Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu! Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau; jo dic plorant a boscos i riberes: adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat?, mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes, bell Montserrat? Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu, ni eixos turons, joiells de la corona que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, no us veuré més! Oh, si al fossar on jau ma dolça mare jo el llit tingués! Oh mariners, el vent que me’n desterra, que em fa sofrir! Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra, que hi vull morir!
Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894 - 1924)
LES GORGES
A Sant Martí del Canigó la veu ressona que us esglaia. Diu: Catalunya! i la remor sempre contesta: Esclava a Espanya. Si prens coratge els ulls al cel i alces el braç -gest de venjança, a Sant Martí sents una veu i a cau d'orella: També a França.
CANÇÓ FUTURA
Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La granca ufana que l'estol passa. La malvestat s'és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L'ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l'allau no us val!
Bonaventura Gassol (La Selva del Camp 1893 - Tarragona 1980)
La grogor de la ginesta quina enyorança que fa! Catalunya! Catalunya! bé tardes prou d'arribar.
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella, que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d'estrella sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dorimia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants:
-Foc nou, baixa del cel i torna a pendre. Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, o Pàtria de les tombes flamejants!
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment. Homenatge a Salvat-Papasseit.
Ara digueu: «La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes.» Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: «Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues.» Ara digueu: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.»
Gabriel Ferrater (Reus 1922 - Sant Cugat del Vallès 1972)
LA VIDA FURTIVA
Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
Àngel Guimerà (1845 -1897)
"CATALUNYA, POBRA MARE"
Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!
Quatre mil mots (Joan Oliver, Pere Quart Sabadell 1899 - Barcelona 1986)
VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969
Catalunya, València, les Illes,
tot plegat Catalunya, la Gran,
amb gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present,
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!
Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.
un país malmenat per les grapes d'uns amos,
que barregen, impregnen, rebreguen
i enllorden
un mapa que és nostre
i en dir nostre vull dir
dels qui són catalans
per la sang conscient o la tria,
els legítims hereus
d'una pàtria petita, com tantes.
(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:
la naixença, ella sola, no dóna,
què és cas! nacionalitat
als venuts, traïdors, botiflers,
ni als lacais i als servils
-declarats o secrets, vergonyants,
ni als janus tampoc, dues cares-,
ni als panxuts embandats,
la fauna profusa dels bords,
la quinta columna que llasta, enferritja,
entrebanca i fatiga la nostra esperança!)
Però amb tot, malgrat tot,
operem i avancem,
pacífics,potser pusil.lànimes,
però mai resignats
i sempre tossuts,
i obrim cada dia
-importuns, enfadosos, burxons-
clivelles de llum en aqueixa presó
on, al cap i a la fi, respirem;
però l'aire és confús, estantís
d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,
tan injusta, fundada en la por
d'un ordre incivil
que ens esprem a profit
dels Altíssims Senyors que l'imposen
i emmetzina penombrosos racons
on uns homes anònims
pateixen, herois del silenci lleial,
el turment i la infàmia
entre mans mercenàries
(¿com pot la natura criar aqueixa gent,
vergonya de qui l'ensinistra
i la paga, i així la manté
sempre tensa en un odi de segles?)
Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!
Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles.
I Temis adés fa plorar i adés riure!
Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs
-que els besavis i els avis i els pares
ens varen llegar-,
els Altíssims Senyors
sempre entre ells, per a ells,
representen amb pompa farsesca
i somriures quallats, fotogènics,
un joc, paròdia cruel
del net regiment
d'un poble que malda i s'esplaia
i s'aferma i progressa
-en les arts i l'estudi
i el treball i el comerç, i l'esport
i en els cants i la dansa-
contra vent i esquivant
la traveta, el cop baix,
el parany i l'esquer llaminer
(però ells, si per cas, sempre inflats,
ens engeguen les grans desfilades
de monstres d'acer, sorollosa ferralla,
amenaça sinistra,
excessiu espantall,
dreçat, sí, contra el poble
indefens i badoc
que calla i treballa, i que paga!)
Un poble que acull, fraternal,
centenars de milers d'homenets
de les pàtries veïnes,
fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,
que els Altíssims
abandonen a llur doble destí
d'enormes ermots i vedats senyorívols,
a despit -qui ho entén?-
dels tan publicats i vantats regadius formidables,
que tots, i nosaltres davant, hem bastit
si us plau, no, doncs per força!
Però som catalans
-beneïda mercè de l'atzar-
i ens cal viure i morir catalans,
i ens pertoca adreçar qui sap com,
de totes passades,
en temps de maror o de falsa bonança,
amb la vista i el cor llançats endavant,
aquest nom i aquest fet i aquesta natura
tan propis i autèntics,
no venals, entranyats fins a l'ànima.
Com podem dimitir la nissaga?
Altrament, on cauríem?
Descastats, sense arrels,
més poc fórem que un arbre,
que un ocell de bardissa,
que els camins que petgem cada dia.
Com robots de carn i sang,
erraríem pel món sense rostre.
Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,
miserable germà que ha perdut la bandera
i el cel blau o estelat o en tempesta,
que fou tàlem del seu primer alè.
Cal que esborri per sempre el record de la mare,
del cloquer del seu poble,
dels bells noms d'una font, d'un pujol;
d'una blanca masia amb paller
i una noia gentil al llindar;
dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,
del vell mestre que un dia els parlava,
d'amagat, en la llengua sagrada de casa,
amb la veu mig rompuda!
Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l'esperit i l'exemple
d'altres pobles de races i llengües diverses,
i el tracte de tots, i el contacte,
a profit de l'empresa comuna i urgent
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l'entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra els focus
de la vil cobejança,
del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l'orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d'una força robada...
Catalunya, València, les Illes,
la Gran Catalunya,
amb la gent i la terra i la llengua,
i el passat i el present
i el futur que ens espera,
bo o dolent, infal.lible!
Tot depèn, sapiguem-ho!
de la fe, de l'amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres.
Tot depèn, sobretot, de vosaltres:
els joves!
Cap d'any 1969
NIT DE SANG
Dies irae, dies illa
Catalunya, Catalunya, lo teu dia s’és fet nit, i si ton present és negre bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos i els arbres de tos camins, un dia per altre es reguen ab sang de tos amats fills.
Puix pertot arreu ne maten los soldats del rei Felip, com si ser de ta nissaga fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares, un sol n’hi ha de ben vist, només un que aidar-te puga i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma, malviatge qui et parí!, que tants llamps caiguen en terra i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer fou un dia maleït, més li valdria a ta pàtria que hagués nat un escorpí.
A la pobra de ta dida devies rosegar el pit, perquè llet malaguanyada te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra no te’n tragué de seguit pel camí mateix dels àngels enviant-te al paradís.
Que no hagués avui de fer-ho la terra que t’engrandí no creient que per la paga l’endogalasses així.
Tu, de sos braços de mare n’has vist arrencar sos fills, empenyent-los terra enfora pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres en sos braços feien niu, fent serralls d’aqueixes viles, d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes, prou sos gemecs has sentit, prou l’has vista emmanillada com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes de ta mare los sospirs i podent bé deslligar-la vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona, corona de joncs marins, son ceptre d’or una canya ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga i altres creus li has afegit; té set i ab fel i vinagre cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres, gires la cara i te’n rius, si ab unglots de cuca fera no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares, en Vergós i en Tamarit, i, a haver-t’hi vist ab coratge, hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes, avui arribes al cim: la que temps ha botxineges vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna, ja el rep així com així; almenys per donar-li càstig no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample com un salvatge alarit la trompa que als muntanyesos fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos i al seu tan feréstec dring los caps rodolen per terra un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta que embriaga com lo vi, als qui en beuen una gota no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla respostegen los veïns, pels racons de les botigues dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!» criden, los tallants garfint, i cercant per esmolar-los colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!», veu més alta los ho diu, puix, nang nang, lo coure s’alça en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra, sagnen cadires i llits; qui dorm, mai més es deixonda; qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen, no hi valen gemecs ni crits, que allà van més quimerosos a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa, la llei és la del desig; si aixís ho fan, los qui moren los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília, los d’en Roc Guinart ací; menys que sos ulls guspireja la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres de les pletes van al mig i al seu davant, dalt de perxes, los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja, segadors barcelonins, massa forta que és estada puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte, mes cal que estiga amanit; per beure sang de la seva avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa fan un crit de via-endins rues d’homes i de feres en infernal remolí.
Les portes que eren barrades per terra van a bocins, i escala amunt se rebaten a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen, verinosos escorpins, que rallarien lo ferro si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure ni moble per migpartir; la destral feixuga arriba allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven, bé reneguen més sovint havent desbotat la gàbia i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova les pletes del passadís, a fora el mur se rebaten per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen i ja hi són a cents i mils brandant altres tantes eines per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden per visurar al qui n’ix, altres pels camps s’esgarrien que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien lo cerquen a l’endeví; mes, com llambreguen de gana, més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen, plegats al punt són allí; sis eines de tall portaven, les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes, part d’avall de Montjuïc, damunt d’un pilot de pedres s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya, anau-hi, barcelonins, a resar un Parenostre a qui fou nostre botxí.
Joan Alcover (Palma de Mallorca, 1854 – 1926)
LA BALENGUERA
La balenguera fila, fila, la balenguera filarà. (Cançó popular)
La balenguera misteriosa, com una aranya d’art sutil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per demà.
La balenguera fila, fila, la balenguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera guaita les ombres de l’avior, i de la nova primavera sap on s’amaga la llavor. Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar.
La balenguera fila, fila, la balenguera filarà.
Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons; veu com davallen a les fosses els que ara viuen d’il·lusions, els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar.
La balenguera fila, fila, la balenguera filarà.
Belllugant l’aspi el fil cabdella, i de la pàtria la visió fa bategar son cor de vella sota la sarja del gipó. Dins la profunda nit tranquil·la destria l’auba qui vendrà.
La balenguera fila, fila, la balenguera filarà.
De tradicions i d’esperances tix la senyera del jovent, com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d’or i argent de la infantesa qui s’enfila, de la vellura qui se’n va.
La balenguera fila, fila, la balenguera filarà.
Recita: Laia Alsina
ARA MATEIX (Miquel Martí Pol)
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou:
l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altre vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
1
Pensem-la clara aquesta quietud que escampa tants de ressons impensats; pensem-la clara i suggerent, que ens ompli l'espai concret d'ara mateix, l'espai en què no hi ha cap mena de sorpresa i tot és vell, i trist, i necessari. Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten a llegir encara la mateixa plana.
2 Potser el secret és que no hi ha secret i aquest camí l'hem fet tantes vegades que ja ningú no se'n sorprèn; potser caldria que trenquéssim la rutina fent algún gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.
Potser, també, del poc que tenim ara no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!
3 Molt lentament giravolta la sínia i passen anys, o segles, fins que l'aigua s'enfila al cim més alt i, gloriosa, proclama la claror per tots els àmbits. Molt lentament davallen aleshores els catúfols per recollir més aigua.
Així s'escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú.
4 Massa sovint girem els ulls enrera i el gest traeix angoixa i defallences. L'enyor, voraç, ens xucla la mirada i ens gela el moll del sentiment. De totes les solituds, aquesta és la més fosca, la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda, pensar el futur lluminós i possible.
5 Qui sinó tots -i cadascú per torna- podem crear des d'aquests límits d'ara l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin, l'espai de vent on tota veu ressoni? Públicament ens compromet la vida; públicament i amb tota llei d'indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades fugim del foc si el foc ens justifica.
6
Ni llocs ni noms ni espai suficient per replantar l'arbreda, ni cap riu que remunti el seu curs i ens alci el cos per damunt de l'oblit. Tots sabem bé que no hi ha camp obert per cap retorn ni solc en mar a l'hora del perill. Posem senyals de pedra pels camins, senyals concrets, de fonda plenitud.
7 Compartirem misteris i desigs d'arrel molt noble i secreta, en l'espai de temps que algú permetrà que visquem. Compartirem projectes i neguits, plaers i dols amb dignitat extrema, l'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos l'aplom secret, la claredat volguda.
8 En clau de temps i amb molt de patiment. Vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids. En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats i projectant-la enfora.
Solc rera solc pel mar de cada dia, pas rera pas amb voluntat d'aurora.
9 Ni cap llevant luxuriós, ni cap ponent solemne. Més ens val saber que no hi ha grans misteris, ni un ocell d'ales immenses que ens empari; res d'alló que tants de cops han proclamat amb veu mesella foscos endevins.
Posem la mà damunt la mà i els anys conferiran duresa a cada gest.
10 Vam preservar del vent i de l'oblit la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes en què ens vèiem tots junts creixer i combatre. I ara, quin fosc refús, quina peresa malmet l'impuls de renovada fúria que ens feia quasi delejar la lluita?
Del fons dels anys ens crida, barbullent, la llum d'un temps expectant i frondós.
11 Convertirem els silencis en or i els mots en foc. La pell d'aquest retorn acumula la pluja, i els afanys esborren privilegis. Lentament emergim del gran pou, heures amunt, i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història.
Joan Maragall
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat. Que volei! Contemplem-la en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!, nostre cor t'és ben fidel: volaràs com au galana pel damunt del nostre anhel: per mirar-te sobirana alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire, et durem, i tu ens duràs: voleiant al grat de l'aire, el camí assanyalaràs. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç.
HIMNE A CATALUNYA (Angel Guimerà)
¡Oh Catalunya, mare nostra, mare del cor que venerem, respira fort i aixeca el rostre: mentre el món sia món te voltarem.
Avant,avant, que ets nostra mare! Sàpigue´t tu, que Déu ja et sap, i el teu terrer és teu encara amb l´ànima damunt, de cap a cap.
Regada amb sang, ta terra és bona, Tingues al mar clavats los peus, un braç enlaire per l´escona, i amb l´altre arrapa´t fort als Pirineus.
Amb nostra llengua franca i noble crida´ns a tots, que et respondrem; som una raça i som un poble, i tan drets com caiguts poble serem.
Caiguts avui i enmig de runes; demà el peu ferm i enlaira els corts; sense captar d´enlloc engrunes, sensa lligams de ferro ni de flors.
Va, doncs, oh Pàtria, que t´ho imploren damunt la terra els qui s´hi estan, davall la terra aquells que foren, i més lluny que els estels els que vindran.
Que no ets pas morta; ets adormida. Amb ta bandera els vents remou; sigui tothom a l´embranzida, i cauran els castells quan diguis: Prou!
La sardana
I
La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan; és la mòbil magnífica anella que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant. Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la ja volta altra volta a la dreta dubtant, i se'n torna i retorna intranquil.la, com, mal orientada, l'agulla d'imant. Fixa's un punt i es detura com ella. Del contrapunt arrencant-se novella, de nou va voltant.La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via, ardits la puntegen; les verges no tant; mes, devots d'una santa harmonia, tots van els compassos i els passos comptant. Sacerdots els diríeu d'un culte que en mística dansa se'n vénen i van emportats per el símbol oculte de l'ampla rodona que els va agermanant. Si el contrapunt el bell ritme li estrella, para's suspesa de tal meravella. El ritme tornant,la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
III
El botó d'eixa roda, ¿quin era que amb tal simetria l'anava centrant? ¿Quina mà venjativa i severa buidava la nina d'aquell ull gegant? Potser un temps al bell mig s'apilaven les garbes polsoses del blat rossejant, i els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant... Del contrapunt la vagant cantarella és estrafeta passada d'ocella que canta volant:-La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
IV
No és la dansa lasciva, la innoble, els uns parells d'altres desaparellant és la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans. La garlanda suaument es deslliga; desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant, cada mà, tot deixant a l'amiga, li sembla prometre que ja hi tornaran. Ja hi tornaran de parella en parella. Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella, i els pobles diran:-La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
This
Site has been designed for 800x600 resolution and Macromedia
Flash Player 5.
________________________________________________________________________________
AL VENT (Raïmon)
