La voz en off del protagonista (la cual como el mismo indica habla poco) sirve para que este (el protagonista) exprese todo aquello que no expresa durante la propia acción de la historia (se “moja”, cosa que no hace al hablar con los demás) y nos va explicando la historia que nosotros vemos y otras historias paralelas o previas a la acción principal (toda ella un Flash-back, como descubrimos finalmente, todo y que el protagonista, al principio hablara en presente). En otras escenas, sin embargo, los personajes dialogan sin ver el espectador sus rostros, colocada la cámara detrás de ellos. Es también común en la película, la utilización de recursos sonoros para los cambios de escena (por ejemplo, el sonido de la máquina de escribir se convierte en la siguiente escena en el sonido de la máquinade cortar el pelo) o se sube el tono de la música de fondo (música lenta de piano, o de música de la época en la que la historia se produce, -años 40). En determinado momento sabemos que la melodía que más se repite es la melodía que toca en su piano un personaje importante dentro de la historia narrativa, es una melodía de Bethoven que este escribió cuando era ya sordo y que por tanto nunca pudo oír, como explica dicho personaje –la joven pianista).

La película empieza con una música lenta, de piano y violines mientras van apareciendo en pantalla los créditos y se nos van presentando los personajes con movimientos lentos y pausados de cámara, que se va acercando a ellos en la medida en la que una voz en off (que es la del protagonista) los describe. Todo ello de forma muy sobria.
Se producen habitualmente en la película largos silencios muy acordes en todo momento con el transcurrir de la historia y el perfil austero, frío y lacónico (y al mismo tiempo, de atormentamiento interior) de sus personajes, especialmente del protagonista.
La voz del protagonista (no sólo cuando se nos presenta como voz en off) es siempre susurrante, grave y lacónica (como el propio personaje).
A partir de este análisis de “El hombre que nunca estuvo allí”, dirigida por los hermanos Joel y Ethan Coen pondremos nombre a algunos de estos códigos, los llamados códigos sonoros.
Los códigos sonoros incluyen todos aquellos sonidos, músicas y voces que aparecen en un film, desde la banda sonora, los diálogos, el sonido de los objetos, las voces, etc..
Se denomina sonido ON a aquel que se produce cuando la fuente del sonido está en campo.
Se denomina sonido OFF a aquel sonido que está o estará en campo pero que en el justo momento en que el sonido se produce, no lo está. Se denomina sonido OVER a aquel que colocado siempre fuera de campo. Ni lo hemos visto ni lo veremos (por ejemplo, la voz interior de los personajes). Por tanto, lo que hemos denominado Off en “El hombre que nunca estuvo allí” se trata de un Over, ya que es una voz interior y no una voz “real”.
Es decir, que lo que popularmente conocemos como “voz en off”, será en OFF en algunas ocasiones o en OVER en otros casos. Aunque popularmente podemos seguir llamando voz “off” (si simplemente es una voz que está fuera de campo pero participa de la escena) y “en off” en el sentido tradicional que todos conocemos.
En otros casos, como vemos en el film “El hombre que nunca estuvo allí”,, se utiliza en muchos cambios de secuencia el paso de un sonido diagético o uno no diagético. Por ejemplo, empieza a escucharse un sonido, una música, etc.. que no tiene nada que ver con la escena pero inmediatamente esta escena cambia y este sonido, ruido o música..cobra total sentido en la escena siguiente, es decir, será el aviso, la avanzadilla y el tránsito a una nueva secuencia (la cual seguramente tendrá un finalidad narrativa distinta a la anterior). Esto suele llamarse encabalgamiento sonoro.
Sin embargo, vemos a menudo cambios de secuencia, como sucede en muchas ocasiones en “El hombre que nunca estuvo allí”, sin sonido (por ejemplo, es muy típico el fundido en negro sin sonido), y esto produce necesariamente un determinado efecto en el espectador muy diferente al que produciría si este cambio de secuencia fuera muy estridente a nivel sonoro (y/o visual).Sonido e imagen han de funcionar siempre acordes entre sí y a la finalidad dramática que se pretenda trasmitir en ese momento narrativo.
Òscar Herrera
El cinema, com qualsevol altre tipus de narració (no oblidem que el cinema és també narració malgrat utilitzar un llenguatge específic) té el que podríem anomenar unitats narratives. Les unitats narratives bàsiques del llenguatge cinematogràfic són:
LA SEQÜÈNCIA: diverses escenes amb un sentit narratiu únic. És a dir, tot un seguit d’escenes que ens informen sobre un determinat fet d’importància dins la narració. Per exemple unes quantes escenes relacionades amb la preparació d’un casament.
L’ESCENA: en la seva definició més curta seria un conjunt de plans. L’escena coincideix, a nivell de guió, amb un determinat espai (el que en teatre seria similar a un determinat escenari), que és on s’inicia l’acció. Tot i que l’escena pot iniciar-se en un espai concret i acabar en una altre. La camera pot ser la que es desplaci, que vagi recorrent l’ ”escenari” o que vagi mostrant-nos noves escenes. Si tot aquest “recorregut” narratiu es fa sense deixar de reproduir en cap moment, s’anomena pla- seqüència, un pla que s’allarga en l’espai i el temps, desplaçant-se la camera tot el que l’acció narrativa requereixi. Pla- seqüència és doncs, tota una seqüència gravada a temps real, sense talls.
EL PLA: una fase. En temps en que la camera està rodant sense aturar-se. Poden ser dècimes de segon o un llarg pla- seqüència que duri mitja hora. En el muntatge la durada dels plans s’acaba d’ajustar, tallant sovint alguns plans o escurçant-ne d’altres, si és per motius cinematogràfics serà perquè es considera que és tracta d’un pla que no dona una informació bàsica de cara a la narració o perquè és excessiu o innecessari i si és per d’altres motius pot ser simplement per a escurçar la durada del film o fins i tot per a censurar un determinat pla degut al seu contingut. Quan el director té control absolut durant el muntatge i sobretot envers el seu final, es sol dir que té dret sobre el final-cut (tall final) del film.
Com tot llenguatge, el cinema té també, com passa en el llenguatge verbal i ortogràfic, uns signes de puntuació, que si bé en el llenguatge escrit serveixen per a separar continguts, matisar, etc.. i en verbal ajuden a respirar i prendre aire, en el llenguatge cinematogràfic serviran, en certa manera, pel mateix. El signe de puntuació serà la transició d’un pla, escena o seqüència a un altre. Els més habituals són:
FOS (fundido): La imatge s’enfosqueix i s’il·lumina la següent.
FOS ENCADENAT o ENLLAÇAT: Va desapareixent una i apareix una altra.
CORTINETA (cortinilla): Ratlles, en forma de bano, ull de peix, etc...
ESCOMBRAT (barrido): Ràfaga.
TALL (corte): S’empalma una imatge amb una altra.
Escollir entre un o altre signe de puntuació serà sempre decisió del director (o bé del muntador) i sempre es buscarà que tingui (com tot) un sentit dins la narració, pot ajudar a que l’espectador “respiri”, reflexioni.. pot ser solament una qüestió més aviat estètica o bé por servir per tot el contrari, per agilitzar la narració, per no donar cap respir emocional a l’espectador o per a qualsevol altre finalitat que el director (o el muntador) determinin i és ell(s) el que decidirà si durant tot el film s’utilitza el mateix tipus de signes per a les transicions o si aquests van variant a mesura que avança la narració. Com tot, forma part del interessant i complex procés creatiu d’una pel·lícula.
| Codis Visuals Motrius: el moviment de càmara |
|
El cinema com a llenguatge utilitza una sèrie de codis (tant visuals com sonors com narratius). Dins els codis visuals, a part dels anomenats fotogràfics (que serien bàsicament els diferents tipus de plans: pla general, pla mig, pla americà, primer pla, pla detall..) i de les seves possibles angulacions (pla picat, contrapicat, zenital..) existeixen altres codis. Aquests tindrien a veure ja no nomès amb l’enquadre i l’angulació de la càmara sino amb el propi moviment d’aquesta. Estaríem parlant en aquest cas, dels codis visuals motrius.
En primer lloc parlem del moviment profílmic. Aquest s’utilizava en el que podríem dir la prehistoria del cinema, es tractaria d’una càmara fixa, enfocant una escena en la qual aniríen entrant i sortint personatges, és gairebé com una obra de teatre filmada, sense cap moviment de càmara, el moviment només es representa pel propi moviment dels personatges, que entren, surten, i en definitiva es van desplaçant davant l’objectiu de la càmara que està fixa en un determinat punt. En un segon moment dins la Història del cinema ens trobem amb ja amb el moviment fílmic, on ja hi ha moviment de la càmara, la càmara es desplaça, s’apropa, s’allunya, acompanya els personatges.... Aquest moviment de càmara pot ser un moviment real, la propia càmara la que es desplaça físicament, o pot ser un moviment aparent, utilitzant del zoom de la càmara, on no hi ha moviment real d’aquesta, sino que és l’objectiu el que s’agranda o es contrau per a donar sensació d’apropament o llunyania respecte l’objecte filmat. Pel que fa al moviment real de la càmara, aquesta es pot desplaçar sobre el seu propi eix, sent el cos superior de la càmara el que gira fent el que s’anomena una panoràmica. La panoràmica sol tenir una finalitat descriptiva, descriu quasi sempre espais o situacions i sol representar progressió si la panorámica és d’esquerra a dreta i regressió envers el(s) personatge(s) o la trama narrativa si el desplaçamanent de la panorámica és de dreta a esquerra. S’ha de dir però que el cinema és un llenguatge que evoluciona contínuament i sovint els consensos es poden trencar, podent-se donar el cas der fer servir una panoràmica per a altres usos que no nomès la simple descripció (sobretot si s’acompanya amb d’altres elements que també entren en joc: so, enquadre, fotografia, decorats..), aquesta és també la grandesa d’aquest llenguatge, el joc que el realitzador sàpiga donar-li. En segon lloc tenim el travelling, on és tota la càmara la que es desplaça seguint l’acció. Els travelling solen ser d’acció, tot i que ben treballats també poden ser descriptius, o amb altres finalitats narratives, tal com deiem abans. El travelling requereix d’unes víes que es col.loquen en paral·lel a l’acció, o obliqüament, per on la càmara es desplaça seguint l’acció. Pot ser, per tant, lateral, progressiu, regressiu...
En tercer lloc ens trobem davant el muntatge intern. És fa sempre a base de vidres, finestres, miralls.. i fa que dins l’escena hi hagi moviment tot i ser una escena on la càmara és fixa. És a dir, mentre, possem pel cas, en “primer pla” hi ha una determinada acció, per exemple un personatge que parla, al seu darrera hi ha una altra “escena” en moviment. Per exemple, darrera l’actor principal hi ha una finestra i hi veiem passar gent, o bé veiem una discusió, o una situacció cómica, o de violencia, o quotidiana, etc...és a dir sería com a una doble acció dins la mateixa escena i segons la rellevància de l’acció fixarem més la nostra mirada en l’acció que esdevé en un “primer pla” o pel contrari amb el que esdevé en “segon terme” (i que sovint el propi personatge no veu). Aquest és un recurs que s’utilitza també gairebé des dels primers temps del cinema. Com deiem, tots aquest recursos estan en total vigor avui en día i és la combinació de tots ells el que converteix en un verdader llenguatge audiovisual i artístic la realització cinematogràfica |
Òscar Herrera