Mossegat
en la canella per una puça galàctica el dia de la
seua
primera comunió, un jove combregãoret de
l'Alcúdia
(la de Crespins no, l'âtra) va al-començar a desenrôllar
-cal dir- poders fàctics, entr' ês quals el de minjar-se hasta
les pedres, cosa que va omplir de goig a sa mare ja qu'el xiquet se li
estava quedant en els ossos! Açò són
les auques
de...
Cantaire Occitan · La Capelleta Ð les Mãedéus · La Valenciclopèdia · Mãemeua!! · Rosca amb all
·
Últimes aventures ·
Dissabte 30 de juny de 2007,
cumpleañyos feliç (meu no, d'algú)
en el Forn de Carrascosa
dis-li-ho@tonidelhostal.tk
cumpleañyos feliç (meu no, d'algú)
en el Forn de Carrascosa
dis-li-ho@tonidelhostal.tk
Cantant al ras ©
2007 de la foto: Eva Massanassa
El Cant al Ras
La primera referència que tinc de «l'encontre de cant rural de Massalfassar» crec que va ser, com moltes altres, del Calavereta: ara fa dos anys Dani em va dir que ell i la Rogeta s'havien trobat allí, calcule que en la IX edició; més avant ella em confirmaria que aquella nit es va fer de ballar amb la Mare fins que van dir prou. Recorde que vaig estar regirant les fotos d'aquella edició per vore si veia algú conegut, però res de res...
Ara fa poc, la Mare també m'ha confirmat la seua assistència aquell any alhora que sentenciava que en anar una volta hi havia prou: fóra per la competitivitat -sana o insana- entre tocãors i cantãores, fóra per l'espontaneïtat de tot el conjunt, és evident que una jornada dedicada a la improvisació no pot tindre hora d'acabar.
Dit això, possiblement jo haja participat en el Cant al Ras més descafeïnat dels últims anys (o, almenys, eixe era el parer general): la bona qüestió és que, encara que la nit es va allargar fins les 4 de la matinada, la cantâ oficial es va fer curteta i, per això mateix, potser menys farragosa que els anys anteriors. Obriren el foc la poesia de Toni Mestre -al qual anava dedicada especialment la vetlada- en boca de Pepa la de Montcada; seguida per la gràcia de la xicalla massalfassera, iniciaren la cantâ pròpiament dita Toni Torregrossa i la seua Urbàlia Rurana (amb Roser la de Lluçanés, encara que, com el seu micro no se sentia, podríem dir que no va arribar a cantar amb ells); en acabant pujava la primera rondalla de veterans de la nit i, mentre enfilaven la primera peça, Fregina venia a buscar-me per dir-me que jo era el següent...
Se suposa que l'ordre d'actuació el trien els organitzadors sobre la marxa o durant el sopar i, com ja vaig dir durant l'actuació, jo vaig pagar la novatâ; ara, els que eixiren darrere de mi, com sol passar, encara ho van pagar més car. Jo pensava que, pel volum de participants, nomes podríem cantar una cançó per cap: comptat i debatut, la meua elecció era Tornem a la morera, que només l'havia tocada dos voltes i -com diuen que «a la tercera va la bona»- el marc era immillorable. Clar, vist el percal (i les dificultats de concentració que entranya eixa cançó), al remat vaig optar pels quatre hits de costum, més o manco en est ordre: Pãella valenciana, El tio Pep, Que vinga la llum! (amb La fera ferotge) i...
Pensat i fet, el repertori -i el resultat- van ser, ali-ali, com el del ja llunyà 4rt Congrés de Figures Mundials; els discursos, allò de costum, amb noves referències a Pepe Botifarra i els Al Tall; el si bé no tan mític, potser sí més exitós: àdhuc les dones majors em tiraven floretes de l'estil de «Molt bé, xico; enhorabona: estàs fet un artiste!» La resta de participants sobre l'escenari va consistir en una altra rondalla de veterans, una pelaîlla alcoiana que cantava albães guerrilleres, la Roser en solitari (ara sí que se l'escoltava) i l'última orquestra de pols i pua de la nit: un combinat d'all stars dels Amics de la Rondalla de Carcaixent, cantãors i cantãores tradicionals i típics i més gent, baix la batuta de l'enguerà Toni Guzmán.
Una de les cantãores debutants em confesava sentir-se en desavantatge, després del meu xou, amb el seu repertori basat en el romancer eivissenc (?); l'alcoianeta miliciana també em felicitava per la meua intervenció... alhora que es despullava d'un foulard que amaneixeria més tard sense ama (i que Xampó em regalaria com a just trofeu); la del Lluçanés, curiosament, era l'única que em coneixia, no en persona, sinó pels meus escrits en Rosca amb all que, pel que vaig poder entendre-li (crec que el lluçaní i el roscà no són la mateixa llengua), eren llegits i rellegits per ella en dosis periòdiques per alegrar-li el dia (!), malgrat l'evident falta de constància en la publicació. Em va dir -com m'han dit alguns altres abans que ella- que mouria els fils perquè pujara més amunt de Massalfassar a alegrar-los la vida als ciutadans de Catalunya; si els lluçanencs són capaços d'entendre la meua rústica roscana llengua, premi: la primera cançó que escoltaran serà Tarradellas dixit!
Ara bé, el sarão bo -i açò només ho saben els que es van quedar fins ben tard- va començar en acabant el muntatge oficial, a peu de plaça: primer amb cors i danses de la veu del meu homònim d'Énguera, per seguir amb trilles i destarifos amb l'aparició estelar, a última hora, d'Apa, Teresa i Josemi -que venien de no-sé-quin poble veí de fer unes albães-, i Vicent Cuixots Senchermés -que venia del recital de l'Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Botifarra en Algemesí-. Cal dir que també van fer acte presència aquella nit el Pau Abãejos (que va estar gravant el xou), Pep Dylan Ahuir (que cada volta es pareix més al Bunbury eixe), Gomaris i Nurieta i una gent molt afable i simpàtica d'Alzira (qui ho anava a dir) amb els quals va començar una bonica amistat...
La primera referència que tinc de «l'encontre de cant rural de Massalfassar» crec que va ser, com moltes altres, del Calavereta: ara fa dos anys Dani em va dir que ell i la Rogeta s'havien trobat allí, calcule que en la IX edició; més avant ella em confirmaria que aquella nit es va fer de ballar amb la Mare fins que van dir prou. Recorde que vaig estar regirant les fotos d'aquella edició per vore si veia algú conegut, però res de res...
Ara fa poc, la Mare també m'ha confirmat la seua assistència aquell any alhora que sentenciava que en anar una volta hi havia prou: fóra per la competitivitat -sana o insana- entre tocãors i cantãores, fóra per l'espontaneïtat de tot el conjunt, és evident que una jornada dedicada a la improvisació no pot tindre hora d'acabar.
Dit això, possiblement jo haja participat en el Cant al Ras més descafeïnat dels últims anys (o, almenys, eixe era el parer general): la bona qüestió és que, encara que la nit es va allargar fins les 4 de la matinada, la cantâ oficial es va fer curteta i, per això mateix, potser menys farragosa que els anys anteriors. Obriren el foc la poesia de Toni Mestre -al qual anava dedicada especialment la vetlada- en boca de Pepa la de Montcada; seguida per la gràcia de la xicalla massalfassera, iniciaren la cantâ pròpiament dita Toni Torregrossa i la seua Urbàlia Rurana (amb Roser la de Lluçanés, encara que, com el seu micro no se sentia, podríem dir que no va arribar a cantar amb ells); en acabant pujava la primera rondalla de veterans de la nit i, mentre enfilaven la primera peça, Fregina venia a buscar-me per dir-me que jo era el següent...
Se suposa que l'ordre d'actuació el trien els organitzadors sobre la marxa o durant el sopar i, com ja vaig dir durant l'actuació, jo vaig pagar la novatâ; ara, els que eixiren darrere de mi, com sol passar, encara ho van pagar més car. Jo pensava que, pel volum de participants, nomes podríem cantar una cançó per cap: comptat i debatut, la meua elecció era Tornem a la morera, que només l'havia tocada dos voltes i -com diuen que «a la tercera va la bona»- el marc era immillorable. Clar, vist el percal (i les dificultats de concentració que entranya eixa cançó), al remat vaig optar pels quatre hits de costum, més o manco en est ordre: Pãella valenciana, El tio Pep, Que vinga la llum! (amb La fera ferotge) i...
Pensat i fet, el repertori -i el resultat- van ser, ali-ali, com el del ja llunyà 4rt Congrés de Figures Mundials; els discursos, allò de costum, amb noves referències a Pepe Botifarra i els Al Tall; el si bé no tan mític, potser sí més exitós: àdhuc les dones majors em tiraven floretes de l'estil de «Molt bé, xico; enhorabona: estàs fet un artiste!» La resta de participants sobre l'escenari va consistir en una altra rondalla de veterans, una pelaîlla alcoiana que cantava albães guerrilleres, la Roser en solitari (ara sí que se l'escoltava) i l'última orquestra de pols i pua de la nit: un combinat d'all stars dels Amics de la Rondalla de Carcaixent, cantãors i cantãores tradicionals i típics i més gent, baix la batuta de l'enguerà Toni Guzmán.
Una de les cantãores debutants em confesava sentir-se en desavantatge, després del meu xou, amb el seu repertori basat en el romancer eivissenc (?); l'alcoianeta miliciana també em felicitava per la meua intervenció... alhora que es despullava d'un foulard que amaneixeria més tard sense ama (i que Xampó em regalaria com a just trofeu); la del Lluçanés, curiosament, era l'única que em coneixia, no en persona, sinó pels meus escrits en Rosca amb all que, pel que vaig poder entendre-li (crec que el lluçaní i el roscà no són la mateixa llengua), eren llegits i rellegits per ella en dosis periòdiques per alegrar-li el dia (!), malgrat l'evident falta de constància en la publicació. Em va dir -com m'han dit alguns altres abans que ella- que mouria els fils perquè pujara més amunt de Massalfassar a alegrar-los la vida als ciutadans de Catalunya; si els lluçanencs són capaços d'entendre la meua rústica roscana llengua, premi: la primera cançó que escoltaran serà Tarradellas dixit!
Ara bé, el sarão bo -i açò només ho saben els que es van quedar fins ben tard- va començar en acabant el muntatge oficial, a peu de plaça: primer amb cors i danses de la veu del meu homònim d'Énguera, per seguir amb trilles i destarifos amb l'aparició estelar, a última hora, d'Apa, Teresa i Josemi -que venien de no-sé-quin poble veí de fer unes albães-, i Vicent Cuixots Senchermés -que venia del recital de l'Orquestra Àrab de Barcelona, Miquel Gil i Botifarra en Algemesí-. Cal dir que també van fer acte presència aquella nit el Pau Abãejos (que va estar gravant el xou), Pep Dylan Ahuir (que cada volta es pareix més al Bunbury eixe), Gomaris i Nurieta i una gent molt afable i simpàtica d'Alzira (qui ho anava a dir) amb els quals va començar una bonica amistat...