Revista d' agitació cultural / Número: Estiu de 2004
-Sophía:
- Personatges
- Lo poble vol ser rei: La Jamància
-Àgora: Poderosos i oprimits
- Reqmanacions
- L'última: Al-què?
- Avisos als usuaris i Agraïments
+ llibre de visites , comunitat de laketans
Per visitar edicions anteriors de Laketània feu click aquí
Tots els articles publicats a Laketània poden ser lliurement reproduïts
sempre que es citi la font, l'autor i el seu ús no vagi encaminat a activitats
comercials 
___________________________________________________________________________________________
En tornem a trobar! passat el solstici i sota l' abrasadora influència del ara omnipotent déu Ra, Laketània treu el seu segon número i consolida poc a poc el seu espai a la xarxa com a revista crítica d' humanitats i cultura en un món cada dia més global, absurd, hipòcrita i tirànic.
En aquesta edició de Laketània podeu trobar noves seccions i més textos que esperem que siguin del vostre agrad tant si compartiu o no el seu missatge. Entre els articles que hi ha a continuació trobareu una introducció a la història de les drogues, aquelles substàncies demonitzades per uns i adorades per d' altres. Unes substàncies que al cap i a la fi han causat grans desgracies i satisfaccions a la humanitat, i que creiem que tothom hauria d'estar prou capacitat per fer-ne un ús responsable i lliure... tot i que en un món on la llibertat de l'individu no és més que una fal·làcia poc podem esperar al respecte. També estrenem un apartat nou on periòdicament contarem les principals revoltes i revolucions de la història de la humanitat i que en aquest número centrem en una revolta molt catalana, la Jamància.
Amb la clara voluntat d' acostar el nostre projecte i expandir-lo hem creat un llibre de visites on tots els lectors podeu deixar-nos les vostres opinions o contactar amb nosaltres. També hem creat una comunitat virtual de col·laboradors de Laketània on tots aquells amb ganes i esperit crític sou molt benvinguts. Des de l' Hades - fins que la calor no amaini- salutacions a tots.
Salut i llibertat!
Laketània ( laketania@ozu.es / gruplaketania@yahoogroups.com)
___________________________________________________________________________________________
SOpHíA
Introduccio
Avui en dia parlar obertament de les drogues es polèmic i tanmateix es un fet social més. A totes les cultures del món s' usen substàncies adictives i/o psicoactives i gent de totes les extraccions socials i professions en fan ús. Des de l' albada de la humanitat l' home ha fet ús d'aquestes substàncies i tot fa indicar que així seguirà essent en un futur. Que són les drogues? Aquesta sembla ser la pregunta del milió; segons les Nacions Unides droga és ..."tota aquella substància que actua sobre el sistema nerviós central fins a provocar una alteració física o mental"... És una definició, però n' hi ha d' altres tant o més vàlides. A aquesta problemàtica de la definició s' hi suma la problemàtica de la subdivisió, hi ha qui subdivideix les drogues en calmants ( alcohol, opi, heroïna..) estimulants ( cafeïna, cocaïna, anfetaminics... ) i visionàries ( cannabis, LSD, peyote...), d' altres classifiquen en naturals ( cannabis, peyote...) adulterades ( cocaïna, opi..) o químiques ( LSD, anfetaminics...), altres usen la subdivisió artificial de legals ( tabac, alcohol..) i il·legals (heroïna, cocaïna..) i socialment triomfa força la classificació entre drogues toves ( alcohol, cannabis, cafeïna..) i drogues dures (heroïna, cocaïna..) que en realitat es força irracional i arbitrària però útil per l'expressió col·loquial. Fer una història de les drogues més o menys independent de l' història de la medicina i la farmacologia es científicament impropi, però ens prendrem aquest luxe en aquest article així com en d' altres quan sigui necessari degut a que la nostra intenció es la divulgació i l'estudi social, i no pas la rigorositat academicista. Abans de començar seria bo aclarir que en aquest article hem comprés com a drogues totes aquelles substàncies que la societat les entén avui en dia com a narcòtics independentment que sigui del tot cert. |
Planta d' Haixix .Miniatura àrab. |
La prehistòria de les drogues
Representació d'un xaman |
Des de sempre se sap de l'ús que fan molts mamífers de plantes per guarir-se i no és extrany que l' home cuan es dedicava a la recolecció i la caça trobés entre les plantes silvestres algunes que li produïen efectes psiquico-fisiologics extraordinaris .L' arqueologia ha localitzat en coves i abrics cendres de plantes no comestibles, com l'adormidera, que contenen substàncies psicoactives. L' antropologia comparativa, que és una de les bases dels estudis prehistòrics, ha observat en pobles que es troben en un estadi prehistòric un ús molt comú de les drogues. Aquests pobles fan ús molt determinat de les drogues a mig camí entre la medicina i l' iniciació espiritual. Els aborígens australians, un dels pobles que han viscut en un nivell mes baix de desnaturalització, mastegaven una planta anomenada pïtwuri pels seus efectes sedants. Al continent americà molts pobles indis usen avui en dia drogues en rituals d' origen immemorial. Els indis mexicans i centre americans usen peyote, bolets al·lucinògens i d' altres herbes dopants en els seus rituals d' iniciació al xamanisme, i fins i tot moltes ètnies indígenes convertides al cristianisme segueixen encara avui realitzant aquests ritus sota noves formes pseudocristiànes.
|
L' Edat Antiga
Amb l' aparició de l' escriptura tenim les primers cites que es refereixen a les substàncies que avui coneixem com a drogues. Aquestes primeres fons escrites són bàsicament inventaris, textos religiosos, epopeies i tractats mèdics.
En aquest període l'ús de les drogues es diversifica lleugerament, ens trobem un ús mèdic, un ús religiós i un ús relacionat amb els cultes menors, les iniciacions socials-espirituals i l' ocultisme. Molt sovint és impossible determinar quina de les tres tipologies d'ús de li donava a una substància doncs medicina i religió, i religió i societat, estaven estretament lligades.
El pròxim orient
A Egipte hi ha documentada l' elaboració de cervesa i destilats alcohòlics, i l' ús de plantes psicoactives.
Una tauleta d' argila de Mesopotàmia del 4000 aC ens descriu un seguit de plantes que tindrien usos mèdics o narcòtics, es tracta de la referència més antiga l'ús de les drogues. En el codi de Hammurabi, la primera gran obra del dret civil, s' ens descriu la elaboració i comercialització de destilats alcohòlics.
Àsia
La medicina xinesa és una de les més antigues de les que es té coneixement. En els seus primes tractats hi documentades centenars de plantes amb principis psicoactius. Shen Nung emperador i pare de la medicina xinesa el 2737aC en el seu compendi de plantes medicinals va ser el primer en citar al cannabis. A Shen Nung la tradició li atribueix també el descobriment del té.
A l' índia s' ha documentat l'ús de bolets al·lucinògens i cannabis en rituals religiosos. El Rigveda, llibre sagrat del hinduisme, ens parla del soma, una beguda que portava a qui la prenia fins els núvols.
Els escites, un poble nòmada que va habitar l' Àsia central va ser un dels primers pobles en usar inhalar el fum del cannabis ( la forma més ràpida de sentir els efectes actius de la planta). El historiador grec Herodot ens diu el següent:
" En aquell país creix una mena de canyam, semblant al lli, excepte en el tamany; molt més superior: creix tant en cultiu com en estat salvatge (...) Quan tenen algunes llavors, es posen dins de la tenda de tela i col·loquen les llavors a sobre d'una pedra candent; comença a sortir fum i el vapor no es pot millorar mitjançant cap bany de vapor grec. Els escites, transportats pel vapor, es posen a riure i cridar"
L' arqueologia ha documentat comportaments similars a Tailàndia i l'indoxina.
Grècia i Roma
En els llibres mèdics grecollatins hi ha documentades nombroses plantes amb components narcòtics així com l'ús medicinal o religiós que s' en feia. Pel que fa a l'ús religiós es interessant el cas dels Misteris de Eleusis; quan els peregrins arribaven al santuari d' Eleuisis rebien una beguda anomenada kykeon feta amb farina contaminada per un fong al·lucinògen local de manera que el peregrí s' iniciava en els Misteris en un estat d'alucinació. Els misteris van estar en funcionament des d' abans dels temps Homèrics fins a la conversió dels emperadors romans al cristianisme. Ciceró, que en va anar-hi com a peregrí ens diu: "Els misteris ens donen vida, aliment; han ensenyat a les societats costums i llei, han ensenyat als homes a viure com a homes" Tot i la gran varietat del coneixement i dels usos de les drogues que hi havia al món antic, el vi era la droga social per excel·lència a l' antiga Grècia i l' Imperi Romà. Producte del deu Dionís (Bacus) el vi era vist pels grecs com un regal dels deus, un regal que els permetia relaxar-se i desinivir-se com feien els seus avantpassats quan encara vivien sota el sistema tribal. Els militars romans usaven l' opi per calmar el dolor. |
"Los borrachos o el triumfo del dios Baco" Llenç de Velázquez |
L' ascens del Cristianisme i l' Islam: La foscor arriba a les drogues
El paper de les drogues dins del món pagà estava extremament vinculat a divinitats, rituals i una relaxació dels costums que va permetre el desenvolupament del coneixement i uns comportaments sexuals més o menys lliures. Per això el cristianisme i la religió de Mahoma, dues religions molt similars en el fons, van atacar sempre que els va ser possible les drogues, doncs sabien que aquestes eren enemigues de la rectitud de costums sota un sistema monoteista.
L'inquisició va perseguir tota relaxació dels hàbits i el pensament |
Sant Pau ja va fer una crida a liquidar els "estímuls del comportament relaxat". Aquesta crida va ser seguida per nombroses sectes cristianes orientals que van tornar-se en fervoroses abstèmies. Segons aquestes sectes al caure satanàs del cel per unir-se amb la terra va donar lloc a la vinya. La identificació entre Bacus i el diable es tornà un argument recorrent. Tanmateix el vi era el producte bàsic de la cultura europea i mediterrània, i l' església en veure que no podia erradicar-lo s' el va fer seu. Tanmateix els rituals on l'ús de drogues eren una realitat van passar a ser considerats ritus de Satanàs i ser durament perseguits, la bogeria d'aquesta persecució va afectar també a la medicina, que va patir una duríssima sotregada. En aquesta època el rei franc Childeric va dir en un edicte que l'ús de "plantes diabòliques" era un atac a la fe cristiana, Carlemany va dir que l' opi era obra del diable. Tot el coneixement ancestral sobre farmacologia va desaparèixer o va quedar relegat a certes comunitats camperoles perifèriques on certes creences paganes continuaven vives. Segles després la Inquisició es va encarregar de perseguir aquest saber pagà sota la cortina de la caça de bruixes i heretges. |
Si en territori cristià la persecució era dura, no gaire més tolerant va esdevenir el món musulmà. Mahoma va prohibir l' alcohol als seus fidels degut a que els borratxos de la Meca s'enreien de les seves primeres derrotes. El Haixix va esdevenir la droga per excel·lència del món musulmà, però el fet de que aquesta droga fes fortuna entre les corrents més heterodoxes i obertes de l' Islam, especialment entre el sufisme, va fer que molts volguessin prohibir-ne l'ús. Un jutge religiós àrab va dir al segle XIII que " Qui beu vi es un pecador, qui menja haixix es un infidel"
Capitalisme, colonialisme i nous consums
Fumador d'opi |
Amb l' aparició del capitalisme es van donar dos factors claus per la reaparició de la droga; primerament el contacte comercial amb Àsia, Amèrica i Àfrica va portar al descobriment ( o redescobriment) de certes drogues i l' impuls econòmic del mercantilisme capitalista va fer possible l' aparició d' una nova classe, la burgesia, amb costums més relaxats i oberts, i amb capacitat adquisitiva per fer-se amb productes d' ultramar. L' opi, el tabac, el té i el cafè es van convertir en productes habituals als mercats occidentals i orientals. El cannabis seria redescobert més tard durant la campanya egípcia de Napoleó i el seu ús va quedar en principi limitat a la bohèmia - famós és va fer el club dels haixixins de París que va tenir socis il·lustres com Baudelaire o Delacroix. La primera revolució industrial va portar a un augment brutal del consum del alcohol entre els treballadors, l' alcoholisme es va convertir en un problema social de primera magnitud. El tabac, l' opi, el cafè i el té es van convertir en productes bàsics del comerç, moltes companyies s' en van fer amb el monopoli i el seu control va portar a guerres i conflictes internacionals de primer ordre. El progrés de la ciència i la tècnica va portar al descobriment de noves substàncies. El 1805 a alemanya es descobria la morfina - anomenada així en honor al deu grec del somni Morfeu- que es va popularitzar molt durant la guerra de secessió americana i la guerra franco prussiana, i a finals del XIX es va convertir en una addicció incurable per molts membres de les classes benestants. En aquell moment la Bayer va treure una substància que en principi tenia que substituir la morfina doncs semblava ser menys addictiva, l' heroïna. |
A mitjans del XIX gracies a un procés de destil·lació es va aconseguir extreure de la fulla de coca una nova substància que ràpidament va fer furor, la cocaïna. Freud va creure en les possibilitats d' aquesta nova substància i la va receptar a molts pacients que van acabar-hi enganxats, el mateix Freud va esdevenir un cocaïnòman.
La droga s' havia convertit en un negoci i els patrons d' ús havien canviat totalment. Els usos místics i religiosos havien desaparegut i per primer cop va haver-hi consums individuals i de periodicitat no vinculada a determinants religiosos, socials i mèdics. Es tractava del consumisme capitalista aplicat a les drogues.
El prohibicionisme
El prohibicionisme es va derivar d'un seguit de condicions que van coincidir a l' Occident d' entreguerres. El consum d' opi i alcohol entre els treballadors occidentals reduïa la seva capacitat productiva cosa que molestava a la patronal. L' opi va ser prohibit - l' alcohol com ja em comentat abans estava massa arrelat a europa, però a EEUU s' intentà la prohibició. A la prohibició de l' opi li va obrir la porta a la prohibició de moltes d' altres substàncies que anys abans omplien les farmàcies. Una brutal campanya mediàtica que contava amb el suport de grups integristes religiosos i empresaris que havien fracassat al intentar fer-se un lloc en el mercat mundial estupefaccients va fer de la prohibició una realitat.
Amb el moviment hippy es va intentar recuperar l' esperit primogènit de les drogues; el cannabis, LSD ( descobert el 1943 i il·legalitzat el 1966) i varies drogues naturals van convertir-se en emblemes d'aquest moviment juvenil occidental que reivindicava noves formes de vida alienes a la societat del moment.
Després d'un segle els èxits de la prohibició es pot dir que són gairebé nuls, per començar s' han aturat nombroses investigacions mèdiques relacionades amb drogues il·legals, el nombre de drogoaddictes no para de créixer i a més el volum de negoci de la droga al mercat negre es esgarrifant; segons dades de 1995 el mercat de la droga es el segon sector, després de la venta d' armes, que mou més volum de negoci a nivell mundial.
Algunes curiositats
El bàndol nacional i l' haixix.Abans del franquisme l' haixix era un producte estrany a la Península, només alguns militars que havia estat destacat al Marroc en feien ús. Durant la guerra civil dins del bàndol nacional l' oficialitat va permetre i promocionar el seu ús entre els soldats, que estaven acostumats a fumar-ne, i al acabar la guerra l' implantació d' aquest derivat de la resina del canyam a les espanyes era ja tota una realitat.
El descobriment de LSD. El 1943 el químic Albert Hofman va descobrir accidentalment l' àcid lisérgic. Hofman va sofrir una lleu intoxicació mentre sintetitzava el producte i aquest fet el va portar a provar una petita quantitat d' àcid i d'aquesta primera experiència de la humanitat amb LSD va escriure el següent:
"Tot el que havia dintre del meu camp visual ondava i es distorsionava com si mirés en un mirall corbat... els mobles adquirien formes grotesques, amenaçadores... la meva veïna, a la qual tot just vaig reconèixer... no era ja la senyoreta R., sinó una malévola i insidiosa bruixota amb pintarrajeada màscara... pitjors encara que les endimoniades transformacions del món exterior eren els canvis que vaig notar en mi mateix, en el meu interior. Tot acte de voluntat, tot intent de posar fi a la desintegració del món de fora i a la dissolució del meu ego, semblaven esforços vans. Un dimoni m'havia envaït, s'havia apoderat del meu cos, de la meva ment, de la meva ànima. Jo vaig saltar i vaig cridar tractant d'alliberar-me d'ell, però després vaig tornar a enfonsar-me i jeia impotent en el sofà... M'acorralava una terrible por a estar tornant-me boig. Em sentia traslladat a altre món, a altre lloc, a altre temps. El meu cos em semblava inert, sense sensacions, sense vida, estrany. M'estaria morint? Era allò el trànsit a ultratomba? De vegades creia que el meu esperit es trobava ja fora del cos, i llavors percebia amb claredat, com un observador situat a part, l'immensament tràgic de la meva situació... Entendrien mai (la meva dona i els meus tres fills) que jo no m'havia llançat a fer aquest experiment irresponsablement , sense pensar-lo sinó que, sinó que havia procedit amb la major cautela i que semblant resultat no era de cap manera previsible? "
El mètode anarquista. L'anarquista Errico Malatesta va escriure això propòsit de la prohibició de la cocaïna:
"A França existeixen lleis severes contra qui usa i qui expèn cocaïna. I, com és habitual, el flagell s'estén i s'intensifica a pesar de les lleis i potser a causa de les lleis. Igualment en la resta d'Europa i a Amèrica. El doctor Courtois, de l'Acadèmia de Medicina francesa, que ja l'any passat havia llançat un crit d'alarma contra el perill de la cocaïna, comprovat el fracàs de la legislació penal, demana... noves i més severes lleis. És el vell error dels legisladors, a pesar que l'experiència hagi sempre, invariablement, demostrat que mai la llei, per bàrbara que sigui, ha servit per a suprimir un vici, o per a desanimar el delicte. Com més severes siguin les penes imposades als consumidors i als negociantes de cocaïna, més augmentarà en els consumidors l'atracció pel fruit prohibit i la fascinació pel perill afrontat, i en els especuladors, l'avidesa de guany, que és ja ingent i creixerà amb el créixer de la llei. És inútil esperar de la llei. Nosaltres proposem altre remei. Declarar lliure l'ús i comerç de la cocaïna, i obrir les expendidurías en les quals la cocaïna sigui venuda a preu de cost, o fins i tot, sota cost. I després fer una gran propaganda per a explicar al públic i posar a l'abast de la mà els mals de la cocaïna; ningú faria propaganda contraria perquè ningú podria guanyar amb el mal dels cocainomans. Certament amb això no desapareixeria completament l'ús nociu de la cocaïna, perquè persistirien les causes socials que causen els desgraciats i els empenyen a l'ús d'estupefaents. Però de qualsevol manera el mal disminuiria, perquè ningú podria guanyar amb la venda de la droga, i ningú podria especular amb la caça dels especuladors. I per això la nostra proposta no serà presa en consideració, o serà tractada de quimérica i boja. No obstant això la gent intel·ligent i desinteressada podria dir: "Després que les lleis penals s'han mostrat impotents, no estaria bé, almenys a títol d'experiment, provar el mètode anarquista?"
El negoci de l' opi. Cuan l'emperador xinés Ming-Ping va demanar als britanics que deixessin de vendre opi a la Xina tal i com feien des de feia poc al Regne Unit, el parlament britànic va contestar que "no era adecuat abandonar una font d'ingresos tant important". Un negoci es un negoci...
----
Llibres
OLEAQUE, J M. En Èxtasi. Drogues, música i ball: Viatge a les entranyes de 'la festa' Assaig sobre l' oriegen i la realitat del les drogues de disseny i la festa noctura als Països Catalans.
ESCOHOTADO, A. Historia general de las drogas (3 vol) Sembla ser que és la biblia en el tema. Nosaltres hem aconseguit reunir diversos fragments que hem trobat a la xarxa i realment sembla ser una obra mestra de la historiografia.
BAUDELAIRE, C. L´haixix. Els paradisos artificials. El geni de la literatura francesa descriu amb fascinació les propietats de l'haxix.
Internet
Història de las drogas en españa hasta 1985. Molt interessant.
---------------------------------------
L'existència de guerreres i amazones, són mostres que les dones tenien ocupacions considerades després "poc femenines" com la de lluitar per a defensar el seu territori o els seus drets, abans que la revolució patriarcal les tanques a casa i les obligues a tenir molts fills.
Abans que a la dona la es tanqués a casa i se li obligués a portar molts fills, ja que es va considerar adequat que no perdés el temps treballant fora de la llar i menys en ocupacions considerades posteriorment "poc femenines" com la de lluitar per a defensar el seu territori o els seus drets, a Espanya ja se sabia almenys des d'època de Colóm, que havien existit en època arcaïca i en moltes regions "noies guerreres" denominades Amazones.
Aquesta va ser la raó que se li donés aquest nom al riu en el qual Orellana va lluitar en el segle XVI contra unes guerreres que vivien en les seves ribes. Aquestes Amazones dirigides per la seva reina Calafía van reaccionar amb violència contra l'intent de conquesta i van defensar el seu territori amb arcs i fletxes. Des de llavors és conegut com el gran riu de les Amazones
Es creu que les Amazones arcaïques formaven organitzacions exclusivament de valentes dones dirigides per reines organitzades militarment que actuaven tant en la defensa del seu territori com en l'atac d'objectius del seu interès. Per això eren educades des de la infància en el maneig armes, en l'exercici d'esports i en competicions per a desenvolupar-se física i mentalment. Precisament el nom de Amazonas prové del grec amazos "sense pit" perquè quan eren nenes se'ls amputaba cremant-se'l el pit dret per a facilitar el tir amb arc
Aquestes Amazones no compartien la vida quotidiana amb barons als quals només usaven sexualment. En uns casos mantenien breus relacions en la primavera per a quedar-se embarassades després de robar-los de tribus veïnes i després els mataven, i en altres casos anaven a visitar-los als seus llocs de residència. Ho exemplifica la llegenda de la reina de les Amazonas Talestrida / Talestris i el seu exèrcit de 300 dones que van travessar bé armades molts territoris a la recerca del gran Alexandre Magne i els seus soldats, al voltant de l'any 340 aC, per a demanar-los que per amor o per diners mantinguessin relacions sexuals amb elles.
De les Amazones es diu que quan donaven a llum si eren nenes les hi quedaven per a educar-les en els seus costums, i si eren nens o els mataven o els hi lliuraven als seus pares barons
Deeses armades: Chamunda, Durga, Anat, Bendis y Afrodita
Així sabem que han existit Amazones en totes les civilitzacions abans del contacte amb la civilització occidental. De moltes queda memòria històrica tant dels seus fets gloriósos i conquestes al capdavant dels seus exèrcits, com de les seves derrotes. Diu Virgili descrivint la lluita de la reina tracia Pentesilea / Pantesilea morta en combat per Aquil·les en la seva lluita contra els grecs al costat de les troyanas, Príam i Hèctor en la defensa de Troia en el segle XIII adne: "La fogosa Pentesilea condueix les hosts de les Amazones, amb les seves abroqueris en forma de mitja lluna, i brilla pel seu ardor enmig de la munió, lligant el daurat cenyidor sota el descobert pit, i guerrera verge, gosa competir en valentia amb els homes".
Els historiadors parlen de diferents pobles de les muntanyes del Atlas africà i de Líbia que estaven regentados per dones guerreres / Gorgonas / Górgades Amazonas (en altra versió vivien en mar Negre o en les illes Les Canàries) que van vèncer als Númidas, Etíops i Atlantes
D'altres moltes queden testimoniatges mítics com exemplificenexemplifiquen les Amazones que protagonitzen narracions en les quals apareixen en la defensa del seu regne enfrontant-se a la conquesta patriarcal dirigida per: Hèrcules, Perseo, Aquil·les, Teseu, Belerofonte, Jàson, Caco, Hermes, Gilgamesh, Skanda, Ravana, Rustem, Rama... i la seva posterior derrota. Famoses van anar: Lampetia, Marpesia, Oretia, Antíope, Hipólita, Melanipa, Otrera, Euriala, Filippis, Iona, Pala, Hella, Eurybia, Prothoe, Polixena, Cleta, Ifiona, Polixo, Driope, Hipsípila, Lampsacea, Harpálice, Fereixi, Laodicea, Astioquea, Mirina, Antea, Esteno, Euriala, Medusa, Ciana, Atzavara, Alcipe, Anaea, Antinoe, Cimea, Climena, Esmirna, Esfiona Harpa, Lámpado, Menipa, Murta, Sinopea, Éfeso, Telespina, Amage
D'unes altres queden testimoniatges artístics, exemple la Amazona hitita amb destral bipenna de la qual diu Pijoán: "Garstang, sense vacil·lar, els suposa de sexe femení identificant-les amb amazonas."..."Recordem que, segons la llegenda clàssica, Hèrcules va arravassar la seva preciosa arma, el destral de dos fils, a Hipólita, reina de les amazonas. La situació del regne de les amazonas coincideix, en la vaga geografia dels poemes homèrics, amb l'emplaçament de les ruïnes de Bogaz-Kioi. Príam, rei de Troia, en la seva joventut va lluitar contra les amazonas per a defensar als frigios."
També queden testimoniatges numismàtics de dones armades i Amazones
amb cascs o amb escuts.
I testimoniatges en el panteó de nombroses Deesses que protagonitzen
mites que narren que van lluitar contra enemics, o es representen armades i
protegides amb cascs i escuts o havien estat reines que van ser convertides
en Deesses de la Guerra. Exemples les Deesses: Tasmetu, Anat, Inara, Anahita,
Ismeda, Nanea, Erlik, Baalat, Sausga, Bendis, Artemisa, Singa, Ashtart, Attart-Sem,
Britomartis, Istar, Astarté, Chamunda, Durga, Belona, Eris, Arduina,
Macha, Brigit, Brigantia, Morrigan, Aine, Andrasta, Bodbh, Nemetona, Nemón,
Tailtiu, les Walkirias: Guerrera Emmascarada, Guerrera Sàvia, el Valor,
el Triomf, Guerrera Emmascarada, Cihuacoatl Yaocihuatl "Dona Guerrera",
Kamachtlé, Tozi...
Testimoniatges funeraris: S'han trobat en soterraments d'Ucraïna, La Sarmacia i molts altres llocs restes de dones molt altes i fortes i amb cames arqueadas de tant muntar a cavall i enterrades amb dagas, espases i arcs i amb signes d'haver mort en combat
A més estan els testimoniatges de Amazones de pobles primitius abans d'entrar en contacte amb la civilització occidental: A Benín, ex-El Dahomei, existia la guàrdia personal de Amazonas del rei de l'imperi monomotapa i el seu exèrcit format per 6.000 dones que es distingien per la seva bravura. També existien exèrcits femenins entre els Ashanti de Ghana, en pobles de Senegal, a Angola del que destaca el ejéricto dirigit per la Reina Anna Xinga en el segle XVII. A L'Índia es coneix la guàrdia femenina dels reis de Angkor. A més es guarda memòria de nombroses llegendes de Amazonas a Sibèria, Xina, Vietnam, Japó...
Francisca Martín-Cano Abreu ( culturaarcaica-subscribe@yahoogroups.com )
___________________________________________________________________________________________
perSoNatgEs
Francesc
Pi i Margall (
1824-1901)
Figura clau per entendre l' història política d' Espanya al segle XIX. Polític i intel·lectual republicà federalista. Natural de Barcelona al acabar la carrera de dret es traslladà a Madrid on va ingressar al Partit Demòcrata, on va representar el sector més socialitzant i progressista. Va participar activament en política durant el sexenni revolucionari tot encapçalant el Partit Republicà Democràtic Federal. Durant la primera república va intentar tirar endavant el seu programa federal i va arribar a ser president d'aquesta al dimitir Estanislau Figueras. La seva presidència republicana va ser efímera doncs va tenir que dimitir al no voler aplicar la força contra els cantonalistes sublevats. Amb el retorn de la monarquia Pi i Margall va retirar-se momentàniament de la política de partit i va concentrar-se en la seva faceta d' escriptor i analista. Al cap d'un temps va reorganitzar el partit republicà democràtic federal i va intentar - sense èxit- aconseguir instaurar la república federal per la via parlamentària. El 1901 va morir a Madrid. La inscripció que hi ha a la seva lapida diu així:
"Trabajador infatigable, literato, filósofo, político y estadista. Ocupó los más preminentes puestos y vivió pobre. Fue jefe de partido y maestro de escuela. Amó la verdad y luchó por sus fueros. El universo era su patria, joven de corazón y de entendimiento. Recordadle los que le amabais. Respetad su memoria e imitad su ejemplo. El triunfo de sus ideales establecerá un día la paz en el mundo".
Intel·lectualment Francesc Pi i Margall es formà a partir de la lectura d' autors forans com Hegel o Rousseau, però va ser l' anarquista francès Pierre Joseph Proudhon qui més el va influenciar, sobretot en el que respecta a Federalisme i lliure associació. Margall va traduir Proudhon al castellà. Les dos principals obres literàries de Margall són La Reacción y la Revolución (1854) y Las nacionalidades (1876); la primera es de caràcter teòric i s' hi denota una gran influència de Proudhon i l' anarquisme i la segona es l' aplicació pràctica de la primera i te un caràcter menys revolucionari. Margall era un personatge que creia profundament en el progrés de la humanitat i aspirava a un món lliure i just - tot i que no qüestionava la propietat sinó el seu mal repartiment- on la gent s' organitzes sota petits estats, que es corresponguessin a nacions o regions històriques, units pel pacte lliure federal.
Molt experts troben en Margall tant un pioner de l' anarquisme a la península com un dels precursors del catalanisme laic i d' esquerres que poc temps després esdevindria una realitat de la mà de seu fill polític Valentí Almirall. Va ser el primer ciutadà peninsular en defensar l' esperanto.
-----
Articles i textos de Pi i Margall a la xarxa:
La reducción de las horas de trabajo
La enseñanza (1893)
La integridad de la Patria (1897)
---------------------------------------
És un dels precedents més importants del moviment
expressionista.
La seva infància a Cristiania (nom d’Oslo,
la capital de Noruega, abans de 1927) va estar marcada per la malaltia i la
mort d’una germana, del pare i d’un germà, quan ell era encara
un adolescent. Es formà com a pintor naturalista i evolucionà
cap a l’impressionisme i el simbolisme després d’una estada
a París l’any 1890.
L’any 1892 l’Associació d’Artistes de Berlín
el convidà a exposar la seva obra, però l’exposició
va ser clausurada a causa de les protestes escandalitzades de la premsa berlinesa.
Aquest escàndol determinà que E. Munch adquirís un gran
prestigi entre un petit grup d’artistes alemanys i escandinaus : aconseguiren
repetir l’exposició al cap de dos mesos, finançada per un
comerciant d’objectes d’art.
Entre els anys 1893-1908 E. Munch adquirí una gran popularitat i residí
entre Berlín i París. El seu estil molt personal madurà
cap a una nova concepció del símbol, que en la seva pintura no
al·ludeix a una realitat més enllà del món material,
sinó a la realitat de la vivència, que esdevé transcendent.
"Pintaré gent viva que respira, sent, pateix i estima. Tothom entendrà
la transcendència d’aquesta voluntat i es trauran el barret com
si fossin a l’església. "
( E. Munch, citat per Ulrich Bischoff)
D’altra banda, igual que ho van fer
Gauguin i Van Gogh,
Munch no es limita al valor simbòlic dels motius representats, sinó
que també experimenta amb el potencial simbòlic de la línia
,del color i de la composició. La seva pintura es caracteritza per l’ús
d’uns contorns molt sinuosos, en arabesc, que suggereixen una visió
angoixant del món, i per unes distorsions extremes, com mai no s’havia
vist fins aquell moment: d’aquí l’escàndol. El seu
quadre més famós - ha estat la pintura més reproduïda
del s. XX és "El
crit".
Les pintures de Munch expressen un profund malestar emocional, espiritual i social. En elles plasma el malestar més essencial del inconscient de l' home i la dona, el neguit més profund, el dolor previ a la barbàrie.
El crit (1893) /Madonna (1894-95) / El ball de la vida (1900)
----
Llibres
HODIN, J P. Eduard Munch.
TOJNER, P E. Munch: in his own words
Internet
Galeria virtual d'obres de Munch
___________________________________________________________________________________________
...Lo poBlE voL Ser Rei!
Context i precedents Per entendre La Jamància es important inscriure la revolta en el seu context històric. El 1840 va acabar a Catalunya la primera guerra carlina amb la fugida de Ramon Cabrera "Lo tigre del Maestrat" amb els seus homes a França. La guerra carlina havia estat una autèntica guerra civil que havia portat a Catalunya a una greu crisi econòmica i social que el país ja arrossegava des de les guerres continentals de Carles IV i la Guerra del Francès. A més, Catalunya era l' únic país industrialitzat de les espanyes i la crisis social derivada del primer capitalisme ja s' havia fet patent amb la bullanga popular i anticlerical de 1835 que va culminar amb un dels primers actes de ludisme als Països Catalans, l' incendi de la Bonaplata. El proletariat urbà es va anar organitzant en torn a l' Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona (ATB) i es va anar vinculant al primer republicanisme que en aquell moment encapçalaven personatges com Narcís Monturiol o Abdó Terrades que tenien una ideologia demòcrata i pròxima al socialisme utòpic i als primers experiments comunalistes - Monturiol va estar punt d' anar a la Comuna d'Icaria a EEUU. |
Milicians i republicans a la plaça sant jaume repartint-se armes requisdades a l'exèrcit durant la revolta de 1842 |
|
combats als carrers de Barcelona entre les tropes i els insurrectes durant la revolta de 1842 |
El 1840 després d' anys de govern dels moderats, el general Baldomero Espartero va arribar al poder per mitjà d' un pronunciamento. A Catalunya els progressistes s' organitzaren en forma de juntes i la milícia nacional va rearmar-se per a poder respondre a una contraofensiva moderada. El 1841 la junta de Barcelona va prendre la determinació d' enderrocar la humiliant ciutadella construïda per Felip V. Espartero va veure aquest fet com una mostra de la deslleialtat pròpia del caràcter separatista català, feu dissoldre la junta, va empresonar alguns dels seus membres - d' altres es van exiliar- i va dissoldre part de la milícia, a més la ATB va ser dissolta. A aquest fet se li va sumar un augment del malestar entre la població catalana i el govern de Madrid degut a un possible tractat comercial amb Anglaterra que podia liquidar la indústria catalana, a la intenció d' Espartero de que els catalans entressin a l' exèrcit, al tancament d' una fàbrica estatal que deixà 700 aturats o a les manifestacions anticatalanes d' alguns generals. El novembre de 1842 la detenció d'uns republicans va ser el detonant d'una revolta, de caràcter mes o menys interclassista, que sota el crit de <<morin los castellans>> i <<mort al soldat>> va extendres pels carrers de Barcelona. La revolta va fracassar perquè no va aconseguir expandir-se fora dels límits de Barcelona i perquè les classes privilegiades van posar el fre davant el caràcter republicà i popular que estava adquirint aquella revolta que ells mateixos havien patrocinat. Un bombardeig sobre la ciutat des de Montjuïc va acabar amb la revolta, després vingué una duríssima repressió i mesures d 'excepció com la prohibició dels corpus i els carnestoltes. Barcelona i tot el país s' havia enemistat de forma irreconciliable amb Espartero i alhora s' havia passat d'una situació d' unitat de classes contra el centralisme a un allunyament d' interessos entre les diverses classes socials; els elements de la futura revolta ja estaven abonats. |
| La Jàmancia El maig de 1843 a tota la península es van anar produint pronunciaments i moviments juntistes antiesparteristes, la gran majoria de caràcter moderat, però a Barcelona i d' altres viles catalanes aquests tenien un accentuat caràcter social . El 30 de juliol Espartero s' exiliava i el nou govern va manar a les juntes que es dissolguessin però moltes -especialment les catalanes- s' hi van negar. El 13 d' Agost la junta de Barcelona es va alçar contra el govern de Madrid i d' altres juntes s' hi sumaren. Llavors l' exèrcit dirigit pel general Prim va declarar la guerra a les viles sublevades, la burgesia catalana va passar a donar suport a Prim i va fugir a les afores de les ciutats de manera que les juntes restaren en mans populars i republicanes. Els revoltats anomenats jamancios(1) plens d' entusiasme, disfressats(2) com si d'un carnestoltes es tractés i entonant càntics de contingut satíric i reivindicatiu, es van fer amb el poder municipal. Tot i l' empenta del poble l' exèrcit va acabar amb la revolta definitivament quan Figueres, la darrera ciutat sublevada, va capitular el gener de 1844. El testimoni d'un membre de l' exèrcit ens diu que al entrar a la ciutat de Barcelona només s' hi trobà membres del poble menut i que a moltes cases hi havia penjades banderes roges i negres. La Jamància va representar el primer aixecament nítidament popular en contra de l' Estat Liberal Espanyol i tot i fracassar, va servir per a definir la voluntat del proletariat i per allunyar-lo definitivament del liberalisme.
|
Batallons popularsde jamancios atacant la Ciutadella |
Els Cants de la Jamància
'El Xivirit' fou un cant revolucionari que es va fer molt famós durant la revolta.Va apareixer en un peridòdic republicà el novembre de 1843. EL "XIRIVIT"
Cristina, Prim, Narváez Mori l'aristocracia Ja que exposem les vides May més vulguen los pobres Tampoc volem que hi hagi Es la salut del poble Molta sanch ha de córrer Amanim les paelles
|
LA CAMPANA Ja la campana sona, Ja la campana sona. . La bandera adorada Ja la campana sona... Mireula que és galana Ja la campana sona... Lo garrot, la escopeta, Ja la campana sona... La cort v la noblesa. Ja la campana sona. La milicia v lo clero, Ja la campana sona... Los públichs funcionaris Ja sona la campana . Los ganduls que´s mantenen Ja sona la campana... Un sol pago directe Ja sona la campana... Que pàgui qui té renda, Ja sona la campana... Lo delme, la gabella, A la victòria anem ! 'La Campana' va ser un canço de protesta popular creada per Abdó Terrades del 1841 i publicada pel diari "el republicano" el 1842. |
----
Notes:
1) El nom de jamancios té l'origen en el verb caló jamar (menjar) de manera que jamancios equivaldria a aquells que volen menjar, fet que exemplifica el caràcter social de la revolta.
2) La disfressa dels revoltats consistia en unes espartdenyes, una barretina, una calavera i una paella. Les espartdenyes i la barretina poden ser interpretades com una reivindicació de catalanitat, la calavera en canvi tindría relació amb les festivitats populars prohibides - corpus, carnestoltes...- i la paella la duien com deien en un dels seus himnes per posar.."Cristina, Prim, Narváez y tots los moderats, dintre de la paella"... per després devorar-los. Durant la revolta a més es van alçar fogueres i organitzar balls. Es molt interessant observar aquesta fusió de festa popular i insurrecció durant la jamància i d'altres aixecaments populars contemporànis.
----
Llibres
PAGÈS, P(dir). Història del moviment obrer als Països Catalans. Excel·lent obra col·lectiva realitzada per historiadors del País Valencià, Les Illes Balears i Catalunya. Editada pel setmanari "El temps".
VVAA. La Barcelona Rebelde. Ed Octaedro. Història de les Bullangues, Revoltes i Revolucions contemporànies a la ciutat de Barcelona.
COLOMINES, A. Patriotes i Resistents. Ed Ona Llibres. Desmentint el tòpic que vincula el catalanisme amb la burgesia, aquest llibre localitza les arrels del moviment identitari català en els moviments anti centralistes populars del segle XIX.
Internet
PEYROU, Florencia (Universidad Autónoma de Madrid) El concepto de Ciudadania en el primer republicanismo español (1840-43) Bon article sobre el primer republicanisme hispànic.
ROMERO MARÍN, Juanjo (Universitat de Barcelona) La dramaturgia social. Dios y fuego en la Barcelona del siglo XIX . Excel·lent escenificació de les lluites socials urbanes a la Barcelona Noucentista.
El Temps Història número 961. Conté el dossier "bullangues de mitjans del XIX" on trobareu molta informació sobre la Jamància i d'altres revoltes d'aquell periode.
___________________________________________________________________________________________
àGorA
El Judici Final Social / Caïm, col·laborador de Laketània
L' altre dia em vaig baixar per internet el famós documental Bowling for Columbine del nord-americà Michael Moore i vaig estar tota la la tarda veient el film, no era pas el primer cop que el veia doncs ja l' havia pogut veure en unes jornades universitàries però un film d'aquestes característiques mereixia una segona ullada. En el documental, com també fa en el seu llibre Stupid white men(1), Moore troba en la por dels blancs davant la marginada comunitat afroamericana una de les claus per explicar la bogeria per la seguretat i les armes en aquell país. Segons Moore i molts d' altres representants de l' esquerra dels EUA la comunitat blanca té por, molta por, a les represàlies que en determinat moment pot prendre la comunitat negre per segles de marginació i tortura més o menys encoberta i per això s' atrinxera - armada fins a les dents- espacialment en barris blancs on cada casa equival a un autèntic búnquer.
Aquesta por dels opressors davant els oprimits no és pas res de nou sinó que és una llarga constant al llarg de la història. Al món antic ja tenim textos que narren un temor extrem de les classes dominants davant una hipotètica revolta subalterna. A l' edat mitjana i moderna aquesta por encara perdura i no és estrany que a cada crisis econòmica o social els rics organitzin milícies per a fer valer el seu dret de propietat. Arribats al segle XIX el naixent estat burgès es converteix en baluard incondicional de l'ordre social, funció que no és res mes que l' escènica i raó de ser de l' autoritat estatal des que el temps és temps. Els rics i poderosos han tingut sempre por, pànic i terror; veuen a les seves ments, dia rerre dia, riuades de pobres assaltant les seves cases i propietats tot proclamant l' anarquia(2) . I per què tenen tanta por? Doncs pel simple fet de que saben, conscient o inconscientment, que la seva situació dominant ha estat adquirida per mitjà del furt per la força. Qui tem més al robatori que el lladre? Fins i tot en moments en els que la consciència de les classes popular és nul·la i aquestes no representen un perill pels dominants, aquests temen per a la seva situació i actuen d' acord amb aquest profund temor. Aquesta por és fruit de que creuen i saben de la procedència immoral del seu privilegi i preveuen, a la llarga, l' arribada d' un judici final no pas celestial sinó social.
Els rics no són son superhomes, són éssers profundament morals i conscients del seu pecat(3). Es reconeixen lladres i saben a qui han robat i per tant n' esperen represàlies. Ells són conscients de la injustícia de la seva situació adquirida, però els espoliats sovint sembla que no en siguin tant conscients.. de moment.
----
Notes:
(1) En català editat per Empúries sota el títol Estúpids homes blancs. Si bé tots els anàlisis de Moore són criticables, recomano l' amena i divertida lectura d'aquest best-seller d' inicis del segle XXI.
(2) L' assemblea Legislativa francesa va mostar des de bon principi un enorme temor cap al caire que estava adquirint la revolució entre "l' anarquia parisenca"es a dir entre les classes populars que més endavant enquadrades dins les seccions municipals formarien el moviment Sans-Culotte.
(3) És interessant observar com la caritat en les tres grans religions monoteistes juga el paper de redempció del pecat del ric. Actualment algunes ONG juguen aquest paper. La caritat cristiana no busca ni la igualtat ni la millora de la situació del desfavorit, sinó que cerca l' alliberament de la consciència moral del que la practica.
---------------------------------------
De la virtut superior dels oprimits/
Bertrand Russell
(1872-1970), filòsof anglès
Una de les il·lusions més persistents de la humanitat és
que hi ha sectors de la raça humana millor o pitjors moralment que els
altres. Aquesta creença adopta moltes formes diferents, cap de les quals
no té una base racional. És natural que pensem bé de nosaltres
mateixos, i d'aquí, si els nostres processos mentals són simples,
del nostre sexe, classe, nació o època. Entre el escriptors, però,
especialment els moralistes, és corrent una expressió menys directa
de l'autoestimació. Tendeixen a pensar malament de llurs veïns i
coneguts, i per tant a pensar bé dels sectors de la humanitat als quals
ells mateixos no pertanyen. Lao-Tzé admirava els ''homes purs de la vellúria'',
que visqueren abans de l'adveniment de la sofisticació confuciana. Tàcit
i Madame de Stael admiraven els germànics perquè no tenien emperador.
Locke tenia bon concepte dels "intel·ligents americans'' perquè
no s'havien deixat esgarriar pels sofismes cartesians.
Una forma força curiosa d'aquesta admiració per als grups als quals l'admirador no pertany és la creença en la virtut superior dels oprimits: les nacions sotmeses, els pobres, les dones i els infants. El segle divuitè, alhora que conqueria l'Amèrica dels indis, reduïa els camperols a la condició de treballadors pauperitzats i introduïa les crueltats de la primera industrialització, es plaïa a sentimentalitzar sobre el "noble salvatge'' i la "vida senzilla del pobre''. La virtut, hom afirmava, no la trobareu a les corts: però les dames de la cort podien gairebé assolir-la tot disfressant-se de pastores. I pel que feia al sexe mascle:
Feliç l'home, el desig i la cura del qual
es limiten a uns pocs acres paterns.
No obstant això, per a si mateix, Pope s'estimava més Londres i la seva vil·la a Twickenham.
En la Revolució francesa la virtut superior dels pobres
esdevingué una qüestió de partit, i així ha estat
de llavors ençà. Per als reaccionaris els pobres esdevingueren
la ''gentussa'' o la ''xusma''. Els rics descobriren, amb sorpresa, que hi havia
persones tan pobres que ni tan sols no posseïen "uns pocs acres paterns''.
Els liberals, tanmateix, continuaren idealitzant els pobres camperols, mentre
que els intel·lectuals socialistes o comunistes feien el mateix amb el
proletariat urbà.
---------------------------------------
La força del vampir/ Carlo Fabretti, escriptor i matemàric.
Com diu el professor Van Helsing a Drácula: “La força del vampir és que ningú creu en la seva existència”. I la de l'Imperi també: gairebé ningú ho identifica com a tal, gairebé ningú vol adonar-se que el món s'enfronta a la tirania d'un IV Reich que només es distingeix del tercer en la mesura que ha substituït el cinisme per la hipocresia i la demagògia explícita per la manipulació mediàtica. Sharon no és millor que Hitler, i Bush és pitjor que Mussolini; l'Eix passa ara per Washington i Tel Aviv, i el seu Japó, el seu soci contra natura, és la Unió Europea. Però no estic donant la raó als frívols que diuen que res canvia, que la història es repeteix o s'acaba: només els opressors no canvien, són sempre igual de necis (ja que no hi ha més saviesa que la solidaritat entre les persones i entre els pobles). Però els oprimits sí, canvien contínuament, fan girar el món. Només algunes de les víctimes dels vampirs es converteixen al seu torn en chupadores de sang. Les altres es tornen cada vegada més conscient de l'abjecta causa de la seva anèmia. Com M, el vampir de Düsseldorf, l'Imperi ha estat marcat amb un signe infam. Cada vegada menys gent ignora la seva veritable identitat. Cada vegada menys gent aconsegueix mantenir els ulls tancats davant els seus vicis i atropellaments. I, com M, l'Imperi haurà d'acabar rendint comptes dels seus crims al poble, a tots els pobles, començant pel seu.
---------------------------------------
Contracultura?/ Joan de Canyamàs, editor de Laketània.
Hi ha una tendència entre els subalterns i tots aquells que ni som responsables ni estem conformes amb el sistema en presentar-nos com a contrasocietat i afirmar que les nostres expressions son contraculturals. Es cert, el poder i les seues institucions no ens són pròpies en el sentit de que no representen les nostres aspiracions ni la forma de societat que desitgem. La societat, tanmateix, la conformem tots tant si ens agrada com si no. Actuem i ens expressem dins d'aquesta societat, la nostra cultura es un fet social tant com ho és la cultura oficial, la cultura dominant; que no siguem els directors privilegiats del fet social no vol dir que no moguem la societat ans el contrari, el nostre rebuig i la nostra lluita quotidiana són la base de la dinàmica social, el motor de la història com deia aquell barbut jueu que amb la seves teories va atemoritzar els poderosos(1) . La nostra forma de sentir i expressar les nostres idees i desitjos no és un fet aliè a la societat, és l' essència de tot canvi social pretèrit o futur. A la elit del poder ja els sembla bé que pensem que som contraculturals, que ens situem fora de la societat doncs prefereixen que ens creiem fora d' aquesta - a la que vulguem o no sempre hi estarem més o menys subjectes- que no pas prenguem consciència de que som societat. No hi ha res pitjor que tenir l' enemic a casa, ells ho saben.
----
(1) No home! Que no em referixo pas a Jesucrist sinó al filosof alemany Karl Marx.
___________________________________________________________________________________________
<<qui no sap que el mateix càstig produeix entusiasmes? I no hem vist posar-se-li dura a algú en el moment en el qual se 'l deshonrava públicament? Tot el món coneix la història del marquès de *******, el qui, quan se li va comunicar la sentència que el condemnava a ser cremat en efigie, va treure la polla dels calçons i va exclamar: "Em cago en Déu!, he arribat a l' instant que volia, ja estic cobert de oprobi i d' infàmia: deixeu-me, deixeu-me, he de corre 'm!". I ho va fer en aquell mateix instant.>>Marques de Sade "Les 120 jornades de Sodoma"
<<En les converses sobre la crueltat d'aquests dies emergeix amb freqüència aquesta pregunta: d'on surten totes aquestes forces demoníaques, de carnissers i assassins, aquestes forces que, no obstant això, ningú havia vist i ni tan sols sospitat. Però estaven presents en potència, com ho demostra la realitat. La novetat està que ara s'han fet visibles, que han quedat soltes, la qual cosa els permet causar mal als éssers humans. Ha estat la nostra culpa comuna el que ha dut a deixar soltes aquestes forces: al despullar-nos dels vincles vam desencadenar simultàniament el que havia en els subterranis. No ens és lícit, doncs, queixar-nos si el mal ens copeja a nosaltres també quan individus>> Ernst Jünger "Radiacions"
---------------------------------------
Cites
Epicur, filósof grec (341 a.C.-270 a.C.)
"La necessitat és un mal, però cap necessitat hi ha de viure en la necessitat."
"Vols ser ric? Doncs no et maldis a augmentar els teus béns, sinó a disminuir la teva cobdícia."
"El més gran fruit de l'autosuficiència és la llibertat."
"La filosofia és una activitat que amb discursos i raonaments procura la vida feliç."
"La mort és una quimera: perquè mentre jo existeixo, no existeix la mort; i quan existeix la mort, ja no existeixo jo."
"És absurd demanar als déus el que cadascu
és capaç de procurar-se per si mateix."
___________________________________________________________________________________________
ReqMaNAcions
-Literatura
HUXLEY, A .Un món feliç. Anti-utopia i obra pionera de la ciència ficció. Huxley (1894-1963) ens descriu un futur on els homes no neixen del ventre de les seves mares sinó que són engendrats per maquines i educats per corporacions d' acord amb el paper social que els ha sigut assignat. Un futur on la vellesa no existeix i una enigmàtica droga aconsegueix paliar tots els patiments. Dura crítica cap al rumb que esta agafant la humanitat. Huxley planteja el tema de la clonació molt abans que aquest fos una realitat.
Disponible com a E-Book ( per descarregar-lo feu click aquí )
-Assaig
Història i Actualitat
VILAREGUT,
R. Terra Lliure. La
temptació armada a Catalunya. Durant tota
la dècada dels 80 Catalunya va ser escenari de més de 100 atemptats
vinculats a un grup armat que preconitzava la independència i la revolució
social als Països Catalans, aquest grup era Terra Lliure. T L va fracassar;
va fracassar tant perquè no va trobar una militància prou preparada
- tot i els viatges a Argèlia i Irlanda- com perquè aquest model
de lluita nacional a la basca o nord irlandesa no va arrelar
gens entre la societat catalana. Tot això i més analitza Ricard
Vilaregut en aquest llibre d' edició molt recent. Força recomanable
per aquells interessats en la Història més recent.
Per més informació: Història de Terra lliure , Terra lliure (Freeland)
Pensament
PROUDHON,.P J. Que ès la propietat? Un robatori, això és la propietat. A aquesta conclusió exposava el 1840 Proudhon en la primera edició d'aquest llibre i la societat burgesa de França començava a tremolar. Tanmateix no va ser des de les files de la burgesia des d'on Proudhon fou més criticat, les teories proudhonianes van ser una obsessió pel jove Karl Marx que les repudiava tot qualificant-les de petit burgeses. Polèmiques a part, el que és cert es que Proudhon amb aquesta obra va qüestionar com mai ningú havia fet abans el principi de propietat i va sentar algunes de les bases de l' anarquisme contemporani
Disponible com a E-Book ( per descarregar-lo feu click aquí )
------------------
-Clàssics
La caiguda dels deus (dir: Luchino Visconti) El colapse d'una família industrial alemanya durant els primers moments de l' Alemanya nazi serveix de fil argumental per que el genial director Italià Luchino Visconti elabori un llargmetratge amb clares reminiscències de la clàssica tragèdia grega. Cinema històric i d' autor. Simplement genial.
-Actual
Pi. Fe en el caos (dir: Darren Aronofsky) Un matemàtic, Max, obsessionat en descobrir l' escènica l' univers mitjançant les matemàtiques, una multinacional interessada en aprofitar els coneixements numerològics de Max i un grup de Rabins mestres en la càbala que busquen amb els nombres arribar a déu, tot això ambientat al Nova York actual, en blanc i negre, i sota el ritme paranoic-trepidant propi d' Arnofsky ( Director del exitós film "Rèquiem per un somni") conformen un film que en cap cas deixa indiferent.
----
Podeu descarregar aquestes pel·licules a través de programes d'
intercanvi com emule o edonkey
-------------------
Cartells en lluita
Al segle XIX el cartell va convertir-se en un element del paisatge urbà occidental. Primerament el cartell tan sols buscava publicitar els nous productes derivats de la revolució industrial entre les noves classes consumistes, però amb poc temps la funció del cartell va anar més enllà i no tant sols cercava buscar productes sinó que passà a ser un mitjà d' expressió d' idees. Aquí teniu les nostres propostes:
Posters of Struggle, pagina britànica on hi figuren cartells reivindicatius i esquerrans de diversos periodes de la història des de l' anglaterra dels primers sindicats a la primera intifada palestina passant per la revolució russa, la revolució espanyola o el maig del 68.
Cartells de la Segona República i de la Guerra Civil. Web en català localitzada dins del servidor de recursos educatius de la xarxa telemàtica d'estudis de Catalunya on hi figuren varis cartells d'aquell periode així com varis enllaços a pagines especialitzades amb cartells de la guerra civil.
Mispegatinas. Recull d' enganxines de partits polítics i moviments socials de les espanyes. La mostra conté molt material de l' època de la transició.
___________________________________________________________________________________________
Al-què?????
| Al Qaida amenaza de muerte a líder
iraquí El Nuevo Herald - 24 Jun 2004 |
Encuentran vínculos de Al Qaida con contrabandistas de
diamantes La Nación Venezuela - 29 Jun 2004 |
Extraditan a Francia a presunto nexo de
Al Qaida La Opinión Digital - 18 Jun 2004 |
|---|---|---|
| Bush teme un posible ataque de Al Qaida Primera Hora - 7 Jun 2004 |
Al Qaida detrás de dos desapariciones Página 12 - 12 Jun 2004 |
Al Qaida amenaza con atentar contra aviones
occidentales en ... La Voz de Galicia - 7 Jun 2004 |
| Presunto miembro de Al-Qaeda pretendía
volar Canal de Panamá 24 Horas Libre - Hace 1 hora |
Al Qaeda decapita al norteamericano que
secuestró el sábado en ... CanariasAhora - 18 Jun 2004 |
LONDRES DICE QUE SADDAM PERMITIO A AL-QAEDA OPERAR EN IRAK |
Això es un recull de notícies realitzat a l' atzar entre mitjans de comunicació en llengua castellana durant el més de Juny de 2004. Denominador comú: Al-qaida, Al-qaeda o com es digui el papus mediàtic aquest - la "e" i la "i" són indiferents en àrab.
Que és al-qaida? ... Doncs són un grup d' arabs que a partir dels vincles establers per fonamentalistes egipcis i sauditas durant la guerra afgano-soviètica han creat una estructura terrorista que pretén acabar amb la civilització occidental a sang i fetge... i bla, bla, bla... armes quimiques... 11-S... Burka... Afganistan... Avions... Caos... Apocalipsi... Morts... i el seu cap es el multimillonari saudí Ossama Bin Laden, un home abominable que pertany a una de les families més respectables de l' Arabia Saudí. Una història increible? Si, pero desgraciadament no ho és per la gran majoria de ciutadants que en els seus sofas d'Ikea davant la capsa ruca digereixen sense problemes tota aquesta rocambolesca història... Així és la societat del segle XXI!
Tornem amb un anàlisi mes profund a la suposada història del suposat grup terrorista islamista. Diversos grups islamistes intransigents de diversos països que lluiten contra les dictadures assassines de diversos països arabs i musulmans entren en contacte quan es troben encuadrats en la resistència internacional que organitzen els EUA per mitjà de la CIA al Pakistan per donar suport als afganesos contra la invasió - molt a l' estil de l'actual invasió de l'Irac - soviètica. Dintre d' aquesta resistència hi destaca la figura d' Osama Bin Laden, membre d'una nissaga mafiosa saudita i agent de la CIA. Pocs anys després coincidint amb l' entrada de tropes nord-americanes a sól d' Arabia Saudí degut a la primera guerra del Golf, Bin Laden i els seus nous acòlits arriben a la gran conclusió que el seu enemic són els EUA i organitzen gracies als diners d'importants families arabs - entre elles la Bin Laden- una "poderosissima" organització armada de caire internacional que flirteja amb les seves primeres accions amb les primeres planes dels diaris occidentals, fins que l' 11 de Setembre de 2001 ocorreixen els fets que tots coneixem i s'obre una nova etapa per la humanitat... tot plegat continua essent força inversemblant... sincerament... Si aquesta suposada omnipresent i terrorifica Al-Qaida té el poder que els mitjans li atribueixen degut a les financiacions que te, i reb aquestes financiacions de grups arabs vinculats a la construcció i el petroli, i aquests grups economics arabs estan vinculats - per no dir agermanats- amb grups econòmics occidentals la gran majòria també vinculats al petroli i la construcció. i aquests grups econòmics situats estrategicament a l' administració nord-americana són els responsables de la suposada guerra contra el terrorisme i són juntament amb els grups arabs anteriorment citats els principals beneficiaris dels "guanys colaterals" que genera la guerra contra el terrorisme... A que collons juguen? Doncs per començar a pendrens el pél i per acabar a expropiar a afganesos i iraquians de les seves riqueses naturals i geografiques... Expropiar, robar, furtar - tot amanit amb sang de simples pàries a l'Irac, a Atocha o a Kabul- és una realitat a l' inici de selge XXI i és la dinàmica pròpia de les classes hegemòniques al llarg de la història. I mentrestant tots cagadets de por davant la televisió preguntant-nos ..."com poden ser tant dolents aquests moros?"
Ni guerra de civilitzacions, ni crisis en el món arab, ni res de res... el romanticisme ha mort!
___________________________________________________________________________________________
Com sabeu aquest es un projecte obert a tot tipus de col·laboracions. Podeu contactar amb nosaltres a través del nostre llibre de visites, la nostra direcció de correu electrònic laketania@ozu.es o ingressar a la nostra comunitat virtual de col·laboradors.
En aquests moments estem preparant dos debats temàtics pels que necessitem de les vostres opinions. Un sobre l' herència històrica que ha deixat Karl Marx i l' altre sobre si Jesucrist era un revolucionari?
Per participar al debat sobre Karl Marx ens heu d' enviar la vostre opinió a laketania@ozu.es seguint aquestes pautes:
-No ens heu d' enviar la bíblia, tan sols un breu text crític amb unes pinzellades del que en penseu / Entre 200-700 paraules mes o menys. - A poder ser escrit en llengua catalana, sinó en castellana o anglesa ja ens va bé.
- Que hi figuri el nom del autor o qualsevol pseudònim que cregui convenient.
També la seva adreça electrònica o relació amb algun
grup i/o publicació si es vol que aquestes hi constin.
- El tractament és lliure, però recomanem dedicar la primera part
de l' escrit a jutjar la figura de Marx i la seva obra teòrica, i la
segona part a fer un anàlisi i donar una opinió sobre inherència
històrica que va deixar Marx, fer una critica al marxisme, a les principals
figures d'aquests (Engels, Lenin, Gramsci...), a la seva praxi política...
en fi, el que creieu més convenient.
- Enviar-nos el text abans del mes d'octubre, però si pot ser contacteu abans amb nosaltres via mail o llibre de visites per fer-nos conèixer la vostra intenció de participar.
Pel debat sobre Jesucrist
ens teniu que enviar la vostra opinió argumentada - amb extensió
i forma lliures- a la nostra direcció de correu.
Si voleu participar contacteu prèviament amb nosaltres.
----
Agraïments especials a tots aquells que heu contactat amb nosaltres, sobretot a la gent de la revista "Catalunya" de la CGT, al futur historiador Xavier Garcia d' Igualada i al webmestre de Laketania.com, un projecte cultural homònim al nostre que ha entrat en funcionament molt recentment i a qui desitgem molta sort.
