Cofundadora del festival Tradicionàrius, havia estat membre de diversos
grups, entre els quals destaquen la formació per al públic infantil Ara
Va de Bo i el duo Els Trobadors, amb el qual va obtenir un notable
prestigi en els circuits internacionals de les noves músiques i la
música medieval. Oni Wytars, Unicorn i altres conjunts de referència
del panorama europeu de la música antiga li van demanar que col·laborés
amb la seva veu en discos i concerts.

Laffitte va néixer el 1949 a Roda de Ter en una família d'origen occità
per part del pare. De ben jove va entrar a treballar en una fàbrica com
el seu veí Miquel Martí i Pol. Va estar visquent molts anys a Manlleu i
quan va començar la seva carrera professional va marxar a Barcelona,
Piera, diferents poblacions del Pla de l'Estany i Girona, on va passar
els últims anys.

Es considerava una trobadora catalana i una artista vocacional. Va
començar a cantar en públic als vuit anys. Als divuit, amb la cançó A
cara o creu, va quedar segona amb Lluís Llach al I Festival de la Cançó
de Barcelona, un certamen internacional semblant al d'Eurovisió. També
el 1968 va publicar el seu primer disc, amb cançons occitanes
contemporànies, sota l'estímul de Josep Maria Espinàs, que li va
adaptar diverses cançons estrangeres (com una memorable versió d'Els
vells, de Jacques Brel) i va escriure sobre ella: «No és gens exagerat
de dir que Maria Laffitte té totes les condicions (veu, sensibilitat i
recursos) que caracteritzen una cantant d'excepció. Només cal
escoltar-la».

Com a intèrpret, va destacar per la bellesa del color de la seva veu
(una de les més personals de la cançó en català), per la claredat de la
seva dicció i per la capacitat de matisos de la seva expressivitat.

Va rebre diferents premis, i va actuar amb èxit al Canadà, l'Índia,
Veneçuela i altres estats. Entre la seva extensa discografia
sobresurten els seus primers elapés, Varietat de varietats (1973) i
Hello, Dolors! (1975), una producció molt curiosa de La Trinca
enregistrada amb cançons que van compondre expressament per a ella
Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres cantants catalans.

Va formar part dels grups Ara Va de Bo, La Corranda, L'Arc en el Cel,
Ensemble Llull, Joi de Trobar i Els Trobadors, fundat amb Alfons
Encinas, pare dels seus fills Míriam i Pau, també músics. Amb Et ades
sera l'alba, el disc que va publicar el 1991 amb Els Trobadors, va
aconseguir una remarcable projecció arreu del món entre els circuits de
la música de la nova era i va obtenir el reconeixement d'artistes
importants, com Loreena McKennitt o Paul Horn, amb qui va compartir
escenari. Va col·laborar en discos o altres projectes amb Oni Wytars,
Katharco, Unicorn i Accentus, formacions referencials del panorama
europeu de la música antiga. També va col·laborar amb Las Madres del
Cordero (una banda de Moncho Alpuente), Hilario Camacho, L'Ham de Foc i
L'Albera.

Va oferir recitals de cançó d'autor, de cançó tradicional, de lírica
trobadoresca, de música medieval, de música antiga, de cançons
sefardites, de poesia catalana (va ser una de les més tenaces
divulgadores de les obres poètiques de Miquel Martí i Pol, Josep Palau
i Fabre, Jacint Verdaguer i Ramon Llull) i occitana, i d'animació per a
infants. També va treballar a la ràdio, la televisió i el teatre, en
els espectacles musicals Bestiari, muntatge sobre textos de Pere Quart
ideat per La Trinca, i Rocky Horror Show, dirigit per Ventura Pons. Va
ser cofundadora del festival Tradicionàrius i de l'associació cultural
Pangea Music, amb qui organitzava el Cicle de Concerts de La Llum al
Romànic. Va presentar sessions de musicoteràpia. Les seves cançons
evocaven sovint els animals. Atreta per la natura, interessada en la
recerca espiritual i compromesa socialment, va formar part en diverses
ocasions de candidatures d'organitzacions ecologistes en convocatòries
polítiques. Col·laborant als inicis de la revista Integral i amb el Dia
de la Terra (n'era la vice-presidenta). La jovialitat, l'alegria, el
dinamisme, la bondat i l'altruisme són alguns dels trets que van
definir la seva personalitat.

Després de molts anys de presentar-se en públic amb el nom de Dolors
Laffitte, va adoptar el de Maria Dolors Laffitte abans d'acabar triant
el definitiu de Maria Laffitte. «Prefereixo pensar que abans quan em
cridaven em deien D'olors. Afegint l'apòstrof, es converteixen els
Dolors en olors i sempre és més agradable. En tot cas, m'he volgut
treure del damunt tots els dolors de la meva vida, començant pel del
nom», explicava.

Girona, 16 de febrer del 2008