MANDERLAY

Espai de Cinema

L'ENTREVISTA

LES ENTREVISTES EN EXCLUSIVA I LES RODES DE PREMSA QUE MÉS ENS INTERESSEN

RODA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DE LA 41 EDICIÓ DEL FESTIVAL DE CINEMA DE CATALUNYA (SITGES 2008) AMB EL SEU DIRECTOR, ÀNGEL SALA

El passat dimecres 16 de juliol a les 12h, la premsa de cinema de Catalunya estavem convocats al club de la SGAE de Barcelona, al passeig de Colom on Ángel Sala ens va avançar la programació de la 41ª Edició del Festival de Cinema de Catalunya (Sitges 2008) i va respondre a les nostres preguntes.

A part de la programació que us resumim a continuació, dir-vos que encara no està confirmat tot el jurat d'enguany i que ho estarà properament. Que tornarem a tenir al mestre del gènere, George A. Romero, i que un any més s'ha convidat a Takesi Miike però que no ha confirmat la seva assistència, i tenint en compte que gairebé enllaça un projecte cinematogràfic amb un altre, no es sap encara si en aquesta ocasió tindrem la sort de comptar amb ell al festival o si pel contrari no podrà deixar el seu actual rodatge.

El festival es centrara en la ciència ficció i el terror d'allò quotidià. Estarà dedicat a 2001: A Space Odissey en motiu dels 40 anys de la seva estrena (comptarà com a convidat, entre d'altres amb l'assistent de Kubrick i productor executiu, Jan Harlan) i rendirà homenatge a King Kong, icona del festival i, com no, de la cultura popular del segle XX, amb la pel·lícula original remasteritzada i el film documental sobre el seu rodatge RKO Production 601: The Making of 'Kong the Eighth Wonder of the World, dirigit per Peter Jackson.

Alhora el festival farà una ullada a grans clàssics de la ciència ficció, especialment a la de la década dels 70, amb Logan's Run, Planet of the Apes (aprofitant per rendir homenatge a Charlton Heston, mort aquest 2008), Close Encounters of the 3rd Kind, Barbarella, Solaris, The man Who Fell to Earth i el clàssic dels 50, Forbidden Planet.

SECCIÓ OFICIAL FANTÀSTIC: Donant molt d'èmfasi al cinema de terror amb aire més realista hi haurà films com Vinyan del francès Fabrice Duu Welz, Martyrs (segons diuen, un film autènticament extrem i esgarrifós) del també francès Pascal Laugier. Altres films destacables seran Surveillance de Jennifer Chambers Lynch, filla de David Lynch, Let the right one in del suec Tomas Alfredson, La possibilté d'une île del novelista i assagista (i ara també director) Michel Houllebecq, Tokio! de part de Bong-Joon-ho, Lóes Carax i Michael Gondry i, com de costum, el darrer film de Takeshi Miike, en aquesta ocasió amb Crows-Episode 0.

FANTÀSTIC FORA DE COMPETICIÓ: Destaca Blidness de Fernando Meirelles, adaptant la novela ensayo de la ceguera de José Sramago, JVCD, un fals biopic sobre Jena Claude Van Damme, protagonitzat pel propi actor i dirigida per Mabrouk El Mechri, i que propemt ser molt friki, Synecdoche de Charles Kaufman, que també promet ser prou delirant (com ens té acostumats) i com a sorpresa altra frikada que està destinada a ser film de culte (bé, almenys suposo que això ja els agradaria als responsables de film), Repo! The Genetic Opera de Darren Lynn Bousman amb músiques de rock més o menys gotic, hard rock, experimental.. i totalment cantada, com ha de ser una ópera rock per a ser-ho realment. En fi, segur que no ens la perdrem.

MIDNIGHT X-TREME seguirà com sempre amenitzant (o torturant) les nits i matinads dels més "desperts" amb films com Philosophy of a Knife del rus afinact a EEUU Andrey Iskanov, un film de més de 4h i smebla que força explícita sobre els esperiments genètics dels japonesos a la Segona Guerra Mundial a la regió xinesa de Manxuria. Per a interessats en la part més fosca de la història recent i amb un estomac suficientment preparat.

ORIENT EXPRESS presentarà frikades tan atractives a priori com The Monster X Strikes Back: Attack of the G8 Summit on un mostre (els crèdits asseguren que sota la disfressa es troba ni més ni menys que Takeshi Kitano) lluitarà contra el G8, donat-lis els seu merescut premi.

SEVEN CHANCES com sempre oferirà 7 films no estrenats a Espanya i que bé s'ho mereixen, almenys això ens diu l'Associació de Crítics de Catalunya.

BRIGADDON atorgarà el premi Nosferatu a Umberto Lenzi, que de pas serà, de moment lúnic membre del jurat del qual se'ns ha dit el nom i es passaran films seus com La invasión de los zombies atómicos.

PRODUCCIÓ ESPANYOLA I CATALANA: Compartà amb els tíols més recents com Sexy Killer de Miguel Martí amb un homentage al les pelis de terros juvenil dels 80, Transsiberian de nicolás López o Yo soy un pelele de Hernán Migoya amb el lleig dels germans Calatarva com a prota.

NOVES VISIONS: Com sempre amb films més experimentals o innovadors com Otto, or up with Dead People de Bruce LaBruce, amb un zombie gay com a protagonista o Beuatiful, produida per Kim Ki-Duk i dirigida per Juhn Jaihong iq ue sembla recorda molt els primers films del gran Ki-Duk.

Per altra banda el festival tornarà a comptar amb George A. Romero i en motiu del 40 Aniversari de Night of the Living Dead podrem tornar a gaudir d'aquest clàssic indiscutible.

Òscar Herrera

ENTREVISTA A CESC GAY, Director de Ficció, En La Ciudad, Krámpack i Hotel Room

 Des de Manderlay volem agraïr en Cesc Gay el seu interés, la seva rapidesa i la franquesa a l'hora de contestar una entrevista que a Manderlay ens fa especial il·lusió en tractar-se d'un director que seguim i que recomanem. A continuació la seva salutació i transcripció de l'entrevista, estructurada en diferents apartats.

"Dear Oscar i Raul: Per contestar a les vostres preguntes i reflexions necessitaria almenys un parell de setmanes. Soc lent pensant i més escrivint. I sobretot perquè les preguntes que em plantejeu son questions ben pensades i intel.ligents , cosa poc habitual en moltes entrevistes.

Així que he fet el que he pogut. Em sap greu si algunes respostes son breus i poc explícites. He pensat que millor això a tenir-vos esperant fins a setmana santa.

Una abraçada

Cesc Gay  

(Si voleu alguna foto per ilustrar l’entrevista digeu-m’ho i faré que us la enviin.)"

 

Cesc Gay, director de cinema

ACTORS, ACTRIUS i PERSONATGES

ÒSCAR (Manderlay): En totes les teves pel·lícules has pogut comptar amb uns excel·lents actors i actrius, alguns no s’han prodigat massa en el cinema malgrat tenir una gran experiència en teatre i series de TV, quina ha estat la teva relació amb aquests professionals?, havies seguit la seva trajectòria professional prèvia, alguns són amics des de fa anys?

CESC- Una part important dels actors de les meves pel·lícules son amics o si mes no coneguts. gent amb la que ens coneixem de fa anys. en general sempre m’ha costat treballar amb algú que no conegui personalment. hi han hagut excepcions, és clar, però així i tot és veritat que necessito establir amb els actors vincles que van més enllà de lo estrictament professional.  Tampoc me’n aniria de viatge amb un desconegut i fer una pel·lícula ve a ser el mateix.

RAÚL (Manderlay): ¿Cómo trabajas con ellos?, ¿realizas muchos ensayos o prefieres improvisar con durante rodaje?, ¿tu relación con ellos y forma de trabajo es uniforme o cambia según la personalidad del actor/actriz?

CESC- En general treballo de la mateixa manera amb tothom. es tracta de establir un vincle de treball basat en la confiança on l’actor pugui expressar tot el que sent. tant les pors, les inseguretats, els dubtes com a la vegada passar-s’ho bé. És veritat que cada persona es diferent i això em demana diferents maneres de treballar. En tot cas sempre venen soles, no les reflexiono gaire. El present i la situació et diu que fer i com.

RAÚL: En ocasiones viendo tus películas tengo la sensación de que las historias están creadas a partir de los personajes y no al revés, es sólo una sensación, pero ¿qué importancia tiene para tí la creación y desarrollo de los personajes?

CESC- Son l’essència de la pel·lícula. tens raó en que jo faig films de personatges, no de trames ni on la imatge és el principal.

ÒSCAR. Sens dubte a “Ficció” Eduard Fernández està sublim, com de costum, però també ens va agradar molt el personatge d’en Javier com a contrapunt, va ser fàcil comptar amb en Javier Cámara per la pel·lícula?, s’interessà de seguida pel projecte?

CESC- Ens havíem conegut al festival de San Sebastián i després havíem coincidit en algun altre lloc. a més el Javier i l’Eduard havien treballat junts feia molts anys i em sembla que va ser el mateix Edu qui em va donar el seu telèfon. el vaig trucar, li vaig enviar el guió i poc després em va contestar que venia. El perquè li hauries de preguntar a ell.

RAÚL: En “Ficció” la utilización del idioma, el catalán y el castellano se suceden con total naturalidad y, en mi opinión, de una forma muy cercana a la realidad, reflejando la cotidianeidad. Lamentablemente no es lo más común en el cine, ¿este uso del idioma nació a partir de contar con un actor castellanoparlante como Javier Cámara o ya estaba en el guión original?. En caso de que la idea naciera con la incorporación de Javier Cámara, ¿os planteasteis en algún momento hacer que hablara en catalán como el resto de personajes o desde el principio tuvistéis claro que era una oportunidad para mostrar una normalidad lingüística sin tapujos? 

CESC- Al principi vaig escriure el personatge del Santi pensant que el faria un actor català. després vaig començar a pensar que no feia falta i ens vam posar a pensar en actors  no d’aquí. No vaig dubtar mai que en aquest cas parlaria en castellà. Ja havia volgut a En la ciudad fer un rodatge bilingüe però vaig rebre pressions perquè no fos així.

ÒSCAR: Als cinemes de la resta de l’Estat, la pel·lícula ens sembla que es va doblar, no es va poder respectar la versió original afegint-hi subtítols quan calgués?

CESC- En algunes sales es va poder veure en original però en general es va veure doblada. A vegades ens oblidem que vivim en un país tercermundista.

INFLUÈNCIES

RAÚL: Como suelen “nacer” tus películas: ¿a partir de querer explicar algo concreto?, ¿a partir de una imagen?, ¿de tener una historia interesante?, ¿de los personajes?... A pesar de que el título deja claro que se trata de una “Ficció”, parece que podrían haber muchas conexiones con tu vida personal, salvando las distancias formales podría parecer una especie de Ŝ y medio” intimista y romántico, ¿hasta que punto un director puede utilizar su vida personal y sus experiencias vitales en las películas que dirige?, ¿crees que los espectadores estarán interesados por algo tan personal y tan cercano a tu propio ciclo vital?, ¿qué posibilidades crees que aportan a la creación cinematográfica la mezcla de elementos reales/personales con la ficción?

CESC- La ficció sempre està feta des de la realitat i mitjançant algú que l’interpreta. Qquesta mescla és inevitable. Que després una pel·lícula interessi o no a l’espectador té a veure amb moltes altres coses.  Les pel·lícules neixen de molts llocs diferents. En el meu cas sempre es tracta d’una mescla de coses. El que si puc dir-te de ficció es que necessitava sortir de la ciutat i em vaig trobar a mi mateix comprant llibres de muntanya i mirant mapes. Me’n vaig penjar un dels Pirineus al passadís de casa i me’l mirava com esperant que m’indiqués a on anar i que fer.

ÒSCAR: A la teva filmografia es poden veure influències de molts tipus però en totes elles hi ha un aire realista, proper, quotidià.. quins són els directors que creus que més t’han marcat?

CESC- Buñuel, Rohmer, Scorsese, Billy Wilder, Win Wenders, Jim jarmusch, Chaplin…

RAÚL: ¿Hasta que punto te puede influenciar tal o cual director de cine al que puedas admirar?, ¿qué importancia creativa tiene para ti las influencias externas y que peso pueden tenen en comparación con las ideas propias de tu universo personal?

CESC- Llegim llibres, escoltem musica, mirem pel·lícules, programes de TV, anem als museus etc… de tot això, sense ser-ne conscients en guardem alguna cosa i en fem barrejes, com en un cóctel i suposo que quan ens posem a escriure tot allò que ens ha agradat o cridat l’atenció hi és d’alguna manera i quasi sempre de forma inconscient.

 

EQUIP DE TREBALL


RAÚL: Tanto “En la ciudad” como en “Ficció” cuentas con la colaboración de Tomàs Aragay en la escritura del guión, mientras que en tus dos primeras películas figuras acreditado como único guionista, a pesar de que “Hotel Room” esta codirigida. En este sentido dos preguntas: ¿cuales son los motivos que te llevan a escribir tus propios guiones personalmente? y ¿como y por qué decides colaborar con Tomás Aragay?

CESC- Hotel Room la vaig escriure amb el Dani Gimelberg, l’altre director, mentre la preparavem a Nova York. Després, també ja a Krampack, sempre he escrit amb el Tomàs. Escriure un guió sol es molt avorrit i necessites una disciplina i una voluntat que no tinc.

RAÚL: ¿Cómo te gusta trabajar con tu equipo técnico: director de fotografía, script, sonidista, montador,...?, ¿les dejas cierta libertad creativa facilitando que aporten ideas y opiniones o prefieres tener a tu lado técnicos que se limiten a realizar su trabajo con eficiencia y profesionalidad?

CESC- És un equilibri de les dues coses.

RECONEIXEMENT

ÒSCAR: Amb “Ficció” has rebut diversos premis, com darrerament el Premi Barcelona de Cinema al millor director, o fins i tot el Premi Catalunya de Cultura, de què estàs més orgullós?, dels premis?, de les crítiques? (quasi sempre prou positives), de l’opinió del públic?

CESC- Els premis, les bones critiques o un cert èxit de públic tenen el mateix valor. Tot son coses positives que t’inflen l’ego, t’augmenten l’autoestima i et fan anar a dormir amb un somriure.

RAÚL: ¿Hasta que punto tienes en cuenta a los espectadores tanto en la escritura como en la preparación de un film? o preguntado desde un punto de vista más directo, ¿escribes y filmas pensando en los espectadores o lo haces pensando exclusivamente en las necesidades propias de la idea que estás desarrollando?

CESC- Com tot és sempre una mescla de les dues coses. És trobar l’equilibri entre el que vols explicar i com  creus que serà rebut per un espectador. Moltes vegades, però, vas perdut, i no saps perquè fas el que fas. Fer una pel·lícula no és aplicar una fórmula matemàtica. Té més a veure a endinsar-te pel salvaje oeste i no saber si en sortiràs viu.

FILMOGRAFIA

ÒSCAR: Suposo que demanar a un director quina de les seves pel·lícules és la preferida és com demanar-li a un pare quin és el seu fill preferit però, quina pel·lícula et va donar més satisfaccions a l’hora de rodar, en quina et vas sentir més a gust: “Hotel Room”, “Krámpack”, “En la ciudad” o “Ficció”?

CESC- Mai em sento a gust quan rodo. és un moment de tensió, de cansament, de dubtes, de incertessa, de dormir poc i de menjar malament.

DOCÈNCIA

RAÚL i ÒSCAR: Com a profe de cinema, quina importància creus que ha de tenir la teoria i quin pes li dones a la pràctica?

CESC- La teoria crec que no serveix absolutament de res. parlant de dirigir cinema , és clar. Per conduir un avió m’imagino que si. el que he après sobre el cinema ho he fet veient films, llegint llibres sobre directors, guionistes, actors, tècnics… i també veient altre gent treballant.

RAÚL: Para alguien que esta empezando o que quiere hacer cine, ¿qué consejos le darías?

CESC- Que s’assegui i faci una llista de quines coses pot utilitzar. Té una casa amb piscina?, te un cotxe?, una bicicleta?, una amic amb un bar?, quants diners té al banc?… etc, etc… després que escrigui un guió de curtmetratge amb aquests elements mentre intenta convèncer, cosa que és molt fàcil, a actors joves per participar en el projecte. Necessita després una camera de video, cintes i el més complicat, algú que pugui enregistrar un so directe decent… i a rodar…


CESC GAY, Gener de 2008

CAN TUNIS: ENTREVISTA AMB JOSÉ GONZÁLEZ MORANDI, REALITZADOR DEL FILM JUNT AMB PACO TOLEDO

 

Entrevista publicada a youtube que no correspon amb la realitzada per MANDERLAY

 

Can Tunis

José González Morandi & Paco Toledo
España 2006 86min

 

Can Tunis es una barriada, una lacra escondida en la Barcelona post-olímpica, turística y de diseño, donde los drogadictos acuden en multitud a la búsqueda de su dosis diaria. Los vecinos de Can Tunis sufren por su futuro porque les van a expropiar sus casas. Aquí, donde los chavales conducen coches robados y donde, cuando juegan a policías y ladrones, nadie quiere ser el policía, es donde crecen Juan y sus amigos. Tienen que luchar para no hundirse.


Dirección: José González Morandi y Paco Toledo.
Producción: José González Morandi, Paco Toledo y Pedro Costa.
Guión: José González Morandi y Paco Toledo.
Dirección de Fotografía: Paco Toledo.
Edición: Búster Franco, Fernando Pardo y Armand Pontous.
Sonido directo: José González Morandi.
Música: Mártires del Compás.
Montaje de sonido: David Rodríguez.
Idioma original: castellano.

Compañía de Producción: Didac Films s.l. con la colaboración de Televisió de Catalunya y Televisión Española.

Festivales y Premios: International Documentary Film Festival Amsterdam IDFA 06, Festival International de Cine de Gijón 06.

ENTREVISTA MANDERLAY

Desprès de veure l’excel·lent documental CAN TUNIS al Festival Docs Barcelona  el mes de febrer, que per cert va omplir a les seves tres projeccions tant a la Filmoteca com al Casablanca Kaplan, tot i que vam poder fer alguna pregunta “in situ” al finalitzar la projecció, ens ha semblat molt interessant poder fer alguna pregunta més als realitzadors José González Morandi i Paco Toledo i això és que molt amablement ens ha contestat en José:

-   MANDERLAY: Abans de res, d’on sorgeix la idea de fer el documental?

-  José González: Desde el principio se juntan dos intereses que siempre he tenido, por un lado el mundo marginal y por otro el urbanismo y la transformación del entorno urbano, sobre todo de la transformación de la ciudad en la que he vivido casi siempre, la crónica histórica y social de Barcelona. La idea surge porque ya conocía previamente el barrio, siempre me pareció un lugar alucinante, con los toxicómanos pululando como zombis, los gitanos con su peculiar manera de vivir, en la calle haciendo hogueras y esas cosas. El interés por la poética de un lugar a veces terrible, feroz, sensual, cargado de superstición...hay algo atávico muy interesante en lo marginal, pese a no ser la clase social a la que pertenecemos todos cargamos con algo oculto y marginal...

Cuando la inminente desaparición del barrio se convirtió en noticia, le pedimos a una gitana si podíamos grabar los últimos días del barrio, entonces comenzamos a ir con regularidad, al final fueron casi tres años que nos permitieron acceder a registrar ese mundo casi oculto y tan poco conocido. Pudimos abrir una ventana para que la gente pudiese ver algo más que lo que suele aparecer en los medios de comunicación convencionales.

-     MANDERLAY: El film ens ha semblat excel·lent no només pel seu valor cinematogràfic i pel seu caràcter testimonial si no també perquè es gairebé un treball etnogràfic. Quina era la vostra intenció?

-     J.G. : Nuestra intención era hacer una película que reflejase la vida de un lugar que pese a estar a pocos minutos del centro de Barcelona, era practicamente desconocido. No queríamos hacer un documental etnográfico, pese a que sí que nos interesa la antropología y el estudio de las sociedades, pero es más un interés de aficionado, a nosotros nos interesaba más hacer una película entretenida y comercial, para todos los públicos.

   En todo caso cuando uno trabajo en proyectos que se prolongan durante tanto tiempo sufre procesos de transformación de intenciones periódicamente.

-       MANDERLAY: Al documental hi apareix el dia a dia, la quotidianitat d’unes persones que han d’abandonar el seu lloc de residència per mandat municipal però no apareix massa reflectida la negociació que presumptament s’estava duent a terme amb els representats de l’administració, és això intencionat?

-         J.G.: Pues sí, no nos interesaba dar voz a las autoridades, ellos ya tienen controlados todos los medios de comunicación que quieren para decir lo que quieran. En todo caso nosotros sí que vivimos el proceso de negociación y puedo decir que era difícil de explicar al espectador por lo desordenado que fue y quizás aburrido.

-         MANDERLAY: Va ser molt difícil aconseguir que els personatges no actuessin en cap moment o que no sembles que ho feien, tenint una càmera al davant?

-         J.G.: Nunca le pedimos a nadie que hiciera algo para la cámara, creo que algunos personajes actúan más que otros por su caracter histriónico, nosotros descartabamos la actitud de “pose” ante la cámara, esperabamos que cogiesen confianza y que acabasen comportándose de manera real ante nosotros. Más que pedir que hagan algo o actúen de una determinada manera, se trata de esperar a que actúen de manera normal para así poder grabarlos.

-         MANDERLAY: Va ser difícil trobar suports per a gravar, i sobretot per a poder editar i projectar o distribuir el film?

-         J.G.: Para grabar no conseguimos ninguna ayuda, lo hicimos todo con nuestro empeño y tozudez, para la postproducción conseguimos la ayuda de un importante productor de Madrid y pese al éxito de crítica y público en festivales todavía no hemos conseguido distribuidora para salas

-         MANDERLAY: Vaig veure als crèdits de la pel·lícula que vàreu contar amb el suport de vàries televisions públiques, van mostrar interès des del primer moment? Vol dir això que les podrem veure en algun moment per TV? Si no és així, sabeu quan podrem tornar a veure “Can Tunis” i on?

-         J.G.: Las televisiones entraron al final sin haber visto la película, gracias a la influencia del coproductor. No sé si la pasaran por televisión, la película es muy fuerte, según dicen, y en la televisión existe una especie de autocensura. Nosotros desearíamos que la película se estrenase en salas pero ya veremos. Tv3 y tve tienen los derechos de emisión pero tampoco existen programas a un horario aceptable para programar un producto tan incómodo como Can Tunis

Òscar Herrera Ferré

6 Març 2007

L'ENTREVISTA: Entrevistes de Cinema

Entrevista a PAUL LAVERTY, Guionista 

El guionista habitual de Ken Loach, y con el que contactamos por casualidad hace unos meses, ha querido conceder a MANDERLAY una entrevista en la que nos da su visión apasionada del trabajo de guionista, y en definitiva, del mundo. 

(Reproducimos integramente la versión traducida al castellano y a continuación la original en inglés). 

Entrevista: Aurora Igual             

Traducción: Òscar Herrera

©Tony Barson/WireImage.com   MANDERLAY: Nos gustaría que como trabajador del cine nos contaras cual es tu visión sobre la industria del cine desde tu experiencia personal. No debe ser nada fácil financiar películas críticas en este sector.

PAUL LAVERTY: Hasta ahora he sido muy afortunado de poder vivir trabajando para el cine. Muy pocos tienen el privilegio de poder trabajar con amigos. Además, debido a la reputación de Ken Loach es mucho más fácil trabajar sin demasiadas interferencias. Eso significa que si mantenemos unos presupuestos bajos y continuamos haciéndolo lo suficientemente bien con cada distribuidor en los diferentes territorios (y el apoyo a largo plazo de los distribuidores es muy importante -en España hemos tenido un fiel apoyo de Alta Films durante años), podremos cubrir costes y esperamos tener suficiente para hacer la próxima película y poder continuar. Por supuesto es un medio difícil para películas críticas, pero en general las películas reflejan realidades empresariales en otras partes de nuestras vidas, así que no hay grandes sorpresas. No son nada democráticas las comisiones de los productores sobre los guiones, pero por otro lado los productores y los financieros no pueden escribir historias, no pueden controlar nuestra imaginación. Recuerdo cuando intentábamos encontrar financiación para “Pan y Rosas”. Los financieros no iban a luchar con nosotros con una historia sobre limpiadores de Latino America en Los Ángeles intentando organizar un sindicato!. Nos llevó seis años encontrar a quien si lo hiciera, pero estoy muy contento de que hiciéramos el esfuerzo. Siempre encontramos a gente fascinante a lo largo del camino que nos da mucho.

MANDERLAY: De hecho, como entusiastas del cine de Ken Loach, nos gustaría conocer con qué tipo de problemas os encontrasteis durante la gestación,  rodaje y distribución de El viento que agita la cebada.

PAUL LAVERTY: Escribir el guión fue un gran reto. Tuve que sumergirme en la historia, porque había mucho que escoger. Después de darme cuenta que quería contar una historia acerca de la guerra de la Independencia, los debates del Tratado y la guerra civil; entonces se presentó el reto de equilibrar la vida personal de los personajes, personajes ficticios, con la complejidad de la situación histórica. Fácilmente podríamos haber hecho tres películas, pero por supuesto sólo íbamos a tener la oportunidad de hacer una. Usar personajes de ficción me dio mucha libertad, ya que no estas supeditado a los detalles cronológicos exactos de los personajes reales. Sin embargo, intenté asegurarme de que cada personaje estuviera acorde con el espíritu del momento. No quería que la audiencia sintiera que estábamos haciendo esta película con la seguridad de saber lo que realmente pasó, con un  montón de lecciones de historia que les dejara fuera de juego. Intenté imaginar el mundo desde el punto de vista de los personajes, inmersos en una despiadada guerra en 1921. La película tiene la gran ventaja de dar "inmediatez" a las elecciones que los jóvenes protagonistas tuvieron que afrontar. Intenté imaginar sus argumentos políticos ante a los acontecimientos, pero también el efecto que causaba en ellos como hombres y mujeres. Fue muy difícil mantener el pulso narrativo de la historia en términos de acontecimientos, y al mismo tiempo equilibrarlo con los cambios que se producían en los corazones y mentes de nuestros personajes. Ese fue el reto final. Obviamente, desarrollar el guión de una película histórica con muy poco presupuesto conllevó un gran esfuerzo del maravilloso equipo con el que contamos. Los lugares tuvieron que ser escogidas muy cuidadosamente y nuestro equipo de localizaciones realizó un maravilloso trabajo buscando lugares adecuados sin elementos modernos- no como actualmente son en Irlanda. Fue también un reto increíble grabar la película en sólo 35 días, un testimonio del inmejorable estado de forma de Ken Loach a sus 69 años. ¡No paró de saltar entre lodazales y escalar colinas!.Por su puesto el ala derecha de la prensa, especialmente Murdoch’s Sun, atacó la película ferozmente. Lo último que escribió fue:” Ésta es una película que la gente no debe ver”. Eso me alentó más que la Palma de Oro.

MANDERLAY:  En cuanto a la profesión de guionista ¿qué opinión te merece el gremio? ¿Crees que debe enseñarse en las escuelas de cine y profesionalizarse ? ¿Qué te parecen las asociaciones de guionistas?

PAUL LAVERTY: Cualquiera que sea el medio, contar historias siempre tiene sus retos. Ningun formato su hay una buena idea y buenos actores hace daño. No tengo ni idea si se puede enseñar a alguien a tener grandes ideas, tener la capacidad de  llegar al alma (yo lo dudo). Sin embargo, hay muchos otros aspectos del oficio de escribir en los cuales la experiencia de otros puede ser útil. Además del reto de encontrar grandes historias, el valor de contar historias está en la habilidad y la capacidad para contarlo de la mejor manera posible. Por ejemplo, el paso del tiempo en una película es muy difícil de conseguir. Si funciona, el espectador apenas lo notará. Si no funciona todo el mundo lo verá y se distanciará de la historia. Como en las mejores cosas de la vida, siempre la mayor parte de las cosas que aprendo provienen de otras personas que se han enfrentado antes a los mismos problemas, mientras que estoy seguro que no puedes enseñar  a la gente a tener ideas maravillosas. Me pregunto cuántas grandes ideas nunca sacarán nunca su potencial debido a la falta de habilidad para contarlo. Soy un firme creyente en el trabajo duro, en la reescritura y el aprendizaje de escuchar a otros. Pero esto no significa que sea siempre participativo, a veces hay que escuchar tu voz interior y tus propias convicciones. El riesgo y el drama de todo esto es que por supuesto debemos engañarnos a nosotros mismos, y eso siempre te hace sentir arbitrario.

MANDERLAY: Te parece un buena fórmula la empleada por la SGAE para gestionar los derechos de los autores?

PAUL LAVERTY: Desconozco la situación existente en España, pero pienso que los guionistas necesitan agruparse y asociarse igual que otros  trabajadores en un sindicato.

MANDERLAY: ·¿Qué recomendaciones le darías a alguien que quiere dedicarse a escribir guiones?

PAUL LAVERTY: Nunca me atrevería a dar consejos a nadie, hay demasiadas variables y lo que puede servirme a mi puede ser una aberración para otro. Pero personalmente yo sólo puedo escribir sobre un material que me apasione, sino nunca tendría el aguante necesario para luchar por él. Un proyecto me llevó seis, otro 5 y ahora estoy obsesionado con otro sobre el que he estado escarbando durante 6 años. Quien sabe si alguna vez verá la luz o permanecerá bajo el colchón. Incluso si se queda debajo del colchón, a pesar de mis esfuerzos, he de sentir que ha merecido la pena ese esfuerzo.

MANDERLAY: ·¿De qué autores, o qué influencias has tenido a la hora de aprender la técnica para escribir tus historias o sencillamente eres autodidacta?

PAUL LAVERTY: Después de escribir La Canción de Carla gané una beca para estudiar cine en Estados Unidos. Pero para ser honesto no saqué gran provecho de esta experiencia a parte de las maravillosas tardes de los jueves, cuando un viejo profesor checo llamado Frank Daniels ponía películas clásicas y las analizaba después. Solía utilizar un montón de películas de Billy Wilder, por ejemplo El Apartamento o Días sin Huella, y otras películas de otros géneros. Era fantástico verlas en grupo e intentar imaginar porque y cómo ellos habían trabajado.

MANDERLAY: La tendencia del cine actual de romper las fronteras entre el documental y la ficción, ¿a qué crees que puede deberse?

PAUL LAVERTY: Creo que las líneas son muy borrosas y que no me preocupa en absoluto. Pienso que una obra de ficción puede ser más verdadera que un documental y de la misma manera también creo que un documental puede contar a veces un gran historia y ser más dramático que una ficción. Al fin y al cabo, un documental al igual que una historia de ficción depende de la selección de los hechos que elijas contar. Puedes contar una historia acerca de cosas que pueden estar pasando pero contar mentiras acerca de su contexto. Sólo tenemos que recordar como la historia de Colón nos ha sido contada.Siempre me entusiasmo observando a quien intenta contar la historia de forma diferente y mostrárnosla desde un punto de vista inesperado. Hay un viejo dicho en inglés (sospecho que no se podrá traducir, pero ahí va): “Hay muchas maneras de despellejar a un gato”.

MANDERLAY: ·¿Cual crees que es la función del cine para ti?

PAUL LAVERTY: ¿Por qué usas la palabra función? Yo desearía que el cine fuera tan amplio como nuestra imaginación y tan ancho como nuestra experiencia colectiva. Lo grande del cine es que tiene el potencial de brindarnos un camino muy directo y emocional hacia vidas y mundos fuera del nuestro. Eso es lo más bello y quizás lo primero por lo que contamos historias. Desafortunadamente el cine en general es muy elitista. Hay muchos países en el mundo donde quizás se hacen muchas buenas películas al año que nunca serán distribuidas.¿No es asombroso lo que ha ocurrido en África en los últimos años y sólo nos llegan un puñado de películas a Europa?.¿Cuántos millones de personas han muerto en el Congo desde 1998, mientras la mayoría de gente tiene problemas para localizar el país en el mapa?. No nos importa tener la oportunidad de poder ver una película de otra parte del mundo. La impresionante experiencia de esta gente no atrae financiación, sus historias, para los que tienen las llaves para tomar las decisiones no son suficientemente importantes para ser contados y esa es la gran excusa para tapar infinidad de esos pecados “no comerciales”. Sorprende que veamos esas películas principalmente desde el punto de vista de los que tienen una posición privilegiada. Esto se refleja en los escritores, directores, críticos, directores, la estructura corporativa de la industria del cine, de quién, al final de la jornada, pide la vuelta de su inversión. ¿No sería apasionante estimular nuestra imaginación, encender nuestra risa, nuestras historias de horror y enlazarlas con leyendas, valores y habilidades de otras culturas? Recuerdo haber leído mi primer libro de Primo Levi. No sé cómo, pero me cambió para siempre. Desearía más películas con ese poder y humanidad.

 

Gracias por vuestras preguntas y vuestro interés, y siento haber estado tan ocupado. Mis mejores deseos, Paul Laverty. (24 de Enero de 2007)

 

 VERSIÓN  ORIGINAL:

 MANDERLAY: Nos gustaría que como trabajador del cine nos contaras cual es tu visión sobre la industria del cine desde tu experiencia personal. No debe ser nada fácil financiar películas críticas en este sector.

PAUL LAVERTY: I have been very lucky so far in my working life in cinema.  Very few have the privilege of working with friends.  In addition, because of Ken Loach´s reputation, it much easier to push ahead with the work without too much interference.  It has always been very important for us to keep creative control of our work.  This means that if we keep our budgets modest, and we continue to do well enough so that each distributor in the different territories ( and our support from long term distributors is very important – in Spain we have had the loyal support of Alta films for many years) can cover their costs, we hope to have enough to make the next film and so on.  Of course it is a difficult environment for critical films, but in general film reflects corporate realities in other parts of our life, so no great surprises. There is nothing democratic about producers commissioning stories.  But then again, producers or financiers can’t write the stories.  They can’t control our imaginations.  I remember when we tried to raise the finance for  Bread and Roses.  Financiers were not fighting over us when they heard the story was about cleaners from Latin America in Los Angeles trying to organise a union!  It took us six years to get that one made, but I am very glad we made the effort.  We always meet terrific people along the way who give you so much.   

MANDERLAY:De hecho, como entusiastas del cine de Ken Loach, nos gustaría conocer con qué tipo de problemas os encontrásteis durante la gestación,  rodaje y distribución de El viento que agita la cebada.

PAUL LAVERTY: Writing the script was an enormous challenge.  I had to immerse myself in the history.  There was so much to choose from.  Even after I realised I wanted to tell a story about the War of Independence, the Treaty debates and the civil war thereafter, it was a huge challenge to balance the personal life of the characters (fictional characters) with the complexity of the historical situation.  We could have made three films quite easily, but of course we were only going to get one shot at it.  Using fictional characters gave me a lot of freedom, instead of being bound by the exact chronological detail of real historical characters. However, I tried to make sure each and every one of the characters was true to the spirit of the times. I didn’t want the audience to feel we were making this film in hindsight, with all the obvious lessons of history having played themselves out. I tried to imagine the world from their point of view, in the midst of a vicious war in 1921.  Film has the great advantage of giving “immediacy” to the choices these very young people faced.  I tried to imagine their political arguments given the events of the time, but also the effect it had on them as men and women. It was very difficult to keep a hold of the historical narrative in terms of the events, but to keep that in balance alongside the changes inside the hearts and minds of our characters.  That was an endless challenge. 

Obviously to shoot an historical piece with a very low budget puts great demands on the wonderful team we had.  Set pieces and ambushes had to be chosen very carefully, and our locations team did a wonderful job finding sutiable locations without modern additions – no mean feat in present day Ireland.  It was also an incredible challenge to shoot a period film in 35 days; testimony to Ken Loach´s stamina at the age of 69 when he shot this. He never stopped jumping over bogs and climbing hills!

Of course the right wing press, especially Murdoch´s Sun, attacked the film viciously.  The latter wrote “this is a film people must not see.”  That cheered me up more than the Palme D’Orr. 

MANDERLAY:  En cuanto a la profesión de guionista ¿qué opinión te merece el gremio? ¿Crees que debe enseñarse en las escuelas de cine y profesionalizarse ?

¿ Qué te parecen las asociaciones de guionistas?

PAUL LAVERTY: Whatever the medium, story telling has its challenges.  Whatever the format a wonderful premise and great characters will do no harm!  I have no idea if you can teach someone to have great ideas and have access and insight into the soul – that I doubt – but there are many other aspects of the craft of writing in which the experience of others will be very useful.  Quite apart from the challenge of finding great stories worth the telling, is the skill and insight of how best to tell it.  For ecample the passage of time in a film is always very difficult to deal with. If it works well the audience hardly notices. If it doesn’t, everyone is pulled out of the experience.  Like most things in life, it always strikes me as worth learning from others who have confronted the same problems.  While I´m sure you can´t teach people to have wonderful ideas, I wonder how many great ideas have never reached their full potential for lack of skill in the telling.  I´m a firm believer in working hard, rewriting, and learning to listen to others. But that doesn´t mean it´s a democracy. Sometimes you have to stick to your inner voice and own conviction too.  The risk, and drama of it all, is of cousre we might be deluding ourselves.  It always feels very arbitary.

MANDERLAY: ·Te parece un buena fórmula la empleada por la SGAE para gestionar los derechos de los autores?

PAUL LAVERTY: I don´t know anything about the situation in Spain. Sorry. But I think writers need to group together in association like other workers in a union.

MANDERLAY: ·¿Qué recomendaciones le darías a alguien que quiere dedicarse a escribir guiones?

PAUL LAVERTY: I would never dare give advice to anyone – there seems to be so many variables.  What might suit me, might be an anathema to another.  But personally speaking I have only written about material that I feel passionate about. If not I would never have the stamina to fight for it. One project took over six years, another five, and I am presently obsessed with another now which I have been scratching at for over six.  Who knows if the latter will ever see the light of day, or stay under my mattress.  Therefore, I have to feel nourished by the process and the material.  Even if it stays under the mattress despite my best efforts,  I need to feel it has been worth the effort. 

MANDERLAY: ·¿De qué autores, o qué influencias has tenido a la hora de aprender la técnica para escribir tus historias o sencillamente eres autodidacta?

PAUL LAVERTY: After writing Carla´s Song I won a Fullbright award to study film in the US.  But to be honest I didn´t get a great deal out of this experience, apart from wonderful Thursday afternoons when an old Check teacher called Frank Daniels put on classic films and analysed them immediately afterwards.  He used a lot of Billy Wilder films, (eg The Apartment or Lost Weekend) and other films from other genres too.  It was terrific to watch them in a group and to try and figure out why and how they worked.  

MANDERLAY: ·La tendencia del cine actual de romper las fronteras entre el documental y la ficción, ¿a qué crees que puede deberse?

PAUL LAVERTY: I think the lines are very blurred, and that doesn´t bother me at all. I think a fictional piece can be more truthful than a documentary piece, and likewise, I think a documentary can be sometimes tell a better story and be more dramatic than a fiction.  After all, a documentary, like history, depends on the selection of facts you choose to tell.  You can tell a story about things which actually may have happened, but tell lies about the underlying context. All we have to do is remember how the story of Columbus has been told.  I´m always excited to watch something which tries to tell the story differently, or engage us from an unexpected pint of view.  There is an old saying in English – I suspect it doesn’t translate very well – but here goes anyway. “There are many ways to skin a cat”. 

MANDERLAY: ·¿Cual crees que es la función del cine para ti?

PAUL LAVERTY: Why did you use the word “function”?  I wish cinema was as wide as our imaginations, and as broad as our collective experience.  The great thing about cinema is that it has the potential to bring us in a very direct and emotional way into lives and worlds outside our own. That´s pretty startling, and maybe why we tell stories in the first place.  Unfortunately, cinema in general, is very elitist. There are many countries in the world where perhaps a handful of films are made a year – if any -  and never get distributed.  Isn’t it amazing what has happened in Africa over the last ten years, and we only have a handful of films that reach Europe.  How many millions have died in the Congo since 1998, but most people would have difficulty locating it on the map, never mind having the opportunity of seeing a film from that part of the world. The stunning experience of these people doesn’t attract funding. Their stories, according to those who make the key decisions, are not worth the telling – that great excuse that covers a multitude of sins “not commercial.” It is hardly surprising that we see films, mostly, from the point of view of those who live in privileged positions. It reflects the writers, directors, and critically, the corporate structure of the cinema industry who at the end of the day demand a return on their investment.  Wouldn’t it be more exciting to have our imaginations stimulated, our laughter ignited, our horror stories laced with the insights, legends, values and skills of many more cultures than just the usual suspects.   I remember reading my first book by Primo Levi.  I don’t how, but it changed me, for ever. I wish there were more films with that power and humanity.   

Thanks for your questions, your interest,  and I´m sorry I have been so rushed. Best, Paul Laverty.(24th of Janauary, 07)

Mohammed Ismaïl, director de “Icí et la”

 Mohammad Ismaïl Nace el 1 de septiembre de 1951 en Tetuán (Marruecos). En 1970 inicia estudios de derecho en la facultad de Rabat. En 1974 se integra en la televisión marroquí, donde produce y dirige muchas obras : documentales, telefilmes, obras de teatro para televisión y películas.

Son las nueve de la noche. El señor Ismaïl me espera sentado en el vestíbulo del hall del Casablanca Gràcia, junto a la directora de la mostra. Un traje a rayas, negro, camisa gris y blanca, sin corbata, por fuera del pantalón. Gesto serio y sobrio, las gafas sobre la mesa, el cigarrillo entre sus dedos. Después de deambular buscando un sitio para charlar sin que nos perturbe demasiado el ruido, encontramos la terraza de un bar. Dentro, se habla de futbol, fuera de cine.

JOan: Su film lleva al espectador a un final abierto. ¿Qué va a ser ahora de Rahal, sin el apoyo de su familia para su proyecto?

Mohammed Ismaïl: A Rahal no le queda otro remedio que volver a Francia. Se ha quedado solo porque su forma de pensar ya no tiene cabida ni en Marruecos ni en Francia. Y se siente decepcionado. Es un hombre que ha emigrado, ha pasado toda su vida pensando en la idea del regreso, con la esperanza de que algún día podría regresar, pero ahora se encuentra ante una situación en la que nadie de su familia siente sus necesidades. Su mujer, sus hijos, desarraigados, nadie excepto él se siente cómodo en esa idea del regreso.

J: Rahal es un hombre que se siente defraudado con todo lo que le rodea: con el hijo que comete un delito, con la sociedad francesa, que en general, no ha sabido integrarlo, con la respuesta de sus paisanos en Marruecos, con su mujer, que no acepta su modo de vida, ...pero en general, ¿qué le hace tomar esta actitud de decepción frente a su vida?

MI: Es un poco todo esto. Rahal, pertenece a la primera generación de emigrantes. Y posee además una educación y una cultura muy diferentes a los suyos, familiares y paisanos, y a la sociedad francesa. No es ni de aquí ni de allí, por mucho que tenga un "pasaporte rojo". Y no es consciente, aunque sabe que hay algo que no va bien. Se va a ir descubriendo a lo largo del film.

J: ¿Ha inspirado el film o sus personajes, basándose en algún referente real o concreto?

MI: No. Mis personajes responden a estereotipos. He trabajado, documentándome, preguntando, informándome a través de lo que escriben los medios de comunicación. El resultado son estos personajes, inventados, que el espectador identifica con alguien próximo, e incluso se identifican con ellos.

J: Esta noche europeos y magrebies, veremos su película. ¿Cree usted que ambos la analizarán desde el mismo prisma?

MI: Pienso que cada espectador va a sacar sus propias conclusiones. Los magrebies, por supuesto, la verán, desde el aspecto emocional, de manera distinta. Hago películas realistas, sociales. Para mí es un éxito que cada vez se acerque más público europeo a ver mi cine, como también lo es que cada vez venga más gente de Marruecos a ver mi película. Es muy importante esto último.

J: Estamos frente a una nueva edición de la Mostra de cinemà África, ¿qué valoración haría de la aportación del cine de su país a lo largo de estas once ediciones?

MI: En lo personal, esta es mi cuarta presencia en el festival, de la cual he presentado mi trabajo en tres ocasiones. El cine marroquí está evolucionando en este certamen como yo creo que debe. Rachid El Ouali, prestigioso actor en mi país y recientemente estrenado como realizador, ha presentado unos cortos muy bien hechos; ahora los presentará en Montpellier, también dentro de otro certamen. Luego está Kamal Kamal, con la Symphonie marrocaine, que ha presentado nuestra representación a los "Oscar" para este año. También Tarfaya, película de Aoulad Sayed Daouad, que este año ha sido en nuestro país la película marroquí más taquillera... Es una valoración positiva, estoy muy satisfecho porque esto tira hacia delante, va a más.

J: Usted, desde Marruecos, es quien coordina este evento ¿qué difusión está alcanzando entre sus compatriotas y compañeros cineastas la Mostra?

MI: Desafortunadamente, en Marruecos todavía hay poca difusión de nuestro cine debido a la piratería y al poco interés de los distribuidores para pasar nuestras películas en las salas. Esto dificulta mucho la labor de hacer cine. La Mostra es una oportunidad para muchos cineastas de mi país para poder mostrar sus obras. Se puede decir que hacemos un trabajo muy positivo para difundir el cine de Marruecos, gracias a festivales como este.

J: ¿Seria usted partidario de crear algún galardón o premio, a fin de fomentar más la exportación de películas africanas fuera del continente?

MI: No. Bajo mi punto de vista, no. La Mostra fomenta el cine africano resaltando valores culturales. Un premio convertiría al festival en algo distinto, basado en el interés y creo que no se tiene que llegar a ese punto. Personalmente me siento más a gusto presentando mis películas en festivales donde no hay premio. La competición rivaliza y creo que estamos haciendo una buena difusión del cine africano, desde el punto de vista cultural.

J: ¿Qué valoración haría usted de la acogida del público catalán?

MI: Muy buena. Aún recuerdo cuando el año pasado en el otro Casablanca había sesiones con gente viendo las pelis en los pasillos, sentadas en el suelo. De las dos salas, la nuestra era la que llenaba y la otra, donde se proyectaba el film americano, no. De hecho, vamos a seguir haciendo difusión en otros sitios, como el año pasado, que estuvimos en sitios como Pamplona y despertó mucho interés. En general hay mucho interés pero también veo que cada vez viene más publico marroquí, africano, y esto para mí también es importante.

J: Nos ha dado algunas pistas sobre la situación actual del cine marroquí. Según tenemos entendidos, disponen de unas nuevas instalaciones para el rodaje en su país, ¿qué comparación merecen con las grandes, Holiwood, Boliwood o Cinecittà?

MI: Aquí hay dos cosas a comentar, el aspecto técnico y el de la producción. Técnicamente tenemos las mejores instalaciones a nivel mundial. Y cada vez más, se producen películas extranjeras, aquí, debido a las excelentes localizaciones que tenemos en Ouazarzatte. La producción ha hecho cosas positivas para Marruecos. Ha creado nuevos puestos de trabajo, ha creado nuevas oportunidades de aprender y desarrollar profesiones técnicas entre los jóvenes. Y todo esto ha sido muy positivo para la industria cinematográfica en Marruecos.

J: Porque el cine marroquí, ¿está protegido por la ley y mediante organismos que legitimen sus derechos de autor?

MI: No. La piratería está matando al cine en Marruecos. El descenso del número de salas de cine es espectacular. Lugares donde había cinco o seis cines ahora no hay ninguno. En la actualidad quedan aproximadamente unos cuarenta y tres cines. Esta película, Icí et là, estaba en el top manta al segundo día de su estreno. También me he encontrado hasta con cuatro copias distintas, con distinto cartel, de Icí et là, de cuatro distribuidores distintos. El daño que todo esto hace al cine marroquí es mortal. No tenemos leyes y las autoridades no pueden hacer nada para frenarlo. En estas condiciones, es imposible proyectar películas. Hay muchos directores que después de producir su film se encuentran que no tiene salida en el mercado.

J: ¿Y que tal resulta coproducir films entre ustedes y otros países? ¿Es un medio frecuente?

MI: Se está coproduciendo poco. Pienso que la coproducción es un mal necesario, un camino que tenemos que explorar más. En mi experiencia personal, la anterior película que rodé, Et après, fue coproducida con Francia. El resultado fue que la tuve secuestrada sin poderla sacar durante mucho tiempo. Finalmente se proyectó.

J: Entre sus obras, usted ha realizado diversos telefilms para la televisión marroquí. Es sabido que en Europa, la comunidad del magreb las sigue con fervor. ¿Qué datos tiene usted acerca de sus realizaciones para la tele, acerca de estas audiencias?

MI: Los datos que dispongo provienen de las encuestas que se hacen desde mi país, donde he llegado a alcanzar share de hasta un 46% de cuota. Sin embargo, cuando vengo a Europa, todos me preguntan o me comentan algo acerca de ellas. Creo que se han seguido masivamente también. Hay que tener en cuenta que en Marruecos hay tres canales nacionales, que uno de ellos, emite en internacional repitiendo las teleseries a lo largo de las franjas horarias, y esto también permite que se puedan ver nuestras producciones, desde Arabia o Egipto hasta Canadá o Estados Unidos.

J: Para finalizar la entrevista, una pregunta con vistas hacia el futuro, ¿cree usted que la symphonie Marrocaine marcará un antes y un después en la exportación de la industria cinematográfica al presentarla por Marruecos a los Oscar?

MI: Culturalmente, sí. Comercialmente, desgraciadamente, no.

Joan Izquierdo

Moussa Touré, director de "Nosaltres"

 Neix el 29 de juny de 1958 a Senegal. Abans de donar-se a conèixer amb el seu premiat primer llargmetratge, "Toubab Bi", el 1991, treballa com a tècnic d'il·luminació i ajudant de direcció a pel·lícules de François Truffaut, Bertrand Tavernier, Flora Gomes i Ousmane Sembène, entre d'altres. "Nosaltres" és la seva última obra.
 

MOUSSA TOURÉ: EL CINEMA ÉS COM LA VIDA

Són les set del vespre d’un diumenge qualsevol, o… potser no… Estem en plena 11ª Mostra de Cinema Africà de Barcelona i hem quedat amb el director senegalès Moussa Touré. Touré és un dels pocs directors africans contemporanis que tot i tenir un cert prestigi i reconeixement internacional ha optat per no abandonar la seva Àfrica natal, malgrat els seus sovintejats viatges a Europa, bé sigui per a presentar els seus films, per a assistir a mostres de cinema com la de Barcelona, o bé per a realitzar diferents treballs o trobar-se amb els seus amics de professió. De fet, ara mateix ja està preparant un nou documental que el portarà, no a Europa, sinó al Perú per a tractar el tema dels peruans d’origen africà, tema gens tractat pel cinema i realitat gairebé negada a aquest país.

Nosaltres, els de Manderlay, vull dir, vam poder veure ahir mateix el seu film no casualment anomenat “Nosaltres”. El film és un interessant i amè documental sobre les dificultats i les distàncies que impedeixen el coneixement dels “altres”, o millor dit, dels “altres nosaltres”. Aquest film es centra, en concret, en la comunitat de joves malinessos que viuen, alguns des de fa força anys, a la localitat de Sant Feliu de Codines i les dificultats (mútues) de trobar ponts de comunicació entre aquesta comunitat “nouvinguda” i la comunitat dels anomenats “autòctons”.

Tourné, amb la seva càmera “impertinent” però sempre propera i disposada, al diàleg posa davant nostre, com a espectadors, (i davant dels propis protagonistes del documental, ja que el proper divendres es passarà el film a Sant Feliu), les contradiccions i els malentesos que dificulten la comunicació mútua i proposa una trobada que permeti arribar a llocs en comú (tan físics com sobretot mentals i culturals).

Justament en preguntar-li a Touré quin creu ell que ha de ser la funció del cinema, ell no té cap dubte en dir-nos que el cinema ha d’intervenir, que de fet "el cinema sempre intervé i com s’intervé, igual que faríem quan escoltem una altra persona que ens parla dels seus problemes, observem, escoltem, i si podem ajudem. Touré creu per tant que el cinema té o hauria de tenir l’única funció de “fer el bé”, perquè ja hi ha altres programes, reallities i demés que s’encarreguen d’altres coses..

Venint d’un cineasta amb sobrada experiència i amb diversos premis rellevants per films com "Toubab Bi" de 1991 (de momentm des de 1987, porta realitzats 2 llargmetratges de ficció, 5 documentals i un curt), que va tenir l’oportunitat de treballar amb Truffaut (fruit de la desgracia de la mort del seu pare fotògraf quan ell tenia 14 anys i la necessitat de mantenir la família “heredant” la professió) i que comparteix des de fa anys l'equip de professionals amb Bertrand Tavernier, aquesta declaració de principis no ens sembla qualsevol cosa.

De Truffaut, Moussa Touré destaca, tot i que ell era molt jove quan va poder treballar amb ell i no n’era molt conscient de qui era aquest curiós director, la profunditat amb que el francès era capaç d’aproximar-se a la realitat que filmava. De Tavernier en destaca la seva gran amistat i que tot sovint comenten els seus projectes mútus.

Però centrant-nos en el cinema de Touré destaquem diverses coses. L’us del digital, que li permet dur la càmera a qualsevol lloc, posar-la allà on faci falta sense grans despeses. Això converteix la càmera en instrument que interroga i alhora dialoga, la càmera observa, la càmera pregunta, la càmera ajuda també, per què no, perquè com diu el propi Touré, "el cinema és la vida mateixa i a la vida també fem això".

I això és el que ens trobem a “Nosaltres” i a gran part de la seva anterior filmografia. Alguns han anomenat el seu cinema com a etnogràfic, potser no en va, Touré volia ser etnògraf abans de la desgracia de la mort del seu pare, però com ell mateix diu, les etiquetes són el que menys el preocupa.

Sobre la realització del film, d’ón sorgeix la idea, quantes setmanes de rodatge va suposar, les dificultats en el muntatge.. el director ens comenta que la idea sorgeix de Genoveva, una de les responsables de la mostra i veïna de Sant Feliu que li explicà a Touré allò que a ella li havia cridat l’atenció, el distanciament entre aquestes dues comunitats. Touré llavors va fer el que és habitual amb ell, va anar al poble, va observar, va escoltar, va conversar, va parlar amb l’Ajuntament, va copsar que hi havia un gran desconeixement mútu, que s’eludien una mica les responsabilitats, que tothom deia (sovint sense mala fé) que era “l’altre” el que havia de donar el primer pas, marcant aquesta diferencia entre el “nosaltres” i els “altres” que Touré creia que s’havia de trencar.

A través del film, que va suposar tres setmanes de rodatge, podem visualitzar de forma senzilla, propera i subtil, amb uns "personatges" (als quals Touré intenta tallar el menuys possible a l'hora del muntatge) que, com tots coincidim a dir, són molt millors que si fossin actors, que aquest “nosaltres” és una construcció que es va edificant constantment i que tenim la obligació de que esdevingui quelcom ric, divers i heterogeni, quelcom, per tant, com no pot ser d’una altra manera, més real. Almenys això és també el que pensem, com Touré, tots els que creiem que aquest “Nosaltres” és possible i necessari. Per altra banda, tots sabem, com molt encertadament diu un dels joves malians davant les càmeres, que "no s'ha de combatre la immigració, s'ha de combatre la pobressa", i esperem que algún dia, tots, inclosos molts dels nostres demagogs polítics tinguin això tant clar, i com diu el mateix director, no solament pensant en l'anomenat "tercer mòn" sinó també pensant en tants altres barris de moltes altres ciutats d' "occident".

En qualsevol cas felicitem Moussa Touré per la seva pel·lícula, que esperem es pugui estrenar ben aviat als cinemes, i li diem que li seguirem la pista a un director, proper, de mirada directa i franca, amb sentit de l’humor, al que li agrada el diàleg i el contacte de les persones i que com a cineasta creiem que té força coses a aportar-nos.

 

Òscar Herrera

Roda de prensa de Max Von Sydow a la 54 edició del Festival Internacional de Cinema de Donostia (per Ladybird)

Max Von Sydow

 

La sala estava pleníssima de gent, més que amb qualsevol altra persona.

 

Periodista- Usted ha hecho todo tipo de películas, entre Bergman y el cine comercial, ¿qué prefiere?

 M.V.S-  Me crié dentro del teatro sueco. El teatro es mi preferencia. Hago lo mismo tanto en el cine como en el teatro, he trabajado con Bergman en los dos campos.

La carrera de un actor depende de las oportunidades que te brinden. Yo he tenido suerte, le debo mucho a Bergman.

El comienzo de mi carrera cinematográfica fue como ayudante de un establo.

 P- ¿Te consideras el alter ego de Ingmar Bergman?

 M.V.S- No, no creo que lo sea. Yo creo que ha escrito muchos de los personajes reflejando partes de su personalidad, como los que yo he interpretado. Por ejemplo en “El séptimo sello” yo interpreto a un hombre que está intentando buscar una revelación espiritual, no puede aceptar la fe religiosa, pero no deja de buscar. Estoy seguro de que esto le pasaba al señor Bergman.

 P- Fuera de Bergman y del cine sueco, ¿qué otras experiencias placenteras a vivido?

 M.V.S- “Pelle el conquistador” es un personaje excelente, muy bonito, fue una experiencia maravillosa.

“La historia más grande jamás contada” mi primera película fuera de mi país, ojalá la película hubiera sido mejor.

“Los tres días del Cóndor”  es un trhiller inteligente, una historia interesante sobre la desconfianza. Fue una gran experiencia trabajar en ella.

 P- ¿Que relación tiene con el cine español?

 M.V.S- He trabajado en algunas películas españolas y en otras americanas rodadas en españa. Admiro mucho lo que los grandes directores españoles han hecho y hacen ahora.

 P- ¿Que puedes decirnos acerca de su “rol religioso” en las películas?

 M.V.S-  Sí, ha sido un gran problema. He tenido que interpretar no sé cuantos curas. Bergman tiene la culpa!

Los productores de cine en Hollywood no tienen demasiada imaginación, buscan actores que ya hayan interpretado ciertos papeles con éxito, en vez de buscar actores nuevos que sean mejores.

He sido sacerdote católico, un papa, el demonio, que es un gran papel religioso, dicho sea de paso, que disfrute mucho haciéndolo.

Tienes que luchar mucho para que no te encasillen.

 P- ¿Es usted religioso?

 M.V.S- ¿Que si soy religioso? Quizá. Cuando me criaron, como Luterano protestante, pero después de “La historia más grande jamás contada” me alejé de ella.

No pertenezco a una fe determinada y no tengo respuestas para las grandes preguntas que me puedas hacer.

 P- ¿Le gustó trabajar con John Huston? ¿Le gusta el fútbol?

M.V.S- No, el fútbol me aburre. Pero disfrute mucho con esta peli. Huston era muy amigo de mi agente. Disfruté mucho trabajando con él, no era fácil, era cínico, le gustaban mucho las bromas pesadas. Cuando trabajé con él ya tenia cierta edad, así que no hacía mucho, se sentaba en una silla y daba órdenes.

 P- ¿Cómo ha influido el papel que realizó en “Los cazafantasmas” en trabajar después con Spielberg?

 M.V.S- No veo ninguna conexión entre “Los cazafantasmas” y mis posteriores trabajos con Spielberg.

 P- ¿Qué es para usted recibir el premio Donostia?

 M.V.S- Tengo gran admiración y respeto por España. Es la primera vez que visito el País Vasco , pero lo poco que he podido ver me hace contemplar una visita en el futuro. Siento que España ha sido muy importante para la industria cinematográfica. Me siento muy honrado de recibir este premio.

 P- ¿Dónde te has encontrado más a gusto fuera de casa?

 M.V.S- Soy curioso, me encanta hacer cualquier tipo de cosa. Tengo ganas de conocer mundo, de viajar y aprender otros idiomas.

 P- Como ves el cine sueco hoy en día?

 M.V.S- No lo sé, no conozco el cine sueco de hoy en día.

 P- ¿Qué recuerda de su trabajo con Woody Allen en “Hannah y sus hermanas”?

 M.V.S- Divertido. No pude reunirme con él hasta el primer día de rodaje, y hasta que no estuve vestido y maquillado no lo vi. Cuando fui a saludarle desapareció, así varias veces, no se si tenia miedo de mi o que. Finalmente lo arrinconé en una esquina y le pude saludar.

Recuerdo que me sorprendió que no llamara a los actores al plató para contarnos sus ideas y ensayar, él no llamaba a los actores, el ensayo lo organizaba con substitutos para probar la luz y tal. Después los actores veían como lo hacían los substitutos y por último los actores entraban a escena.

Es un tipo maravilloso y divertido, y una persona muy inteligente.

 

Ladybird  

LLACH: LA REVOLTA PERMANENT

Roda de premsa de: LLACH: LA REVOLTA PERMANENT

Després d’aquesta genial pel·lícula que menys que anar a vore al senyor Lluís Llach en viu i en directe! Només entrar a la sala de premsa un núvol de periodistes li va començar a falsejar, però ell com si li tiraren flors, més tranquil que ningú, i aixina durant tota la roda de premsa, (es prendria una Valeriana o és aixina de normal?) la qual no va ser massa llarga. La majoria de les preguntes les responien Lluís Llach i el productor, tenien una ganes de xarrar!  No ho reflexe massa bé en aquest escrit per que vaig empanar un poc XD. Hi ha una cosa que digué Lluís Llach que em va fer gràcia i no he ficat en cap lloc “Detrás de una película siempre hay unos cuantos gramos de locura, pero detrás de esta hay kilos y kilos”, es que parlaven en castellà però jo els he traduït ací, espere que no vos importe XD.

El director em va semblar un xic la mar de simpàtic i amb bones idees, espere poder vore més pel·lícules seues.

Periodista- Com va nàixer aquest projecte?  

Lluís Danés- En principi anava a ser una biografia de Lluís Llach, volíem ser la seua ombra durant un any, però Lluís és massa polièdric i complex, no es podia abrasar tot amb una sola pel·lícula. Buscant, vam trobar “Campanades a morts”, amb una història tan brutal i desconeguda, almenys per a nosaltres. Tot l’equip va nàixer  durant la transició espanyola, no ens encaixava el que ens contaven amb el que va succeir realment.

Periodista- Com va nàixer aquest projecte?

Lluís Danés- En principi anava a ser una biografia de Lluís Llach, volíem ser la seua ombra durant un any, però Lluís és massa polièdric i complex, no es podia abrasar tot amb una sola pel·lícula. Buscant, vam trobar “Campanades a morts”, amb una història tan brutal i desconeguda, almenys per a nosaltres. Tot l’equip va nàixer  durant la transició espanyola, no ens encaixava el que ens contaven amb el que va succeir realment.

P- Com et sents al ser el protagonista d’aquesta història?

Lluís Llach- Sóc el fil conductor, és una història bonica, actual i trista. El que va passar a Vitòria va ser el primer assassinat d’estat del post -      

franquisme, es una llàstima que els governs que s’han anat succeint no hagin demanat perdó.

P- Com et sents al ser el protagonista d’aquesta història?

Lluís Llach- Sóc el fil conductor, és una història bonica, actual i trista. El que va passar a Vitòria va ser el primer assassinat d’estat del post -      

franquisme, es una llàstima que els governs que s’han anat succeint no hagin demanat perdó.

P- Totes les imatges que es veuen a la pel·lícula són reals o hi ha algún montatge?

Lluís Danés- Són reals. Part de les imatges de la roda de premsa que va fer Fraga el 5 de març de 1976 eren encara inèdites, Televisió Española no la va transmetre sencera.

Ladybird (des del Festival Internacioal de Cinema de Donostia 2006)

ENTREVISTA A CAIO BLAT, ACTOR PROTAGONISTA DE PROIBIDO PROIBIR (Prohibido Prohibir), LA PEL·LÍCULA BRASILEIRA DIRGIDA PEL XILÈ JORGE DURÁN

SINOPSIS: Proibido proibir es la historia de Leon, estudiante de Sociología, y su novia Leticia, una estudiante de Arquitectura que se enamora de Paulo, estudiante de Medicina y mejor amigo y compañero de habitación de Leon. Aunque el triángulo no llega a consumarse, sí provoca tensiones entre ellos. Compañeros de la Universidad Federal, conocen a Rosalina, una paciente terminal del Hospital Universitario en el que Paulo está haciendo su internado. Buscando información sobre sus dos hijos, los estudiantes entrarán en contacto con la violencia de la ciudad. A Leon le disparan cuando trata de salvar al hijo pequeño de Rosalina, que huye de los policías que mataron a su hermano, un vendedor ambulante. Leticia lleva a Leon a casa, donde Paulo le extrae la bala. Este suceso fortalece el amor existente entre Paulo y Leticia, así como la amistad que une a los tres.

 

 

Paula- ¿Qué opinas sobre la película?

Caio Blat- Es una película muy personal, estamos desnudos ante la cámara. Me encanta la forma en la que se desenvuelve el triángulo. Cuando van a solucionar el caso amoroso, la mierda social lo cubre todo y el dolor se te sube a la garganta.

P- ¿La última escena fue la última que rodasteis?

C.B- Sí, a pocos días de acabar el rodaje no sabíamos como iba a acabar la película, hasta el final Jorge Durán no nos dio el guión. En un principio Paolo y Leticia no iban a acabar juntos por que la mierda social se interponía, pero al final la atracción ganó.

P- ¿Cómo os preparasteis los papeles?

C.B- Como un mes antes del rodaje Alex y yo nos fuimos a vivir juntos a un apartamento tan pequeño que solo tenia una cama, y siempre dormía uno de los dos en el suelo, así pudimos meternos mejor en el papel de los dos amigos, jeje.

P- ¿Y la chica no fue con vosotros a vivir?

C.B- No, pero Maria nos visitaba casi todos los días, fue como si viviera con nosotros.

P- ¿Qué nos dices del final de la película?

C.B- No dice lo que va a pasar, parece que los tres están muy separados, pero terminan unidos, eso es lo que más me gusta. También el hecho de que los protagonistas sean gente de clase media, personas comunes y no extremos, ese es uno de los motivos por los que fue muy bien recibida en Brasil.

Anna- ¿Vendrás a la fiesta del jurado joven?!

C.B- ¿Fiesta? ¿Cuando? ¿Dónde?

Anna- La semana que viene, el jueves.

C.B- Vayaaa, me voy el lunes, que lástima!

Paula- Gracias por todo, que vaya bien lo que te queda de festival!

C.B- ¡Gracias a vosotras, adiós!

Abans de l’entrevista, en el col·loqui post pel·lícula, el director va desglossar aquesta en tres parts:

1-    Relació entre els jovents i la universitat

2-    Relació ètica entre ells, l’amistat, la vida...i relació amb l’activitat escollida.

3-    Relació amb la realitat.

Si teniu oportunitat de vore la peli és interessant comprovar com les tres parts es van succeint.

 

 Entrevista realitzada en exclusiva per Paula, Ladybird i Sofia al Festival de Donostia per a Manderlay 2006

Welcome

Recent Blog Entries

by donosquitar | 0 comments
by donosquitar | 1 comments
by donosquitar | 0 comments
by donosquitar | 1 comments

Upcoming Events

No upcoming events

Newest Members

MONICA