Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d´Ausiàs March i Roís de Corella. Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l´Obra Completa, Les pedres de l´àmfora, que va rebre els premis Lletra d´Or (1974) i Crítica Serra d´Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
CARNER I PUIG-ORIOL, JOSEP (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970)
Escriptor i periodista. El seu pare fou director de "La Hormiga de Oro" i redactor d'"El Correo Catalán". Als dotze anys publicà els primers textos a "L'Aureneta", on es revelà com a escriptor precoç. A la Universitat de Barcelona es llicencià en dret (1902) i filosofia i lletres (1904). Ja en aquest moment col·laborava en revistes com "La Creu del Montseny", "Auba", "Montserrat", "L'Atlàntida", "En Patufet", etc.; i després dirigí "Catalunya" i "Empori". El 1911 fou designat membre de la secció filològica de l'IEC on col·laborà estretament amb Pompeu Fabra. Des de 1902 fins a 1928 escriví a "La Veu de Catalunya". Admirador i fidel de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes políticocíviques en els articles i algun editorial. Signant amb el seu nom o amb diversos pseudònims s'acarnissava especialment amb els polítics de la Unió Monàrquica, lerrouxistes i alguns nacionalistes republicans. Mort Prat de la Riba, s'anà allunyant de la Lliga Regionalista i contribuí a la creació d'Acció Catalana (1922). El 1921 ingressà al cos consular i més tard al diplomàtic, iniciant-se així el seu allunyament de Catalunya. Durant la guerra civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les fins l'any 1939 que marxà a Mèxic per temor a les represàlies nazis. L'any 1945 retornà a Brussel·les on exercí com a professor de la Universitat Lliure i fou membre del govern català a l'exili. El seu primer llibre és un sainet titulat Al Vapor (1901), amb el pseudònim Pere Maldar. A l'època universitària Carner fou influït pel modernisme i un cert ressò d'aquest moviment es descobreix al seu primer llibre de poesia, Llibre dels poetes (1904). Mitjançant Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907), Carner en certa manera popularitzà el sonet. El 1906 publicà Els fruits saborosos, considerat una de les fites inicials del noucentisme. Al llarg dels anys anà publicant la seva poesia en què a més de reflectir una àmplia gamma de sentiments i pensaments hi ha una preocupació constant per la llengua, l'estil i els aspectes formals en general. D'entre els seus poemes destaca Nabí (1941), culminació de la seva recerca metafísica i veritable monument a la llengua. Carner escriví també teatre i prosa diversa: narracions, assaigs, etc. Excel·lí igualment en la seva faceta de traductor: Shakespeare, Molière, Dickens, Mark Twain, Lewis Carroll, etc. Considerat un dels millors poetes de la literatura catalana, la seva obra influí en els poetes noucentistes i en d'altres tan diversos com J. V. Foix o Gabriel Ferrater
CASALS I DEFILLO, PAU.
Nat al Vendrell el día 30 de desembre de 1876. Mor a Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973.
Fill d'un professor de música,(d'onze germans solament en van viure tres: Pau, que era el segon; Luis, el que fa deu i l'Enric, el que fa onze), organista de l'església parroquial del Vendrell i director del cor "La Lira". Als cinc anys va ingresar al cor de l'escolania. Als sis anys va escriure una masurca, que va dedicar al seu padrí. Com a premi va rebre un plat de figues i els que serien els seus primers diners guanyats amb la música: cinquanta cèntims.
Sembla que el seu interès per al violoncel li ve de tres pallasos que va veure quan tenía deu anys, "Los Tres Bemoles". El va impressionar fortament la sonoritat d'aquella mena de instrument. Més tard va escoltar un concert, ja serisament donat pel professor de violoncel de l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Aquell dia en Pau Casals va prendre la decisió que aquell instrument sería per sempre el seu mitjà d'expressió.
Tenía uns 12 anys quan es va traslladar a Barcelona per estudiar a l'Escola municipal de Música acompanyat del seu violoncel que li havien comprat el seu pare i la seva mare. Era el més petit de la clase. Un any després va donar el seu primer concert públic en un cafè de Gràcia, amb tres oients d'excepció: Isaac Albéniz, Fernández Arbós i Rubió. Al 1893 Pau Casals amb la seva mare i els seus germans petits arriban a Madrid. El comte de Morphy (aconsellat per Isaac Albéniz)l'introdueix al Palau Reial, on coneix la reina i el petit rei Alfons XIII. Allí ofrereix el "Quartet" compost per Casals. Aquell día Casals rep la creu (petita) d'Isabel la Catòlica i una pensió mensual de 250 pessetes perquè pugui dedicarse a estudiar i perfeccionarse a Brussel.les. El cas és que una vegada ha arribat i el director del Conservatori escolta el jove Pau Casals, l'informa que no poden ensenyarli res que no sàpiga el jove aspitant, i l'aconsella anar a París, cosa que fa. Aixó fa que el comte de Morphy s'enfadi molt i li tregui la pensió, ja que la seva decisió era Brussel.les i no pas París. Per tal de sobreviure fa de violoncelista en el cabaret Follies Marigny.
Torna a Barcelona i,el 12 de maig de 1896, ocupa plaça de professor de violoncel de l'Escola de Música; despres la de primer violoncel.lista del Gran Teatre del Liceo. Fins i tot fa les paus amb el comte Morphy i la reina li regala un valuós violoncel. A l'any 1899 obté el gran exit de la seva carrera: Carles Manoureux li fa lloc dins la seva orquestra. Amb els companys Cortot i Thibaud forma un gran trío que porta tota la seva música per el món.Els exits s'acumulen les corts d'Anglaterra i San Petersburg, Theodor Rooselvert a la Casa Blanca, fundació de l'Orquestra Pau Casals (1920), darrer concert al Liceo de Barcelona, transmès per ràdio demanant ajut, aliment i medicines per als infants de la república(1938),li dediquen un carrer al Vendrell (1927) i un altre a Berlín (1929), rep el títol de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona (1939). El 1945, en el moment de máxima popularitat,pren la decisió de no tocar més, en solidaritat amb el seu poble, fins que a Espanya no hi hagi un règim democràtic. Tres vegades el van estar sol.licitar per ocupar el podi de les Nacions Unides. La primera hi va tocar el "Cant dels Ocells" i va fer un discurs (que tanca aquesta pàgina web); la segona per dirigir el seu "Pessebre" i la tercera, quan el 24 d'octubre de 1971 hi va dirigir "L'Himne de les Nacions Unides" compost per ell i on va rebre la Medalla de la Pau otorgada per l'ONU.
El día 22 d'octubre de 1973, Pau Casals moria a Puerto Rico(terra on habia nascut la seva mare),on vivía amb la seva dona, Marta Montáñez. La seva dona va fer col.locar una gran bandera catalana sobre el taüt, junt amb una de Puerto Rico. El govern d'aquest estat va decretar tres dies de dol nacional, amb les banderes a mig pal. El 9 de novembre de 1979, les despulles arriben a Barcelona per dirigir-se després al Vendrell. Una cerimònia presidida per autoritats catalanes, franceses, de Puerto Rico i de l'ONU.
PARLAMENT DE PAU CASAL A L'ONU
"Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d'Espanya. Però què ha estat, Catalunya? Catalunya ha estat la nació más gran del mon.Els dic, un diré perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haber un principi de "Nacions Unides". Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges -una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya- per parlar de pau. Sí, al segle XI !Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d'inhumà. Sí, en el segle XI. Aixó era Catalunya! I jo estic tant content d'ésser aquí, amb vosaltres,content i commogut..."
Fill d'una família benestant pagesa, cursà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Aquests serien els primers passos de compromís polític i social del jove Companys; a partir de l'inici de segle, i conjuntament amb Albert Bastardas i Francesc Layret, participà activament en els diversos nuclis republicans de Barcelona ciutat, arribant a dirigir La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català, o escrivint a publicacions com La Publicidad. Desencisat amb els resultats electorals del possibilisme reformista de Melquíades Alvárez, passaria a desenvolupar a partir de 1915 en la Joventut Republicana de Lleida, confluint amb Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en la creació del Partit Republicà Català, pel qual fou regidor a l'Ajuntament de Barcelona (1917). Des del seu nou càrrec institucional, formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte dels conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, exercint ambdós d'advocats laboralistes de militants sindicalistes i obreristes. Pel novembre de 1920 fou detingut, juntament amb Martí Barrera, Josep Viadiu, Salvador Seguí d'altres destacats membres de les esquerres polítiques i socials.
A les eleccions legislatives de 1920, fou elegit diputat per Sabadell en representació del P.R.C., fet que comportà el seu alliberament; participà en la formació de la Unió de Rabassaires (1920-1921) i en dirigí l'òrgan periòdic, La Terra. Tornar a vèncer a les urnes sabadellenques el 1923, però aquell mateix any Primo de Rivera, capità general de Catalunya, efectuà un cop d'estat que eliminà les garanties constitucionals i democràtiques. Durant els set anys de la Dictadura, exercí d'advocat assessor de la U. R., fou empresonat, participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya i, finalment, conduí les restes del P.R.C. vers la Conferència d'Esquerres Catalanes que veuria néixer Esquerra Republicana de Catalunya. Elegit regidor el 12 d'abril de 1931, el 14 d'abril expulsà de l'Alcaldia l'alcalde provisional, Antoni Martínez i Domingo, i el governador civil, Emiliano Iglesias, participant directament en la proclamació de la República.
A partir d'aquest moment la seva trajectòria està íntimament lligada amb la trajectòria política de Catalunya i de l'Estat espanyol, per la seva condició de diputat a Corts a partir del mes de juny de 1931; a la mort d'En Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament català, el presentà com a President de la Generalitat, càrrec que exercí a partir del dia 1 de gener de 1934. El mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. La presentació i aprovació posterior de la Llei de Contractes de Conreu, favorable als interessos dels rabassaires, augmentà la tensió social al Principat fins al punt que, tement la involució del règim republicà, Lluís Companys proclamaria l'Estat català el Sis d'Octubre de 1934. Dos dies més tard era arrestat i comdemnat a 30 anys de reclusió major. La Generalitat, expressió de govern legítim de què s'havia dotat el poble del Principat, és abolida i no es restableix fins el triomf electoral del Front d'Esquerres, a les legislatives de febrer de 1936.
El juliol de 1936, grups de militars espanyols es subleven contra la legitimitat democràticament constituïda; la insurrecció és vençuda a Catalunya en quaranta-vuit hores, però no així a la restat de l'Estat: serà la Guerra anomenada Civil, que s'allargà durant tres llargs anys durant els quals E.R.C. mantindrà la Presidència de la Generalitat, la Conselleria Primera, la Conselleria de Governació i, des del setembre de 1936, la de Finances. A primers de 1939, les tropes nazifeixistes acabaren amb la resistència militar catalana. S'inicià llavors època obscura de repressió que s'allargaria durant trenta sis anys, i que conduiria En Lluís Companys a l'exili. L'acompanyarien centenars de milers de ciutadanes i ciutadans. Dels més de setanta mil militants d'E.R.C., la meitat és obligada a prendre el camí de l'exili, una quarta part és empresonada o executada …
Serà a l'Estat francès que, amb l'ajut de la conxorxa nazifeixista i del govern col·laboracionista de Pétain, el President Companys és segrestat i conduït a l'Estat espanyol on, després d'una farsa judicial, és condemnat a mort per un tribunal militar. La matinada del 15 d'octubre de 1940, Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, era assassinat al castell de Montjuïc vilment
El President Lluís Companys (1882-1940)Advocat sindicalista durant el primer terç del segle i dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya, participà en la victòria electoral del seu partit l'any 1931, al costat de Francesc Macià. Primer president del Parlament de Catalunya l'any 1932, en morir Francesc Macià l'any 1933 fou elegit President de la Generalitat. Hagué de governar en una època de grans commocions socials i polítiques, sobretot en el període de la guerra civil espanyola de 1936-1939. Refugiat a França, després de la victòria del general Franco fou detingut a la Baule per la polícia militar alemanya, lliurat al Govern de Madrid i condemnat a mort per un tribunal militar. Morí afusellat al Castell de Montjuïc de Barcelona el dia 15 d'octubre de 1940.
DALÍ I DOMÈNECH, SALVADOR (Figueres 1904 - 1989) Figueres, 11 de maig de 1904 - 23 de gener de 1989
Salvador Dalí, fill d'un prestigiós notari de Figueres, va dedicar-se al dibuix i la pintura des de molt jove, i el 1922 va començar els estudis de Belles Arts a Madrid. Durant la seva estada a la Residencia de Estudiantes va mantenir una gran amistat amb el poeta Federico García Lorca i el cineasta Luis Buñuel, amb els quals va dur a terme nombrosos projectes artístics avantguardistes.
Després d'estudiar a Madrid i de participar en els debats artístics renovadors dels anys vint a Catalunya, Salvador Dalí va marxar a París i va integrar-se al grup de pintors i escriptors surrealistes. D'aquest període daten algunes de les obres que el convertirien en un dels màxims representants del surrealisme, com El gran masturbador, L'espectre del sex-appeal, El joc lúgubre, i La persistència de la memòria. El 1929 va conèixer la jove russa Helena Diakonova, coneguda amb el sobrenom de Gala, que des d'aleshores esdevingué en la seva model i companya.
L'espectre del sex-appeal
Coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, Salvador Dalí i Gala varen establir-se durant uns anys als Estats Units, on la seva pintura d'estil realista i oníric va tenir molt d'èxit. Va escriure Vida secreta de Salvador Dalí i també va treballar per al cinema, el teatre, l'òpera i el ballet. Dels anys quaranta daten obres importants com Autoretrat tou amb bacó fregit, La panera del pa, Leda atòmica, i La Madonna de Portlligat. Convertit en un dels pintors més famosos del moment, el 1948 va tornar a viure a Europa i féu llargues estades a la seva casa i taller de Portlligat.
Autoretrat tou amb bacó fregit
La panera del pa
Leda atòmica
La religió, la història i la ciència varen ocupar, cada vegada més, la temàtica de bona part de les seves obres durant els anys cinquanta i seixanta; moltes d'elles eren de gran format. Durant aquests anys va pintar obres molt conegudes, com Crist de Sant Joan de la Creu, Galatea de les esferes, Corpus Hipercubus, El descobriment d'Amèrica de Cristòfol Colom i L'últim sopar.
Galatea de les esferes
Durant els anys setanta Salvador Dalí va crear i inaugurar el Teatre-Museu Dalí a Figueres, on és exposada una gran col·lecció de la seva obra, des dels inicis i les seves creacions dins el surrealisme fins a les obres dels últims anys de la seva vida. Després de viure durant molts anys a Portlligat, quan va morir la seva esposa Gala va traslladar-se uns anys al Castell de Púbol i va passar els últims anys de la seva vida a la Torre Galatea de Figueres, prop del Teatre-Museu Dal’, on va voler ser enterrat.
El 1983 va crear la Fundació Gala-Salvador Dalí, la institució que gestiona, protegeix i fomenta el seu llegat art’stic i intel·lectual.
Enginyer industrial, gramàtic i lexicògraf. Fou professor de diverses acadèmies, fins que de 1902 a 1911 ocupà la càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao. De molt jovenet s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. El 1891 publicà un Ensayo de gramática del catalán moderno, compost alguns anys abans. Formà part de "L'Avenç", on promogué (1890-91) una campanya important per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil.labari català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana. Tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a les obres dels grans romanistes del moment que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912). Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de llengua catalana creada per la Diputació de Barcelona i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que presidia A.M. Alcover -més tard Fabra en fou el president-, on començà el treball de fixació de les Normes ortogràfiques (1913), basades principalment en les que ell mateix, juntament amb J. Casas, havia anat introduint a les publicacions del grup de "L'Avenç". Sota la seva direcció es publicà el Diccionari ortogràfic (1917), i la Gramàtica catalana (1918). Al diari "La Publicitat" anaven apareixent les seves Converses filològiques, aplegades posteriorment a la "Col·lecció popular Barcino" (1954-55). El 1932 publicà el Diccionari general de la llengua catalana, concebut com el canemàs del futur diccionari de l'IEC, que fa poc que s'ha fet. També l'any 1932 fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona, de manera directa, sense passar per les oposicions que eren obligatòries, gràcies al seu prestigi científic. Fabra esdevingué un dels homes més populars del país i entre 1931 i 1936 fou objecte de nombrosos homenatges. El 1939 sortí de Catalunya i a l'exili continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana que fou publicada postumament el 1956. Després de la seva mort la seva obra ha estat reeditada i revisada en nombroses ocasions i s'han dedicat homenatges i records diversos al qui per tots ha estat considerat l'ordenador de la llengua catalana moderna.
FOIX I MAS, JOSEP VICENÇ (Sarrià, 1893 - Barcelona, 1987)
Poeta, periodista i assagista. Inicià els estudis de dret que no acabà i continuà el negoci familiar de pastisseria. Abans de la guerra civil col·laborà o dirigí revistes i diaris d'una àmplia gamma ideològica -entre el Noucentisme i l'Avantguardisme- com "La Revista" de López-Picó; "Troços" de J. M. Junoy; "Monitor" que editava amb Josep Carbonell i que intentava conciliar l'Avantguardisme amb un nacionalisme proper al de la Lliga Regionalista; "Terramar"; "Revista de Catalunya"; "La Publicitat"; "Acció Catalana", butlletí del partit del mateix nom del qual Foix fou un dels fundadors més actius; "L'Amic de les Arts", etc. després de la guerra col·laborà a "Dau al Set", "Poesia", "Ariel" i "Serra d'Or". Fou membre de l'IEC des de 1961. El 1973 li fou atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1984 el Premio Nacional de las Letras Españolas. Estretament lligat a les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró a Barcelona. Tot i que es proclamava "investigador en poesia", Foix aconseguí una obra de síntesi entre el classicisme i un avantguardisme molt personal. Destaquen les seves proses poètiques del cicle "Diari 1918": Gertrudis (1927), Krtu (1932), Del diari 1918 (1956), Tocant a mà (1972), etc. Entre els llibres de poesia, el darrer dels quals fou Cròniques de l'ultrason (1986), guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona, mereix especial atenció Sol i de dol, que havia d'aparèixer el 1936 i fou publicat finalment el 1947; es tracta de setanta sonets, dividits en cinc seccions, que consagren Foix com un clàssic modern i revelen una riquesa idiomàtica i tècnica excepcionals. Els altres poemes de Foix es troben aplegats a Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1985 sortí el tercer volum de les seves Obres Completes. Diverses circumstàncies retardaren el coneixement i la valoració de Foix, del qual no seria arriscat de dir que juntament amb Josep Carner i Carles Riba és un dels tres noms fonamentals de la poesia de la primera meitat del segle.
FOLCH I TORRES, JOSEP MARIA (Barcelona, 1880 - 1950)
L'escriptor més llegit pels nens i els joves catalans d'abans de la guerra, que pertanyia a una família de set germans, alguns d'ells molt coneguts en la vida cultural catalana de la seva època, féu els estudis primaris als escolapis de Sant Antoni. Després es dedicà un quant temps a la construcció de joguines en el negoci d'ebenisteria del seu pare. Abans dels vint anys col·laboraven el fulletó literari de "La Renaixensa". Com a conseqüència de les campanyes que sostingué en el setmanari nacionalista "La Tralla", hagué d'exiliar-se a França per no ser processat (1905-1908). Les seves primeres novel·les, de tipus realista, foren Lària (1904), Aigua avall (1907), L'ànima en camí (1912), que guanyà el premi "Biblioteca Patria", Una vida (1910) i Joan Endal (1909), que fou la que tingué més èxit i s'ha reeditat en més ocasions. Abandonà aquest tipus de literatura quan, en tornar de França, l'editor Baguñà li encarregà una novel·la d'aventures infantils per a la "Biblioteca Patufet". Així nasqué una de les obres més conegudes de la literatura infantil en llengua catalana: Aventures extraordinàries d'en Massagran (1910). A partir d'aquest moment escriví bona part de les obres d'aquesta col·lecció i començà a col·laborar en la revista "En Patufet" (1904-1938), que aviat passà a dirigir. Col·laborà també en altres col·leccions, com la "Biblioteca Gentil" dirigida als joves, on arribà a publicar prop d'una cinquantena de novel·les. A "En Patufet" publicà també contes i narracions amb diversos pseudònims i fou un dels principals autors dels "Contes d'En Patufet". L'obra que li donà més popularitat fou sens dubte "Pàgines viscudes", unes històries inspirades en la vida real i amb finalitat moralitzant, que publicà a la revista des de 1915 fins a 1938, primer amb el pseudònim El Narrador Gentil i després amb el seu propi nom. Folch i Torres col·laborà a més en diverses revistes literàries de l'època. Quant a la seva tasca d'autor teatral, destaquen Els pastorets, estrenat el 1916, i La Ventafocs (1920), de les quals s'han fet nombrosíssimes representacions. La seva obra es va veure pràcticament interrompuda l'any 1939, en què intentà adaptar-se a la nova situació de postguerra i va publicar en llengua castellana, però no aconseguí de cap manera l'èxit anterior.
FUSTER i ORTELLS, JOAN
Joan Fuster i Ortells va néixer a Sueca (comarca de la Ribera Baixa), el 23 de novembre de 1922. La seva família era de procedència pagesa. La primera excepció va ser el seu pare, que va aprendre l´ofici de tallista d´imatges, va exercir de professor de dibuix i va ser un destacat carlí de la comarca. Joan Fuster, doncs, no va ser un home de lletres per tradició familiar. Aquests paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són rellevants a la llum de la seva obra posterior, i el singularitzen en el migrat panorama assagístic de les darreres èpoques.
El 1943 va començar els estudis de Dret a la Universitat de València i va combinar els estudis amb la formació autodidacta que l´encaminarà cap a la via de crític i columnista d´ofici. Un any més tard, va publicar a l´almanac "Las Provincias" el primer article escrit en català: "Vint-i-cinc anys de poesia valenciana".
Del 1946 al 1956 va codirigir amb Josep Albi la revista "Verbo". A partir del 1947, que es llicencia en Dret, i durant uns anys, va exercir d´advocat a la seva vila nadiua, on va residir sempre. Paral.lelament feia col.laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: "València" "Levante", "Jornada" i també al setmanari barceloní "Destino" i en algunes revistes catalanes que veien la llum a l´estranger. A Mèxic, precisament va ser publicat un fascicle que es titula "La literatura catalana a la Renaixença". Els seus primers llibres, però, van ser de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que va recollir després en el volum Set llibres de versos (1987), s´insereix en una línea existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.
El 1954 el filòleg i editor Francesc de Borja Moll li editava a Mallorca l'assaig d'estètica El descrèdit de la realitat. amb el qual iniciava una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, començat també aleshores, va ser el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que va alternar amb antologies de prosa. Fuster entrava així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produïa tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.
Una part molt considerable de l´obra de Fuster tracta de temes relacionats amb el País Valencià i, més concretament, amb les seves peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d´escrits que neixen de la posició moral i política, compromesa, de l´escriptor amb la seva terra i amb el seu temps. Al llarg de la seva trajectòria intel.lectual va haver de vèncer diverses adversitats: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d´ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Als anys seixanta la seva obra va esdevenir més incisiva i polèmica, que el van convertir en un intel.lectual d´incidència frondosa i eficaç. Col.labora a El Correo Catalán (1961-66). El 1962 publica Nosaltres els valencians, llibre essencial per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià, un autèntic revulsiu entre sectors immobilistes de la societat valenciana. L'autor va ser objecte d'amenaces i les falles de l´any següent culminaven amb la "cremà" en efígie de Fuster. Jaume Pérez Montaner, estudiós de l'obra de Fuster, diu de Nosaltres els valencians:
"La seva significació històrica ha estat tan remarcable que es pot parlar des de la nostra perspectiva actual d´un abans i un després d´aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià."
L'obra de Fuster a més de ser diversa quant a temes també ho és en tècniques i gèneres. Ha utilitzat sobretot la forma de l´assaig llarg, El descrèdit de la realitat, Les originalitats; però també l´aforisme, Judicis finals; el dietari íntim, Indagacions possibles, Causar-se d´esperar. Dels escrits d´història i crítica literària cal destacar els estudis sobre Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla, Salvador Espriu, etc. Com a historiador de la llengua destaca la col.laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. De les milers de pàgines que Fuster va escriure, les seves Obres completes, (Edicions 62), només en recullen una part mitjanament significativa.
El 1975 li va ser concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
L´11 de setembre de 1981 el domicili de Fuster va sofrir un atemptat amb bomba que va causar importants destrosses a la biblioteca i a l'arxiu.
El 1983 es va incorporar com a professor contractat a la Universitat de València per impartir-hi l´assignatura d´Història de la Llengua. El mateix any va ser distingit amb la medalla d´Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.
El 1985 es va doctorar en Filologia catalana a la Universitat de València amb l´estudi i l´edició de "La Regla del Convent de Sant Josep de València" i el 1986 va obtenir la càtedra de literatura a la Universitat de València.
Els darrers anys de la seva vida va suspendre gairebé del tot l'activitat pública i més directament política, i es va dedicar a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d'aquest treball són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989).
Va ser membre agregat de l´Institut d´Estudis Catalans, de la Institució Valenciana d´Estudis i Investigacions, formava part del Consell Valencià de Cultura, de l´Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca valenciana. Promotor i president d'Acció Cultural del País Valencià (1978) i President de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).
Va morir a Sueca el 21 de juny de 1992. A títol pòstum el Consell de la Generalitat Valenciana li va concedir l´Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Universitat Jaume I va organitzar actes en homenatge seu. Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un premi d´assaig que porta el seu nom.
El 1995, la Generalitat Valenciana va signar amb l'Ajuntament de Sueca un conveni per tal de convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d'estudi en memòria de l'escriptor. Es va comprar la casa de Sueca a l'hereu de Joan Fuster, Josep Palacios. Segons l'acord de compra, l'immoble, un cop reformat, hauria de ser la seu de la Biblioteca Valenciana i hauria d'acollir els 25.000 llibres de la col.lecció particular de l'escriptor, els seus documents, tant literaris com personals, i les seves obres artístiques, entre les quals hi ha quadres de Miró, Tàpies i Renau i escultures d'Alfaro. Amb aquest objectiu, l'Ajuntament de Sueca va adquirir poc després la casa adjunta per poder disposar de més espai. Però, el 1998, els marmessors de Joan Fuster van retirar a la Generalitat Valenciana la custòdia del llegat de l'escriptor, per incompliment dels acords.
Mentrestant, el 1997, l'Ajuntament de Sueca i els marmessors de l'escriptor van declarar l'Any Fuster, que va constar d'un seguit d'actes per commemorar el 75è aniversari del naixement de l'escriptor i el cinquè de la seva mort.
El 13 de setembre de 1997, uns delinqüents comuns van profanar la tomba de Joan Fuster, entre d'altres, del cementiri de Sueca. Tot i ser una actuació vandàlica, sense reivindicació, els partits polítics i entitats culturals van responsabilitzen dels fets el clima anticatalanista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.
El President JOSEP IRLA (1876-1958) Com els seus predecessors, fou diputat a Corts i al Parlament de Catalunya (1932) per Esquerra Republicana de Catalunya. Fou el darrer President del Parlament abans de la seva abolició pel general Franco. Mort executat el President Companys el 1940 i trobant-se Irla a l'exili, assumí la Presidència de la Generalitat d'acord amb les previsions de la legislació catalana. Formà un govern de personalitats a l'exili, nomenà conseller primer del Govern Josep Tarradellas i dimití el maig de 1954. Va morir el 1958 a l'exili (França).
Macià i Llussà, Francesc
(Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933)
Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava amb vi i oli, estudià a Vilanova fins que a l'edat de quinze anys ingressà a l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara d'on, com a tinent, fou enviat primer a Madrid i després a Barcelona. Dins de l'escalafó militar passà per diversos graus, fins assolir el de tinent coronel; des del seu càrrec militar, impulsà diversos treballs topogràfics.
Arran dels fets del Cu-cut! (1905), expressà el seu desacord amb el tarannà majoritàriament reaccionari de l'exèrcit espanyol, s'oposà a la denominada Llei de Jurisdiccions i presentà la seva candidatura com a diputat a Corts pel districte de les Borges Blanques i per un districte de Barcelona, en el marc de la candidatura unitària Solidaritat Catalana. Aquests posicionaments varen fer que des de les instàncies oficials se'l promogués a coronel amb la intenció de destinar-lo a Santoña; el rebuig d'En Macià suposà el seu trencament definitiu amb l'exèrcit. Tot amb tot, el suport electoral a Macià fou esclatant: venceria en les dues circumscripcions en les quals es presentà, havent de renunciar a l'acta corresponent a Barcelona. L'acta de les Borges Blanques fou conquerida electoralment de forma ininterrompuda en totes les eleccions posteriors, fins l'abril de 1923; i, tot i que el 1910 refusà de prendre possessió, foren centenars d'electors els que es desplaçaren a Madrid expressament des de les Borges Blanques per presentar l'acta de Macià.
Entre els anys 1910 i 1914, Macià mantindrà relacions personals amb Pere Coromines, i anirà acostant-se a un dels grups republicans actius del moment: la Unió Federal Nacionalista Republicana; participant en revistes properes a la Unió Catalanista, i esdevenint, de facto, una de les figures del republicanisme d'esquerres i del nacionalisme català. Després de l'intent d'articular un nou partit, la Federació Democràtica Nacionalista, que aglutinés tot el nacionalisme català, es dedicà a organitzar des de les pàgines de la publicació La Tralla un nou moviment a l'estil del republicanisme irlandès, amb la voluntat d'agrupar tot el catalanisme radical. La nova formació prendria el nom d'Estat Català, sense deixar de projectar idees unitàries com la Federació d'Esquerres Catalanes.
Arran del cop d'Estat de Primo de Rivera s'exilia i s'instal·là a Perpinyà i, posteriorment, a Bois-Colombes, prop de París. Des de l'exili inicià una sèrie de contactes amb Casals Catalans americans i personalitats exiliades amb una idea: aconseguir el finançament suficient per poder bastir un exèrcit que alliberés Catalunya de la dictadura. Contactà, també, amb nuclis d'Acció Catalana, del nacionalisme basc i irlandès, del Partido Comunista de España o de la C.N.T. catalana. Finalment, prepararia la incursió d'un petit grup armat en terres catalanes per tal de poder provocar una revolta popular que acabés amb la dictadura (fets de Prats de Molló). Avortat el complot, fou detingut, empresonat a Perpinyà i condemnat a dos mesos de presó.
El 1928 continuà els seus contactes amb els Casals americans, desplaçant-se aquest cop a l'Argentina, on entrà clandestinament, i Cuba, on estaria present en la formació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. El gener de 1930, mentre Macià preparava un alçament militar des de l'interior del mateix Principat, queia la Dictadura; sense dubtar-ho, travessà il·legalment la frontera i trepitjà altre cop terra catalana. Fou detingut de nou i expulsat a Brussel·les. Per fi, seria el 22 de febrer de 1931 quan, caiguda la dictatova del general Berenguer, Macià retornava a Catalunya amb l'aurèola de revolucionari romàntic. Assistí a la Conferència d'Esquerres catalanes de 1931, i participà en la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya; després de la victòria electoral republicana a les eleccions municipals del 12 d'abril, proclamà la República Catalana "com a Estat integrant de la Federació Ibèrica". Immediatament es féu càrrec del govern provisional de la República, esdevenint president provisional amb un govern conjunt entre E.R.C. i la Unió Socialista de Catalunya. Posteriorment, la República Catalana fou convertida en Generalitat de Catalunya, de la qual mantingué la Presidència i assumí la Conselleria d'Agricultura.
Elegit diputat a Corts Constituents el juny del mateix any, presentà públicament la victòria del plebiscit de l'Estatut català d'autonomia i presidí la delegació que en lliurà el text al President de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'Estatut aprovat per les Corts de la República espanyola el 1932. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el novembre del mateix any, n'obrí les sessions i, després d'ésser elegit President de la Generalitat, delegà les seves funcions executives; reelegit diputat per E.R.C. a les Corts el novembre de 1933, moriria en exercici de les seves funcions de President de la Generalitat Republicana el 25 de desembre de 1933.
El President FRANCESC MACIÀ (1859-1933)Primer President i restaurador de la Generalitat moderna (1931-1933). Dirigent del partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), després d'una gran victòria electoral en les eleccions municipals del 14 d'abril de 1931, proclamà la República Catalana des del Palau de la Generalitat a Barcelona. Tres dies més tard, i com a conseqüència d'una negociació amb representants del Govern de Madrid, s'acordà que la nova institució d'autogovern rebria el nom de Generalitat de Catalunya. Francesc Macià, governant d 'una enorme popularitat, morí exercint el càrrec de president de la Generalitat el dia de Nadal de 1933.
MARAGALL, JOAN (Barcelona, 1860 - 1991)
Poeta, assagista i traductor. Fill d'un industrial, propietari d'uns telers. Acabat el batxillerat no s'incorporà a l'empresa familiar com volia el seu pare, sinó que estudià dret. L'acabament de la carrera el 1884 fou l'inici d'una crisi personal: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la burgesia, tot i que la menyspreava per les seves limitacions tant genèriques com locals. Es mogué sempre entre dos mons: el dels intel·lectuals del modernisme i el de la burgesia de la qual va esdevenir un agitador, empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística de 1892-93 ("La Veu de Catalunya", "L'Avenç") és un dels factors bàsics en l'aparició del modernisme. En aquest interval de temps, en un estat d'exacerbada febre ideològica, rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intel·lectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzschà. Malgrat la seva adscripció al modernisme i la seva pertinença a la burgesia, conservà una actitud crítica i independent que el féu gaudir d'un gran prestigi i fins i tot de l'acceptació per part dels noucentistes. La seva poesia es recull sobretot en els següents llibres: Poesies (1895), que resumeix la primera etapa de la seva obra, Visions i Cants (1900), Disperses (1904), Enllà (1906), Seqüències (1911). En aquestes obres hi figuren poemes tan famosos com "La vaca cega", el "Cant espiritual" o "El comte Arnau", que mostra la seva evolució ideològica. La producció en prosa de Maragall fou també abundant i variada, centrada especialment en els articles periodístics -"Diario de Barcelona", La Veu de Catalunya", "La Renaixença", "L'Avenç", "Catalònia"- i assaigs. Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i president de l'Ateneu Barcelonès.
Martí i Pol, Miquel (Roda de Ter 1929-2004)
Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929. És conegut sobretot com a poeta, però també ha escrit prosa i ha fet traduccions. Va cursar estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble. Als catorze anys va començar a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fabrica tèxtil en què treballava la seva mare. Però als dinou anys va patir una tuberculosi pulmonar, que el va obligar a passar un any al llit i que li va permetre llegir abundosament.
Amb Paraules al vent, que publica el 1954, va obtenir el Premi Óssa Menor. El 1956 es casa amb Dolors Feixas, amb qui tindrà una filla el 1958 i un fill el 1965. Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó, col.labora a les revistes Oriflama i Inquietud. Inicia també a finals dels seixanta activitats polítiques en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
A partir del 1970 una esclerosi múltiple es comença a manifestar en el poeta. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendeixi la realitat de l'àmbit de la malaltia i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), finalista del premi Carles Riba; La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits (1974), Quadern de vacances (1976).
Treballarà prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l'esclerosi múltiple el converteix en un pensionista de gran invalidesa i enceta uns anys de reclusió.
El 1978 rep un homenatge dins la Setmana Popular a Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, sota el lema Ara és demà, amb cartell d'Antoni Tàpies i amb l'asssitència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala, entre molts d'altres. Aquest mateix any s'editava el treball plàstic sobre Primavera i Hivern, realitzat per alumnes de l'Escola El Puig d'Esparreguera amb el guiatge del seu mestre, Ramon Besora, que després exerciria d'editor i, últimament, d'impulsor de l'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol.
El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tres volums de l'Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang. Amb el poemari Estimada Marta, el 1978, el poeta és conegut popularment i reprèn l'assistència a actes públics.
El 1984 mor la seva esposa Dolors Feixas, després d'una llarga malaltia.
Tot i que gran part de la seva producció són poemes, també ha editat un volum de prosa, Contes de la Vila de R. i altres narracions, dos llibres de "memòries novel.lades" i un de correspondència amb el poeta Joan Vinyoli. A partir de les publicacions, s'han musicat molts poemes de l'autor. Així, cantants com Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Lluís Llach, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs han ajudat a fer popular l'obra del poeta. Actualment la seva obra poètica és en curs de reedició completa a Edicions 62.
Ha estat traductor d'obres de Saint-Exupéry, Simone de Beauvoir, Apollinaire, Flaubert, Zola, Racine, Huysmans, i Gianni Rodari, entre altres autors. D'altra banda, la seva poesia, ja sigui en volums personals o en antologies, ha estat traduïda a l'espanyol, el portuguès, l'alemany, l'anglès, l'italià, el flamenc, l'eslovè, el búlgar, el rus, el japonès.
Ha obtingut el Premi Óssa Menor (1954), el Fastenrath, el Premi de la Crítica (1978), el Salvador Espriu, el Ciutat de Barcelona (tant de traducció com de poesia), el Nosside internacional a la Vall d'Aosta. Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 1992, el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
Els homenatges i distincions honorífiques se succeeixen des tota mena d'institucions públiques i entitats cíviques. L'assistència del poeta -sempre acompanyat per Montserrat Sans, la seva segona dona, amb qui es va casar el 1986- és aclamada en multitud d'actes. A moltes poblacions de Catalunya hi ha carrers que porten el seu nom. També el porten un institut d'ensenyament secundari de Cornellà de Llobregat i dues biblioteques, la de Sant Joan Despí i la de Sant Gregori.
A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aprovin de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual n'és membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que sigui presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegeix el Parlament de Catalunya.
Miquel Martí i Pol amb la seva dona, Montserrat Sans.
Montllor, Ovidi
La biografia
fotografiess:
1. Amb Antoni Miró i Toti Soler.
2. Amb el poeta V. A. Estellés.
3. Amb la seva guitarra.
Ovidi Montllor i Mengual va nèixer a Alcoi el 1942. La seva família, d'origen pagès, feia temps que s'havia traslladat a Ciutat per a treballar a la indústria tèxtil. Des dels primers anys, l'Ovidi, tal i com li deien els seus amics, pren consciència de les greus desigualtats que havia portat la guerra civil, i ja el 1959 es té constància del seu ingrés al Partit Comunista d'Espanya. De la mateixa manera, com a preludi a la seva trajectòria, va destacar aviat com a actor, formant part des del 1961 del Grup Teatral La Cazuela d'Alcoi. Aquesta primera experiència li serveix com a trampolí per a viatjar a Barcelona on formarà part de diverses companyies teatrals a partir de l'any 1964. El trobem al grup Pipironda o amb el CICF, fent Les noces de Fígaro. Més tard s'integra a les companyies d'Adrià Gual i Núria Espert.
També durant aquests primers anys a Barcelona, Ovidi Montllor comença la seva carrera com a cantant, primer posant música a temes de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joan Salvat-Papasseit, entre molts altres autors; després va escriure les seves pròpies lletres, tot i que mai va deixar de costat les enormes possibilitats que li oferia la poesia catalana. Va enregistrar el seu primer disc l'any 1968 i ja el 1975 va cantar per primera vegada a l'Olympia de Paris, assolint ben aviat un dels objectius més celebrats en aquells anys.
Si bé l'Ovidi es va situar aviat al capdavall de la nova cançó catalana, la seva faceta com a actor, sobretot al cinema, va trigar una mica més a donar els seus fruits. Potser la primera producció d'importància a la qual participa és Furtivos (1975), de José Luís Borau, i poc més tard, el 1979, a La verdad sobre el caso Savolta, un film que va marcar l'abans i el després del cinema d'aquells anys. A partir d'aleshores es va convertir en un rostre habitual a les pel.lícules de qualitat, destacant la seva adscripció a un cinema compromès, amb el qual no sempre resultava fàcil obtenir l'aprovació d'un poder polític i militar en plena transició: La portentosa vida del padre Vicente, de Carles Mira (1978). També s'ha de recordar El llarg hivern, de Jaume Camino (1991), on va fer una de les seves millors interpretacions de les més de quaranta pel.lícules en què va participar.
Com a escriptor, destaquen les seves lletres que ben sovint esdevenen poemes d'una qualitat molt destacable. En va publicar dos reculls amb la literatura com a eix: els Poemes i cançons, el 1978, i els Poemes i dibuixos, el 1985. Elogiat i prologat per grans escriptors catalans, entre ells Joan Fuster i Montserrat Roig, el seu temps, potser contagiat per la celeritat d'aquella època de canvis, va acabar massa d'hora, privant-nos molt aviat de la seva innegable capacitat artística i musical. Ovidi Montllor, l'Ovidi, va morir a Barcelona el març del 1995.
ORS I ROVIRA, EUGENI D' (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)
Escriptor i filòsof. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb una tesi sobre Genealogía ideal del Imperialismo (Teoría del Estado Héroe). Havia col·laborat ja a "La Renaixensa", "Lo pensament català", etc. Dels seus treballs literaris primerenc destaca "La fi d'Isidre Nonell" publicat a "Pel & Ploma" (1902) i després editat juntament amb altres escrits dins La muerte de Isidro Nonell (1905), amb un pròleg on exposa el seu concepte de "l'art arbitrari". Freqüentà la cerveseria Els Quatre Gats, en la revista de la qual col·laborà el 1899. Des de 1906 col·laborà , primer signant amb el seu nom i després amb el pseudònim de "Xenius", a la "Veu de Catalunya" en un espai titulat "Glosari". Des d'aquesta secció anava exposant els ideals cívics que compartia amb el moviment catalanista ascendent. El 1911 publicà les Gloses de Quaresma i durant l'estiu aparegueren les gloses de La Ben Plantada, en les quals de manera simbòlica elabora la doctrina estètico-política del Noucentisme -en diverses ocasions les seves gloses sobre un mateix tema aparegueren posteriorment en forma de llibre- . També el 1911 fou designat secretari general de l'IEC. El 1915 començà a dirigir l'Escola Superior de Bibliotecàries. El 1917 fou nomenat director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat. A partir de novembre d'aquell any les relacions amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, s'anaren refredant i per aquesta i altres causes entre 1920 i 1921 dimití o fou cessat dels seus càrrecs i deixà de publicar a "La Veu de Catalunya" el seu "Glosari". A partir d'aquest moment començà diverses col·laboracions en castellà a publicacions barcelonines fins que el 1923 s'instal·là a Madrid on continuà la publicació del "Glosari" a l'"ABC" i "El Debate". El 1926 fou elegit membre de la Real Academia Española. Abunden en aquesta època els articles filosòfics i sobre art. El 1938 l'anomenaren cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura de la Universitat de Madrid. Excepcionalment tornà a escriure en català algun poema i algun pròleg. La influència del seu pensament i el seu estil fou considerable durant la seva època catalana en diversos escriptors, entre els que destaquen Joan Estelrich, López-Picó i Agustí Esclasans.
JOSEP PLA I CASADEVALL
Neix a Palafrugell el 8 de març de 1897. Mor el 23 d'abril de 1981 a Llofriu.
Tenia 3 anys quan va començar a estudiar com a alumne del col.legi dels Maristes de Palafrugell i quatre anys després la família es va traslladar de casa i va anar a viure al carrer del Sol, en una de les cases més maques de Palafrugell. La seva marxa a Barcelona als 16 anys li permet començar la carrera de Medicina a la facultat, encara que no li agrada gens. Aixo fa que la deixi i començi la de Dret, en la qual va posar molt més interès i que va acabar.Va ser un any abans d'acabarla quan va entrar a la tertúlia que des de l'Ateneu capitanejava el doctor Borralleras. Va ser aquí, on coneix personalitats tan conegudes, com Josep Maria de Sagarra i Eugeni d'Ors. Uns tertulians que van influir molt en la seva formació cultural.
La seva carrera literària la va començar com a col.laborador de revistes d'àmbit comarcal, com el "Baix Empordà", "La publicitat", "La Veu de Catalunya", "La Nau", "El Correo Catalán", "Revista de Girona", etc. i revistes com "La Revista de Catalunya", "La Nova Revista" i sobretot al setmanari barceloní "Destino" ; com a periodista professional a "Las Noticias" i com a corresponsal de premsa a Alemania, Anglaterra,França, Itàlia, Madrid i Rússia.
Tenia només 23 anys quan per primera i última vegada va participar a la vida pública en ser escollit diputat a la Mancomunidad que presidía Puig i Cadafalch. Com a escriptor, el primer llibre important va ser "Coses vistes" aparescut al 1925 i on explica les experiencies del seus viatges fets abans.Més tard el 1928, publica la "Vida de Manolo", biografía del gran escultor Manolo Hugué, "Cartes de Lluny" i "Cambó" ,tres volums sobre la vida de Francesc Cambó, tots ells en català.
En esclatar la guerra civil marxa a França i Itàlia i en acabar torna a Barcelona on durant un breu temps, dirigeix el diari La Vanguardia. A partir d'aquella època escriu uns quants llibres en castellà: "Historia de la Segunda República Española" (1940-41), "Rusiñol y su tiempo"(1942), "Viaje en autobús", "El pintor Joaquín Mir"(1944), "Un señor de Barcelona" (1945), "La huida del tiempo", "Viaje a pié" ( 1949),"Guia de la Costa Brava" etc.
A partir de aquest any torna a escriure en català i comença la reedició de "Coses vistes" . Amb "El carrer estret" guanya el Premi Joanot Martorell el 1951. Després vindrien: "Nocturn de primavera","Cadaqués" (1947), "Primers escrits" amb el qual comença les seves "Obres completes", "Girona", "Homenots". Es tanta la quantitat de llibres que escriu que solament amb la "Biblioteca Selecta" acaba publicant quasi cinquanta volums. Guanya el 1957 la "Lletra d'Or" pel llibre "Barcelona".
Per iniciativa del president de la Generalitat, el senyor Josep Tarradellas, Josep Pla és distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, un any abans de la seva mort, ocorreguda el dia del llibre, festivitat de Sant Jordi, Patró de Catalunya, el 23 d'abril de 1981 al mas Pla de Llofriu de la vila Empordanesa de Palafrugell.
ENRIC PRAT DE LA RIBA.
Nat el 29 de novembre 1870 a Castellterçol. Mor el 1 d'agost de 1917, a la seva casa pairal de Can Padrós, on havia nascut.
El record de Prat de la Riba és per molts catalans, un gran intel.lectual i dotat de una gran intel.ligència. Reconegut per la seva manifestació com organitzador de la cultura i com un estructurador de la vida col·lectiva. La llengua, el dret, la voluntat, són ingredients de la nacionalitat, però resseguint entre els seus escrits es poden trobar també d'altres factors que al seu entendre, contribueixen a definir una nació. Segóns ell, Catalunya reunia ja totes les condicions per a constituir una nació. Ell era nacionaliste perquè creia que Catalunya és una Nació.
Prat de la Riba iniciá els estudis de batxillerat al col.legi de Sant Miquel de Barcelona en 1881 i sis anys desprès comença a la Universitat el estudis de Dret i ingressa al Centre Escolar Catalanista. Tres anys mes tard es elegit president del Centre. En 1892 es elegit secretari de la Junta Permanent de la Unió Catalanista, presidida per Lluis Domènech i Montaner. El any seguent amb la qualificació de Premi Extraordinari, obté la llicenciatura de Dret, i un any desprès el Doctorat de Dret a la Universitat de Madrid.
Al vinti i sis anys es elegit secretari de l'Ateneu Barcelonès i dos anys desprès guanya el premi otorgat per l'Ateneu als Jocs Florals de Barcelona al millor manual d'história de Catalunya per a les escoles: "Compendi de la Història de Catalunya." Als 31 anys es elegit secretari de la lliga Regionalista, un nou partit en que militarà fins a la mort. Als 32 anys cau malalt de tuberculosis i es traslladat al sanatori de Durtol, a l'Avèrnia, França hasta octubre del anys seguent en que retorna a Barcelona.
Com a escriptor, Prat de la Riba fa a la nostra llengua l'aportació d'un estil ric i palpitant. Per la precisió, pel ritme, per la flexibilitat i per la puresa, la prosa de Prat de la Riba és noblement modèlica. En 1905 es elegit diputat provincial per Barcelona, com a candidat regionalista i en 1907 es elegit President de la Diputació Provincial de Barcelona, i reelegit en 1909, 1911, 1913 i 1917; fundant l'Institut d'Estudis Catalans. En 1908, Alfons XIII visita Barcelona i a proposta de Maura, concedeix a Prat de la Riba la gran Creu d'Isabel la Católica.
El 6 d'abril de 1914 es constitueix, al Palau dela Generalitat, la Mancomunitat de Catalunya sent elegit President i reelegit en 1917. En juliol de 1917 greument malalt, es trasllada a Castellterçol, morin un mes mès tard, el 1'agost. El día 4 es enterrat al Cementi Nou de Barcelona, en una de les manifestación més grans de dol que ha presenciat Catalunya.
Prat fou un dels homes més ben dotats del seu temps, i va tenir la sort que les seves condicions pogessin aplicar-se a la vida de les corporacions pùbliques.
PUIG I CADAFALCH, JOSEP (Mataró 1869 - Barcelona 1956)
President de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1924. Arquitecte, historiador de l'art i polític. La seva obra més coneguda és la Casa de les Punxes (1903-1905). Especialista en art romànic de fama internacional i promotor de les excavacions d'Empuries. El seu historial catalanista s'inicia com a membre del Centre Escolar Catalanista el 1886. Va formar part de la Lliga de Catalunya, la Unió Catalanista i la Lliga Regionalista, de la qual va ser membre en la Comissió D'Acció Política. Diputat per Solidaritat Catalana, va ser actiu col·laborador d'Enric Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona : Junta de Museus, Institut d'Estudis Catalans, etc. En morir Prat el 1917, va ocupar el seu lloc a la Mancomunitat fins que la Dictadura de Primo de Rivera es va apropiar de la institució. Durant la seva presidència va tenir lloc, els anys 1918-1919, la gran campanya proautonomia que va somoure tot Catalunya. Durant la Segona República, la seva activitat política va ser molt reduïda. Exiliat per raó de la Guerra Civil, va tornar a presidir l'Institut d'Estudis Catalans en l'etapa més dura de la persecució anticatalana del general Franco.
El President Jordi Pujol i Soley (1930)
De molt jove formà part de grups de militants d'orientació cristiana i nacionalista. Fou promotor de moltes iniciatives per a la reconstrucció cultural, econòmica i política de Catalunya durant la dictadura franquista. Fou jutjat i empresonat a causa de la seva lluita per les llibertats democràtiques. El 1974 fundà el partit Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Fou elegit al Congrés dels Diputats de Madrid en les primeres eleccions democràtiques de 1977 i formà part del Govern d'unitat de la Generalitat del President Josep Tarradellas. El 1980 el seu partit, CDC, en coalició amb Unió Democràtica de Catalunya, guanyà les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el qual l'elegí President de la Generalitat. El 1984 i el 1988 guanyà novament les eleccions, per majoria absoluta, i la revalidà en els comicis del 1992 per a un quart mandat. Guanyà també les eleccions anticipades de 1995, per majoria simple, i exerceix el seu cinquè mandat.
ROVIRA I VIRGILI, ANTONI (Tarragona 1882 - Perpinyà 1949)
Escriptor, historiador i polític. Iniciat molt jove en el periodisme, el seu primer article en català aparegué a "La Justícia", setmanari republicà tarragoní. Anà a Barcelona a estudiar lleis, però hagué de retornar a Tarragona sense haver pogut acabar la carrera per dificultats econòmiques; hi fundà i dirigí el setmanari federal "La Avanzada", fundà Joventut Federal, s'ocupà en feines administratives i féu conferències. Estrenà i publicà el drama Vida nova (1904) i el 1905 guanyà el concurs de periodisme organitzat per "El Poble Català", del qual fou redactor a partir de l'any següent. Especialitzat en política estrangera, aconseguí una àmplia audiència. Col·laborà en altres publicacions ("La Campana de Gràcia", "L'Esquella de la Torratxa", "El Gall", "Renaixement", "Unió Catalanista", etc) i contribuí a fundar la Societat Catalana d'Edicions (1911), on publicà la seva Història dels moviments nacionals. El 1914 se separà —juntament amb altres redactors d'"El Poble Català"— de la UFNR per disconformitat amb l'anomenat Pacte de Sant Gervasi. Aquell mateix any fundà el setmanari "La Nació" i, cridat per Prat de la Riba, ocupà un càrrec a la secció de premsa de la Mancomunitat. El 1916 acabà la carrera d'advocat. Per aquesta època publicà nombrosos llibres, parlà en molts actes públics i col·laborà a "La Veu de Catalunya" i a "La Publicitat". Tot i que una minva auditiva dificultava la seva actuació política, el 1922 fou un dels fundadors del partit d'Acció Catalana i aquest mateix any començà la publicació de la important Història nacional de Catalunya. El 1924 fundà, i dirigí fins el 1929, la "Revista de Catalunya", de format i contingut europeus. Edità l'"Anuari dels Catalans" (1923-26). Després de deixar, per divergències doctrinals, Acció Catalana, fundà (1927) el diari "La Nau", que esdevindria òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, també fundat per ell. Fusionats els dos partits el 1931 per constituir Acció Catalana Republicana, aquesta no volgué pactar amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i fou vençuda en les eleccions del 12 d'abril de 1931. L'any següent, atenent un prec als intel·lectuals de Francesc Macià, ingressà a l'Esquerra Republicana, a l'òrgan de la qual, "La Humanitat", comentà durant més de sis anys l'actualitat política del país i la internacional, alhora que col·laborava a la "Revista de Catalunya", "Meridià" i altres publicacions. Fou elegit diputat al Parlament Català, del qual durant la guerra civil fou designat vicepresident i, a l'exili, president. El 1937 guanyà el premi Valentí Almirall atorgat al millor recull d'articles periodístics. El 31 de gener de 1939 entrà a França amb els seus familiars i visqué a Montpeller. Alliberada França, el president de la Generalitat, Josep Irla, li encarregà la constitució del Consell Assessor de la Generalitat i, tot seguit, formà part del govern. Des del 1946 visqué a Perpinyà. No deixà mai la seva tasca d'escriptor, i així, escriví milers d'articles amb un estil clar i precís, clàssic. Ha estat un dels més il·lustres teoritzadors —i divulgadors— de la causa nacional de Catalunya. Entre les seves obres, ultra les ja esmentades, destaquen Debats sobre catalanisme (1915), Les valors ideals de la guerra (1916), El nacionalismo catalán (1917), Nacionalisme i federalisme (1917), Pau Claris (1922), Els grans catalans del Vuit-cents (1928), Teatre de la natura (1928), Els polítics catalans (1929), Defensa de la democràcia (1930), Catalunya i la República (1931), Resum d'història del catalanisme (1936), Valentí Almirall (1938), Quinze articles (1938), Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940, 1976), La collita tardana, poemes (1947). Publicà també un Diccionari català-castellà i castellà-català (1913), una Gramàtica catalana i un Llibre de lectura escolar. Pòstumament aparegueren Teatre de la ciutat (1963), Els corrents ideològics de la Renaixença Catalana (1966), Viatge a l'URSS (1968), Prat de la Riba (1968), Siluetes de catalans (1969) i 49 articles (1970)."
RUSIÑOL I PRATS, SANTIAGO (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)
Escriptor i pintor. Fill d'una família de l'alta burgesia procedent de Manlleu, on tenien una fàbrica de teixits, Rusiñol no seguí la tradició familiar, sinó que de ben jove se sentí atret per l'art i es matriculà d'amagat, primer a l'Acadèmia Moragues i després a la Llotja, deixant l'empresa familiar en mans del seu germà més petit. L'any 1880 inicià els seus viatges per Catalunya. D'aleshores és el seu primer escrit, Una excursió a Targa. El 1888 marxà a París, on residí llargues temporades per espai de set anys; és el moment en què es manifesta al gran públic la seva personalitat de pintor i escriptor. Des d'allà envià cròniques, que il·lustrava ell mateix, a "La Vanguardia" -recollides després en els volums Impresiones de Arte i Desde el Molino- Des de 1892 a 1899, en les seves vingudes de París, celebrà a Sitges les Festes Modernistes que constitueixen una fita important en l'inici d'aquest moviment. Contertuli dels Quatre Gats, fou protagonista de l'anomenada "bohèmia daurada" i un dels capdavanters de la tendència de "l'art per l'art".El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), Cigales i formigues (1901). Aquesta posició anà fent-se menys radical en obres posteriors, en què comencen a establir-se punts de contacte i acceptació entre els dos elements: La mare (1907) o la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), la seva obra més ambiciosa i reeixida, de la qual farà una versió més endolcida per al teatre l'any 1917. A principi de segle el seu teatre també mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901) o L'Heroi (1903). El seu prestigi resistí l'acabament del modernisme, però la seva figurà restà cada cop més aïllada, tant pel que fa als corrents pictòrics com literaris. A partir dels anys 20 es dedicà més a pintar que a escriure, encara que són d'aquesta darrera època L'illa de la calma (1922), fruit de les seves estades a Mallorca i Màximes i mals pensaments (1927).
SALVAT-PAPASSEIT, JOAN (Barcelona, 1894 - 1924)
Escriptor. Cap a 1915 començà a col·laborar en castellà a diverses revistes on publicà una sèrie d'articles d'ideologia llibertària i de temàtica obrera que signà amb el pseudònim de "Gorkiano", i que després foren recollits en els llibres Humo de fàbrica i Glosas de un socialista (1918). Un any abans havia iniciat la publicació de la "fulla de subversió espiritual" "Un Enemic del Poble", que sortí fins 1919. En aquesta revista i a "Proa" (dos números, 1921) anava publicant les seves proses polítiques i literàries que fluctuaven i anaven evolucionant de l'anarquisme al socialisme i un catalanisme molt personal. El 1919 aparegué el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, que té una clara influència dels futuristes italians i d'Apollinaire, autors en què troba un model literari que no li proporcionava el noucentisme. El 1921 publicà L'irradiador del port i les gavines i Els nens de la meva escala. La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923), considerat per alguns com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea, i Óssa menor (publicat pòstumament el 1925), completen la seva obra poètica. Malgrat el seu interès per la literatura d'avantguarda, la majoria dels seus millors poemes no participen de les noves tendències. Salvat morí el 1924 de tuberculosi.
El President Josep Tarradellas (1899-1988)Milità de jove en diverses organitzacions d'esquerra i nacionalistes. El 1931 fou secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya. Diputat a les Corts Constituents espanyoles del 1931, fou conseller de Governació i de Sanitat sota la presidència de Francesc Macià, i durant la guerra civil de 1936-1939, conseller de Serveis Públics, Economia i Finances, i Cultura. Exiliat a França el 1939, en dimitir el President Josep Irla fou elegit President de la Generalitat a l'exili a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic l'any 1954. Després de la mort del general Franco el 1975, el 1977 fou cridat a Madrid pel President del Govern Adolfo Suárez (també fou rebut pel rei) i negocià d'acord amb les forces polítiques de Catalunya el restabliment de la Generalitat que tingué lloc l'octubre del mateix any. Rebut solemnement a Barcelona, constituí un govern d'unitat nacional. Tarradellas havia mantingut la institució a l'exili i representava la continuïtat històrica. Fou l'únic governant del temps de la República Espanyola (1931- 1939) que retornà per exercir funcions de govern en la democràcia reinstaurada. Acabà el seu mandat amb les eleccions al Parlament de Catalunya el març de 1980; a l'abril, el Parlament elegí com a President de la Generalitat Jordi Pujol.
Poeta i prosista romàntic. De família pagesa, ingressà als deu anys al Seminari. tot cursant la carrera eclesiàstica li sorgí la vocació literària. Participà en els Jocs Florals amb diversa fortuna i fundà l'Esbart de Vic. El 1870 fou ordenat sacerdot i destinat a la parròquia de Vinyoles d'Orís, on, ultra la seva tasca sacerdotal, treballà sobretot en L'Atlàntida, poema que feia temps que havia començat. Malalt de gravetat, buscà remei a Barcelona i acabà entrant com a capellà en la Companyia Transatlàntica, en els vaixells de la qual féu nou viatges a Cuba. Quan finalment recuperà la salut entrà al servei del marquès de Comillas, propietari de la companyia, al palau de Portaferrissa, on visqué divuit anys. Per diverses raons hagué de deixar el palau i es convertí en un personatge controvertit i perseguit per les autoritats polítiques i eclesiàstiques, fins al punt de ser-li suspeses les llicències sacerdotals. Fou rehabilitat el 1898 i fou destinat a l'església de Betlem de Barcelona de la qual fou capellà fins la seva mort. La seva obra més important i extensa és la poètica, en la qual destaquen les composicions èpiques L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). Escriví també poesia religiosa i, en menor mesura, patriòtica. Bona part dels seus poemes són de caire popular ; molts foren musicats i gaudiren de gran popularitat en la seva època. Alguns són ben coneguts encara, a nivell popular, com el "Virolai" o "L'emigrant". Conreà també la prosa en llibres de viatges o en articles com "En defensa pròpia" (1895-97). Fou, sense dubte, el poeta més destacat i conegut del segle XIX.
This
Site has been designed for 800x600 resolution and Macromedia
Flash Player 5.
________________________________________________________________________________
Ovidi Montllor i Mengual va nèixer a Alcoi el 1942. La seva família, d'origen pagès, feia temps que s'havia traslladat a Ciutat per a treballar a la indústria tèxtil. Des dels primers anys, l'Ovidi, tal i com li deien els seus amics, pren consciència de les greus desigualtats que havia portat la guerra civil, i ja el 1959 es té constància del seu ingrés al Partit Comunista d'Espanya. De la mateixa manera, com a preludi a la seva trajectòria, va destacar aviat com a actor, formant part des del 1961 del Grup Teatral La Cazuela d'Alcoi. Aquesta primera experiència li serveix com a trampolí per a viatjar a Barcelona on formarà part de diverses companyies teatrals a partir de l'any 1964. El trobem al grup Pipironda o amb el CICF, fent Les noces de Fígaro. Més tard s'integra a les companyies d'Adrià Gual i Núria Espert.
Si bé l'Ovidi es va situar aviat al capdavall de la nova cançó catalana, la seva faceta com a actor, sobretot al cinema, va trigar una mica més a donar els seus fruits. Potser la primera producció d'importància a la qual participa és Furtivos (1975), de José Luís Borau, i poc més tard, el 1979, a La verdad sobre el caso Savolta, un film que va marcar l'abans i el després del cinema d'aquells anys. A partir d'aleshores es va convertir en un rostre habitual a les pel.lícules de qualitat, destacant la seva adscripció a un cinema compromès, amb el qual no sempre resultava fàcil obtenir l'aprovació d'un poder polític i militar en plena transició: La portentosa vida del padre Vicente, de Carles Mira (1978). També s'ha de recordar El llarg hivern, de Jaume Camino (1991), on va fer una de les seves millors interpretacions de les més de quaranta pel.lícules en què va participar.
