pasado en el presente.

Si somos capaces de dejarnos envolver por el sonido de la música de jazz de los años 20, el aroma a mar, el movimiento suave de la golondina recorriendo la costa, es posible disfrutar de piezas de cine mudo recuperadas, pequeñas obras maestras que conservan la capacidad de hacernos reir, de hacernos sentir vivos.

En este comienzo de milenio en crisis, el cine sigue siendo entretenimento, pero cada vez más una herencia cultural a rescatar.

A la plana d’Atrapalo, a més, podeu trobar descomptes, i el proper any, ja que la temporada acaba el proper dissabte 2 d’agost, de ben segur que tindrem invitacions pels nostres habituals concursos.

Institut Lumière: Un viaje a los orígenes del cine

El Museo Lumière de Lyon es un interesante recorrido a través del nacimiento del cine, un paseo por la historia de uno de los inventos que cambio la concepción del ocio para siempre.

La Villa Lumière a las afueras de la vieja Lyon en el barrio de Montplaisir es un ejemplo del esplendor de la burguesa industrial francesa en auge a finales del siglo XIX y  principios del  XX. La familia Lumière decide trasladar su residencia junto a las fábricas de su propiedad, construyendo la Villa Lumière, un palace art-deco, donde se gestará el invento del cinematógrafo.

Aunque en la actualidad, únicamente se conserva el castillo Lumière y los antiguos hangares y fábricas son ahora una  filmoteca y dos escuelas; todo el entorno del Museo rezuma el espíritu del cine.

En la Rue du Premier-Film, encontramos el lugar exacto en que Lumière colocó su cámara para rodar La salida de las fábricas Lumière, con una imagen de aquella grabación.

Y a escasos metros, el Muro de los Cineastas, un homenaje a todos los directores relevantes que han pasado por el Institut Lumière.

El recorrido por la casa de los Lumière requiere el tiempo para detenerse en cada uno de los aparatos que precedieron al cinematógrafo, desde los utensilios empleados para las sombras chinescas, las investigaciones fotográficas de los dos hermanos con las que hicieron fortuna en los años 20: Las conocidas placas Etiquetas Azules o las Autocromas o el Fotorama.

Para los amantes del cartelismo, encontramos tres joyas, tres carteles que  anuncian las multitudinarias proyecciones de la época, sin aludir al programa, sino simplemente al acontecimiento del cine, a la magia.

Pero sin duda, el momento más interesante de este viaje en el tiempo es el que dedicamos disfrutar de las proyecciones de 80 películas restauradas de entre las más de 1500 que los Lumière y sus operadores rodaron por todo el mundo.

En piezas de unos 50 segundos de duración, descubrimos desde escenas de la vida cotidiana francesa de la época (juegos, gags y chistes); a historias documentales sobre la vida de otras culturas (México, Marruecos, Indochina, etc.), paisajes de la vida de la clase obrera como la ya citada primera película: Salida de los trabajadores de la fábrica a grabaciones de la familia Lumière (sobre los niños, los juegos...).

En definitiva, una interesante acercamiento a los inicios del cine, todavía muy rudimentarios pero en los que la composición, la fotografía y otros muchos elementos ya se tienen muy en cuenta.

Uno de los primeros carteles de la historia del cine, donde lo importante no es la película que se proyecta sino el propio invento, el cinematógrafo francés

Aurora Igual 

La última Meca de la superproducción cinematográfica

Es una de esas pocas rotondas marroquíes que se pueden tomar. Pero no es éste el hecho que nos llama la atención sino la gran bola coronada con celuloide en cinta y que nos advierte del lugar de privilegio que el cine ocupa en esta ciudad. Si Marrakech se lleva los laudos por la cada vez más aflorada presencia de cineastas y actores celebrando fiestas privadas, amén de su cada vez más reputado festival, Ouarzazzate simboliza el esplendor de la industria del cine en este país.

Y no es casual, porque posiblemente nos encontramos con la ciudad con más localizaciones celebradas de los últimos años ya que la mayor parte de las últimas grandes superproducciones de corte histórico está rodadas en sus alrededores. No obstante la relación se inicia  muchos años atrás. Incluso antes de uno de los primeros rodajes del cine llevados a Marruecos: “Otello” (1955), de Orson Welles, film cuyas más famosas localizaciones se encuentran en las murallas coloniales de la ciudad de Essaouira.