.
Get your own
Free Website now!
|
This website is hosted for free by .
Get your own
Free Website now!
|
Observatori Astronòmic
de Sant Julià de Vilatorta
Crònica del viatge a l'eclipsi de Sol
Benvolguts companys,
Com sabeu, un grup de set persones ens varem desplaçar a veure l’eclipsi a Tunissia, i amb aquesta excusa volíem observar el cel del desert i quantificar una mica la seva qualitat.
De les set persones 4 eren observadors i 3 eren acompanyants que feien turisme.
Els components de “l’expedició” erem:
Samuel Guillén i els seus pares.
Mercè Subirana
Josep Maria Villegas
Carles Person
David Allepuz
Portàvem 3 telescopis:
Samuel:
Celestron de 8” F10 sobre montura Losmandy GN8 motoritzada.
Càmera Atik
Josep Maria Villegas:
Newton 8” F5 sobre montura EQ5 motoritzada Mel Bartels
Càmera SX
David Allepuz i Carles Person:
Meade 8” F6.3 i càmera Meade DSI.
El viatge va ser muntat per Orient Tours, una majorista de viatges especialitzada en el Magreb
Permeteu-me que us faci la crònica del viatge.
Amb en Samuel ens coneixem arrel d’una trobada organitzada per l’agrupació per planificar l’eclipsi. Comencem a planificar el viatge i dues setmanes abans s’afegeix en Josep Maria, a qui conec com a participant a un grup de yahoo de constructors amateurs de telescopis.
Una setmana abans de marxar fem un “simulacre” a casa meva, provem els telescopis, els filtres i sobretot les caixes que han de transportar amb seguretat els telescopis fins a Tunissia.
Repassem el programa definitiu del viatge amb en Salah Maaoui, familiar meu i propietari de la majorista de viatges.
Divendres 30
A les 9h30 ens trobem a l’aeroport de Barcelona.
A l’hora de facturar els equipatges, Tunissair ens havia autoritzat prèviament a portar un excès d’equipatge raonable. El Sr. Raouf, responsable de Tunissair a Barcelona, va acudir a l’aeroport per supervisar que no tinguéssim problemes en facturar. Portàvem 10 equipatges a facturar i 9 equipatges de mà. Les dues caixes principals, on anaven el meu telescopi i el d’en Josep Maria, pesaven 40 i 60 Kg respectivament. Si comptem tot l’equipatge, eren 420 Kg. Les caixes més voluminoses i els trípodes es facturen apart, a una cinta que no segueix el mateix circuït, per tal motiu teníem certa recança de que no es quedessin a terra...
Camí de pujar l’avió el Sr.Raouf ens va confirmar que les caixes eren camí de l’avió i quan erem al “finguer” vàrem poder observar com les carregaven.
Ja podíem marxar tranquils!
En arribar a Tunis calia passar l’aduana.
Descobrim que en Samuel no havia fet “els deures”. Duiem una relació amb tot el material i els números de sèrie de les càmeres, telescopis, ordinadors, però ell no l’havia fet pas.
Així que el fem passar primer per l’aduana, per la part de “res a declarar”.
Respirem tranquils en veure que no li diuen res i aleshores nosaltres ens dirigim a declarar a l’aduana.
La policia de fronteres es mostra molt amable, un d’ells agafa la nostra relació escrita i marxa a parlar amb el seu cap. Veiem com gesticulen i com fa veure que mira amb un telescopi cap amunt, com dibuixa una anella a l’aire....li està explicant l’eclipsi !
Quan torna ens fa obrir les caixes, ens demana on és alguna de les coses que surten a la relació i ens fa tancar de nou. Marxa i torna amb el paper segellat i el nostre passaport amb el mateix segell. Ens indica que és molt important que a la sortida seguim el mateix procés per demostrar que ho treiem del país i ens desitja éxit en l’observació de l’eclipsi.
Ja hem passat l’aduana!
Fora ens esperaven dos 4x4 per fer els 450 Km fins a Tozeur, ho vam aconseguir encabir tot en els dos maleters sense haver d’usar les baques.
Un dels 4x4, amb el xofer, estaria tots els dies a la nostra disposició pels nostres desplaçament a observar o pel que fes falta. L’altre portaria les 3 persones que feien turisme i el guia, els quals s’havíen d’unir a nosaltres en l’observació de l’eclipsi.
La climatologia va anar empitjorant durant el trajecte, de manera que fins i tot van treure el cap algunes gotes. Sabíem per www.meteo.tn que el dia abans havia plogut de valent a la zona de Tozeur.
Ploure de valent, al desert, vol dir una pluja de 20 minuts seguits...
En arribar estava previst anar a una finca particular enmig de l’oasi per observar des d’allí, però el cel seguia encapotat i vàrem decidir quedar-nos a dormir, doncs el viatge, amb la càrrega dels telescopis, havia estat esgotador. Deixem els telescopis a una habitació al costat de recepció, la “baggagerie”, per no haver de carregar-los fins a les habitacions, només ens emportem les càmeres i els ordinadors portàtils
Dissabte 1:
Pel matí sortim aviat a visitar possibles camps d’observació, localitzem un parell de llocs interessants i creuem la línia central de l’eclipsi. Marquem els possibles camps d’observació en dos GPS (per seguretat) que portem així com generem un “track” per a la nit poder-lo resseguir fins al camp. El xofer indica el camp amb una ampolla de plàstic aguantada per un munt de pedres. Veurem quin sistema és més pràctic.
Ens dirigim a unes muntanyes a uns 50 Km de Tozeur on fem una mica de turisme, visitant una cova on totes les parets i el sostre estan formats per petxines fossilitzades i restes paleontològiques. Entre les petxines observem un homòplat de dinosaure i trobem a la venda una mandíbula de cocodril, una tortuga de mida considerable i vèrtebres d’un dinosaure indeterminat.
També ens volen vendre meteorits !
La pinta la tenen...de lluny. Per sort jo en col·lecciono, de manera que ràpidament veig que el pes, la textura, etc, no es corresponen a un meteorit, és obsidiana. No obstant li demano que me’n ensenyi més, a veure si finalment me’n porta cap de bo. Res de res, només més obsidiana.
De tornada de les muntanyes tornem a creuar la línia central de l’eclipsi, i ens aturem sobre ella per fer-nos una foto amb un peu a cada banda.
La línia en aquesta zona creua dos llacs salats i intentem localitzar un camp d’observació sobre la línia i que quedi una mica lluny de la carretera per evitar curiosos que ens distreguin de “la feina”.
La localització del camp esperat es fa impossible, donat que les pluges de fa dos dies han inundat parcialment el llac i moltes zones estan cobertes de fang relliscós.
Tornem a dinar a l’hotel i quedem per marxar cap al camp d’observació a les 18h, quan es pon el Sol.
Després de dinar ens porten el generador de 220V a gasolina, i ens ensenyen a engegar-lo. Ens van deixar triar entre tres generadors, el de 2Kwatt, el de 4Kwatt i el de 6Kwatt. Nosaltres ens conformàvem amb el de 2, que per altra banda seria més silenciós que els altres.
Però a l’hora de la veritat veuen ells que només funciona el de 6, i ens porten un armatoste de 30kg de pes i voluminós...
Mitja hora abans de l’hora fixada per a la sortida comencem a carregar de nou el 4x4.Ara no hi ha maletes, però tots els telescopis van en un sol cotxe.
És com jugar a tetris!
Els telescopis, les càmeres i portàtils ocupen tot el maleter. El meu trípode, la taula, les cadires que ens deixa l’hotel i el generador, junt amb la gasolina, van a la baca.
Aleshores arriba un autocar ple d’americans, vinguts a Tozeur per veure l’eclipsi i fer turisme. S’interessen pel nostre equipament i sobretot per portar un generador. Ells viatgen lleugers amb teleobjectius enlloc de telescopis, i la seva intenció és observar l’eclipsi al costat de la piscina! Es presenten un parell de aficionats, que més tard descobrirem que són dels seriosos.
En Dennis Mammana, de California és astrofísic, treballa per l’Smithsonian i ha escrit 6 llibres d’astronomia i centenars d’articles. Les seves impressionants fotografies es poden veure a www.skyscapes.com.
El seu company de viatge és Donald Sheff, un aficionat de Nova York amb observatori propi.
Descobrirem en tornar que al mateix grup viatjava en Leif J.Robinson, qui durant 20 anys va ser l’editor en cap d’Sky & Telescope.
L’Hotel ens proporciona en una bossa el sopar, així que finalment a les 18h30 marxem cap a observar!
Trobem el camí fàcilment, gràcies als GPS, perquè en una cruïlla el conductor va agafar la trenca que no era i de seguida ho varem veure.
Al lloc que indica el GPS trobem... l’ampolla, és clar.
Arribem al camp cap a les 19h15 i només baixar del cotxe, amb les llums del cotxe encara enceses comencem a cridar com a col·legials en veure la quantitat d’estels visibles i com la Via Làctia es marca descaradament fins tocar l’horitzó. La regió de Sagitari, tot i que baixa a l’horitzó sud oest, és espectacular. La polar, set graus més baixa, costa de localitzar entre tants estels i Cygnus també queda desfigurat en un desgavell de punts brillants.
Comencem a muntar telescopis il·luminats per les llums del Toyota.
Cal reajustar la latitud de les montures, primer a ull, i després amb el buscador de la Polar, però...quin de tants estels brillants és la Polar? No estem acostumats a aquests cels tant foscos!
Aquí es comencen a diferenciar els diferents models de telescopis. Tots els reajustaments i l’alineació, així com alinear el guia i el buscador amb la CCD, és a dir, a punt per prendre imatges, comporta encara no mitja hora de feina en el Meade amb montura de forquilla.
El Celestron amb montura alemana de Losmandy triga una hora i quart.
El Newton amb EQ5 sistema Bartels.....5 hores!
L’únic telescopi que ha patit una descolimació severa amb el viatge ha estat el d’en Samuel, de manera que ell té feina extra.
Instal·lem el generador a uns 15 metres de la zona d’observació. Un gran error, doncs el seu soroll ens martiritza tota la nit. Descobrim a més que només genera 180V enlloc dels 220V que ens calen. Això afecta negativament l’electrònica del sistema Mel Bartels d’en Josep Maria.
El conductor, que nosaltres pensàvem que es quedaria tota la nit dormint al cotxe , quan veu que ho tenim tot muntat, encara que no afinat, és a dir cap a les 20h ens diu que ell marxa cap a l’hotel i que ja el trucarem quan el necessitem.
En principi ens fa una mica de por. Sols al desert, el cotxe trigaria ¾ d’hora si no es perd, i si ens pica un escorpí o una serp? El conductor aixeca la cella i ens diu – si us passa res d’això em truqueu-
I així ens quedem sols, a 30km del llum més proper, sense ajuda d’emergència i això sí, amb els mòbils amb cobertura a tope!
Seguim muntant els telescopis que falten, i cap a les onze fem una parada per sopar.
El sopar el trobem embolicat en paper de plata.
Amanida, pollastre a la planxa, patates de guarnició i fruita. Però on són els coberts i els plats? Senzillament no n’hi ha ! Potser es pensen que a més dels telescopis hem transportat la cistella de picnic? Doncs a menjar com els àrabs, amb les mans i tots del mateix lloc, què hi farem.
Com Tuníssia és un pais agrícola, els fruits de la terra es mengen sempre madurs i a la seva època, aquí no hi ha les càmeres frigorífiques de Mercabarna, així la amanida és molt bona, i les peres de postre són madures i sucoses, o serà la gana que tenim?
Com sucós i ben alimentat és el cuc que descobrim enmig de l’amanida !
Com diu en Carles, això són proteïnes! L’aparta i segueix menjant!
Tornem als telescopis, un a seguir muntant i nosaltres prenent ja imatges, amb la DSI a focus primari amb reductor de focal i de gran camp amb la Nikon 8700 i la D70s adossades al telescopi, però no podem començar a treballar bé fins que en Josep Maria , cap a la 1 del matí dóna per ajustat el seu telescopi i ja no li cal usar més la llanterna.
Aleshores venen els núvols !!!
Tot comença amb una afirmació curiosa d’en Samuel: Ei ! Ha desaparegut Mart!
La primera idea és pensar que s’ha desorientat entre tant estel, i que senzillament Mart deu quedar cap a una altra banda.
Però en Samuel té raó.
On era Mart hi ha una franja negra que talla els estels com si algú hagués apagat els llums d’un barri de la ciutat, deixant la resta encesos.
Acostumats a que a tots els camps d’observació a Europa el núvols són blanquinosos per sota en reflectir la contaminació lumínica, aquesta nova aparença ens sorprén. Jo ho havia sentit a dir d’Australia, i potser hi ha zones d’Espanya on passi, però per a mi era la primera vegada.
Poc a poc la capa de núvols va cobrir el cel, fins a deixar-nos en la més absoluta obscuritat, només trencada per la brillantor rojenca de les tres capes de cel·lofana vermella que cobrien les pantalles dels portàtils.
I de tant en tant una visió curiosa: entre els núvols compactes s’obria una clariana, petita, com quatre cops la Lluna, i tal i com s’anava desplaçant veies dotzenes d’estels, impossibles d’identificar fora de context. Era com mirar el cel al través d’un tub, molt curiós.
Finalment, dues hores després, veiem aparèixer de nou els estels a l’horitzó, i com aquests van guanyant la batalla als núvols.
Ara el rei de l’horitzó és Orió, que puja en altura a menor velocitat que la franja de núvols, que en mitja hora desapareix deixant-nos de nou amb el gran espectacle del cel ple a vessar d’estels de magnitud baixa.
Gairebé al nostre zènit Andromeda ens mostra a simple vista M31 com una taca allargada i amb el telescopi a ull nu li veiem la franja de pols que l’envolta. M33 es veu a ull nu, sense telescopi, una mica més avall. A Auriga i a Hércules, que a cada banda de l’horitzó comparteixen alçada, veiem clarament els seus famosos cúmuls.
La capacitat d’integrar imatges de la DSI, junt amb la bona alineació aconseguida i el fet de coordinar les exposicions amb la càmera en paral·lel, ens permeten a en Carles i a mi allunyar-nos uns metres dels portàtils, estirar-nos com podem a les nostres cadires i contemplar el cel, gaudint de l’espectacle d’estels fugissers esporàdics que tallen el cel cada vegada per una zona diferent.
Altres estones, senzillament, fem el xafarder o col·laborem amb les tasques d’en Samuel i en Josep Maria.
Abans del crepuscle observem una brillantor que pren alçada a l’horitzó est, sembla la via làctia, però és més débil. A més, la via làctia encara la tenim a la vista i aixó va en direcció cap a ella, perpendicular.
És la llum zodiacal!
Per mi és la primera vegada que la veig i les persones que conec que l’han vista ho han fet des d’alta muntanya. És sabut que al Pic du Midi la veuen i en fan estudis, però ells són a 2800 metres, i nosaltres sóm a 17 metres sota el nivell del mar!!!!!
Després, efectivament, comença el crepuscle, una estona després, entre les seves llums, distingim un filet de Lluna, que fotografiem com es fotografia a un artista abans de sortir a l’escenari, desitjant-li que la performance que ens ha de fer en unes 30 hores li surti de maravella i ens agradi.
Comencem a plegar els telescopis i quan estem a mitges truquem al conductor perquè vagi venint.
Per documentar la feinada amb la Nikon 8700 posada en un trípode fem fotos en interval per crear una pel·lícula amb el procés de recollida.
El bon home dormia profundament, de manera que ens costa despertar-lo i no arriba fins una hora després.
Aquest temps extra al desert, i perdut de dormir, ens dóna ocasió per fer-nos fotos a la sortida del Sol. Explorem el nostre entorn, ara sota la llum: recolectem fossils i minerals curiosos, examinem la vegetació i les empremptes de camells que han passat per aquest lloc remot.
Alhora, silenciosament i sense adonar-nos som coberts per dotzenes de mosques, vingudes de qui sap on, que es disposen sobre les nostres esquenes, sense emprenyar, buscant la calor del Sol.
Finalment arriba el conductor i carreguem tot de nou al pobre Toyota.
Pel camí ens suggereix que deixem els telescopis i tot el que portem carregat al cotxe. Com que aquest es queda al parking de l’hotel, que està vigilat les 24h, ens estalviem de baixar i tornar a pujar tot l’equipatge. Decidim que només baixarem les bosses que contenen les càmeres i els portàtils.
Arribem a l‘hotel quan falta poc perquè tanquin el menjador, cap a les 8 i poc. Allí ens trobem amb el grup d’americans. Ens saluden, ens demanen per la nostra apreciació del cel del desert i ens acomiadem.
Són les 9 del matí, ells marxen a fer turisme, nosaltres només volem dormir!
Diumenge dia 2:
Com deia, ens fiquem a dormir a les 9, però ens hem de llevar a les 13h si no ens volem perdre el dinar.
Disposem un despertador, una agenda electrònica, dos mòbils i un rellotge perquè ens despertin a la hora indicada.
I ho aconsegueixen.
Com zombis acudim al menjador i amb poca gana acabem d’atapeïr els nostres estòmacs dormits.
Parlem amb el “maitre” per tal que aquesta nit ens prepari un sopar més còmode, li demanem que ens faci entrepans, com a mínim no pringarem cap telescopi amb els dits bruts!
Com era d’esperar ens desvetllem, i encara que en Samuel i en Josep Maria tornen a dormir, en Carles i jo ens disposem a fer un bany a la piscina.
Camí de dormir/posar-nos el banyador, a la porta d’en Josep Maria trobem l’únic escorpí salvatge del nostre viatge.
Té una mida respectable, uns 12 cm de llarg i més ganes de que el deixem dormir que no pas de picar-nos. Però no el podem deixar a la porta, així que amb una escombra de la senyora de la neteja el fem fora sense matar-lo i ho indiquem al personal de l’hotel, els quals amb tota tranquilitat, com qui cull una marieta al camp, el recullen amb un diari i sense tampoc matar-lo se l’emporten.
Fem un bany, els que volen dormir dormen i a les 17h quedem de nou per fer el café i tornar a posar-nos en marxa.
Una mica abans de les 18h, ens criden a la cuina del l’Hotel per donar-nos el sopar. No ens han fet entrepans! Ens han preparat un sopar de tres plats, amb molta fruita, amanida i pastissets de postres. Alhora ens donen plats i coberts. Volen que mengem bé, els entrepans no són apropiats.
Marxem cap al camp d’observació i decidim desplaçar-nos 25 metres enllà, donat que la sorra compactada pel temps, amb els nostres moviments de la nit, havia esdevingut de nou la fina sorra típica del desert, més semblant a la farina que no a la sorra de platja que coneixem.
Aquest cop primer estenem tot el cable que tenim, i allí on s’acaba muntem el generador, així aconseguim allunyar-lo uns 60 metres i reduïm el soroll en un factor de 16, tot un descans. Per altra banda, a la llum del dia hem descobert que el generador té un accelerador manual, de manera que situem el tester a l’endoll de sortida i amb els walkies, perquè a crits en Carles no ens sent, adjustem l’accelerador fins als precisos 220V.
Com el dia anterior, un cop els telescopis ja estan plantats, pendents del adjustos finals, despedim al conductor i li demanem que vingui cap a les 2 de la matinada, perquè demà és el dia de l’eclipsi i preferim dormir ni que sigui només una estona.
Com ara no hem d’adjustar de nou la latitud de les montures acabem abans amb els telescopis, i el darrer queda operatiu abans de les 10 de la nit.
Sopem aquest sopar “de luxe” que ens ha preparat l’hotel, deixem un tros de tomàquet a terra perquè alimenti vàries generacions de formigues, i ens posem a la feina de nou.
Es fàcil localitzar els objectes messier a simple vista o amb l’ús del buscador 8x50, altres objectes més dèbils es resisteixen per la desorientació que ens provoca l’excès d’estels visibles al camp de l’ocular. Hauríem d’haver portat un LX200 !
El seguiment de Mel Bartels funciona ara a la perfecció, però la CCD SX ara es posa tossuda i no vol subministrar imatges. Trigarem unes hores en descobrir que la maranya de cables que surten dels tres telescopis i s’uneixen a la taula li està creant interferències.
Mentres nosaltres seguim fotografiant objectes Messier i en Samuel provant sort amb Mart, doncs la Atik es resisteix a mostrar-nos la seva capacitat com a ccd d’exposicions llargues.
Per altra banda la Nikon D70s no es deixa subjectar fàcilment al telescopi i té la mania de donar-se la volta lentament, de manera que la deixem de banda.
El nostre mètode de treball és sistemàtic. Localitzem un objecte a fotografiar, un cop centrat i abans d’activar la DSI, activem la Nikon 8700, en piggyback, amb una exposició de 10 minuts. Mentres les dues càmeres prenen imatges nosaltres ens relaxem mirant el cel a ull nu o fiquem cullerada en les observacions dels companys. Quan la DSI ja acumula 50 exposicions bones d’uns 30” cada una, la Nikon 8700 ja està prenent el dark, de manera que aprofitem aquest moment per canviar al següent objecte i tornar a iniciar el procés. Així prenem un promig d’una imatge cada 30 minuts o a estones ho reduïm a 20.
Així tornem de Tuníssia amb 24 imatges de cel profund obtingudes en unes 9 hores efectives d’observació de les dues nits.
Cap a la una de la nit veiem venir unes llums d’un cotxe, és el nostre conductor, que com ell parla àrab i francès i nosaltres ni una cosa ni l’altre, ha entés que volíem marxar a les dues i venia abans per il·luminar-nos amb el cotxe mentres desmuntem.
Per tant ens hem d’acomiadar de la nit abans del que volíem.
De nou comença el show del desmuntatge i càrrega al 4x4. En Carles ja és l’especialista en enfilar-se a la baca del tot terreny, i nosaltres ajudats pel conductor fem esforços per elevar el generador a la seva alçada. Això sí, cada vegada anem més coordinats, si ho féssim 10 dies segur que reduiríem la tasca a 20 minuts. Però de nou ens ocupa una hora sencera.
De tornada, a les monòtones i rectes carreteres, la son atrapa als del seient de darrera, mentres que jo em mantinc davant pensant en el que ens espera l’endemà.
Com deia, la carretera és del tot recta, pel que el conductor també deuria anar pensant en les seves coses, o en els bojos que el feien anar amunt i avall a deshora.
De cop observo unes formes estranyes enmig de la carretera i li crido un “arretez!” al conductor, una de les poques paraules que recordava...
Cinc camells es troben enmig de la carretera, pastant lliurement pel desert com fan les vaques de Núria!
El conductor frena violentament de manera que part de les caixes que contenen peces del telescopi d’en Samuel surten disparades sobre els caps dels dormits.
El propi Samuel és el que surt més mal parat en impactar una d’elles al seu cap.
Després de l’ensurt inicial constatem que tot ha estat més aparatós que no pas res, en Samuel té una bona banya però per sort no hi ha sang...
Ho fiquem tot de nou al seu lloc i li diem quatre paraules als camells, els quals amb la seva velocitat habitual es retiren lentament de la carretera.
L’animada conversa després de l’incident ens manté desperts tota la resta del camí de tornada a l’hotel. Localitzem així un camí en una zona una mica més elevada que s’endinsa cap a la línia de l’eclipsi. Marquem la posició als GPS per anar-hi unes hores després.
Arribem a l’hotel i prop de les tres marxem a dormir, quedant per esmorzar a les 7 i marxar cap a les 7h30 a buscar la zona de l’eclipsi.
Dilluns 3:
L’eficaç sistema combinat de despertadors fa la seva funció a la perfecció i ens arrenca del llit.
El cos s’ha llevat però el cap segueix al llit, les converses són inconnexes fins que aconseguim, amb vàries dosis d’un horrible cafè d’hotel, arrencar el motor escalfat del nostre cervell.
Carreguem de nou el 4x4 i aquest cop venen els tres acompanyants en el segon 4x4.
Ens dirigim , GPS en mà, directament a la zona marcada com a més propera a la línia central. En arribar descobrim que es tracta d’una zona de petites dunes, una illa enmig del llac salat, que ens permet apropar-nos a la línia, però les dunes són toves i enmig hi ha zones inundades per les pluges de fa dos dies i que ara són d’un fang molt relliscòs. No ens volem arriscar a ficar el cotxe en aquestes zones de manera que només ens queda buscar la millor posició a la zona.
Rebusquem una mica i com el temps ja ens comença a mancar, ens conformem amb la part superior d’una petita duna que és més compacta que les demés.
El fet de ser a una duna “alta” situa la nostra posició a 13 metres sota el nivell del mar.
Som a una illa de sorra, a -13m enmig d’un llac salat (Chott el Garsa) que hem recorregut a alçades entre els -40m i els -17 del camp d’observació nocturna.
Observarem l’eclipsi sota el nivell del mar! Serem els primers en fer-ho?
Situem de nou el generador el més lluny possible, determinem el Nord amb la bruixola i comencem a muntar els telescopis.
A diferència de la nit, sobre la taula tenim ara un parasol de platja que ens ha de proporcionar ombra als ordinadors i una mica de descans de l’implacable Sol.
També comptem amb tres ajudants, així com el guia local i els dos conductors.
Just deu minuts abans del primer contacte els telescopis estan a punt, recoberts amb tres capes de mantes tèrmiques de salvament.
Els telescopis, els buscadors i els guies estan coberts amb els filtres de Baader Planetarium muntats sobre estructures d’alumini o fusta en el cas d’en Samuel.
La temperatura és de 25,6ºC i no es veu cap núvol a tot el cel.
Posem en marxa la presa de mesures de radiació i temperatura. La radiació la mesurem amb una placa solar de petites dimensions on mesurem amb el tester la corrent en circuït tancat. La mesura es pren en mA i al moment inicial, amb obstrucció zero, mesura 160mA.
La temperatura la mesurem amb un termòmetre amb sonda al aire, amb una precisió de 0,1ºC. El valor inicial és el mencionat de 25,6ºC.
El registre de temperatures serà portat a terme amb molta cura per la mare d’en Samuel, donat que nosaltres estem tota l’estona ocupats amb els nostres telescopis i càmeres.
El camp de la Nikon D70s, amb el seu xip mida APS, a focus primari del Meade LX6 de 8” F6,3 ens proporciona el camp just pel Sol i un petit marge. La Nikon 8700 amb un filtre del mateix tipus, pren imatges de més camp, si bés les seus 8 Mpixels i 350mm de focal òptica li permeten obtenir unes imatges de bona qualitat.
Destinem el telescopi guia, un refractor de 60mm i 900 de focal a l’observació visual.
I começa l’espectacle!
Uns segons després del previst detectem la presencia de la Lluna.
Els telescopis estan funcionant bé, però sempre hi ha d’haver Murphy assetjant, en Josep Maria té problemes amb la càmera de vídeo, que no vol enviar imatges a l’ordinador. En Samuel i en Carles tenen problemes amb la gestió automàtica de l’exposició, que els està fent aparèixer una imatge sobreexposada i una segona imatge fantasma. En el meu cas Murphy fa que la meva deriva sigui exageradíssima, de manera que en els tres imatges que prenc en separació de segons he d’estar corregint la posició del telescopi. Quan 5 minuts després torno a fer la presa del trio d’imatges el Sol s’ha desplaçat fora de camp i cal tornar a centrar-lo.
Penso que em dec haver desviat molt del Nord, però no em ve de gust tornar a moure el “dinosaure” perquè a més he clavat les potes a la sorra amb el que en Carles anomena “sistema parasol”, i caldria tornar a anivellar.
Camí del contacte 2 anem resolent les diferents contrarietats que Murphy ens havia presentat, però el meu telescopi segueix amb la seva deriva. No importa, ja li he agafat la pràctica.
Poc a poc la Lluna va tapant el Sol, la llum es torna “estranya”, la temperatura baixa, no de manera espectacular, però si apreciablement. De la mateixa manera es nota com el Sol no escalfa igual, la sensació de calor baixa i així ho reflecteixen les mesures de radiació.
S’ha girat un vent suau, podria ser vent d’eclipsi, però la seva direcció no és constant, és més aviat una brisa juganera.
Moments abans del segon contacte la radiació segueix baixant en picat, veiem com els mA cauen de manera contínua, cada pocs segons cauen un o dos mA.
Ens preparem pel contacte, per l’anell de foc, tots tenim els ulls enganxats al telescopi i a les càmeres. Els conductors i els acompanyants observen amb les ulleres de l’Agrupació que els hem portat.
I comença l’emoció, quatre minuts i escaig de glòria!
Les dues punxes del Sol s’aproximen ràpidament l’una a l’altre i quan es toquen comencem a cridar: Bailly!
Les càmeres no paren!, cal captar cada instant d’aquest temps curt.
No obstant quatre minuts són quatre minuts, i ens podem permetre ullades visuals a traves del guia, que dóna molta més qualitat que no pas el visor d’una càmera i fins i tot ullades amb les ulleres de l’agrupació, que ens proporcionen una sensació tridimensional del fenomen en poder observar amb els dos ulls alhora.
La temperatura ha baixat fins a 24,5ºC després d’haver assolit uns 27,8ºC des del seu punt inicial a 25,6ºC
Assolim el moment central i l’eclipsi ens mostra la seva forma simètrica, ja tenim l’anell de foc! Les càmeres es tornen a animar, fent un sprint durant uns vint segons i després tornen al seu ritme.
Jo continuo lluitant amb la deriva.
La radiació ha estat tota l’estona baixant des del primer contacte i ara s’ha reduït a 26,4mA.
Seguim notant una brisa suau que accentua encara més la sensació de frescor.
S’aproxima el contacte 3, l’eclipsi ha perdut la seva forma concèntrica i les càmeres s’afanyen a intentar captar les perles de Bailly.
I aquí les tenim de nou, com possessos tornem a cridat el nom del famós astrònom, i aquest cop amb més raó.
El contacte 3 resulta espectacular, veiem vàries perles i una d’elles és d’una gran extensió que es va reduïnt a tota velocitat fins a ser la darrera en extingir-se.
Ha estat espectacular.
Les càmeres han captat perfectament aquest fugisser moment i en Josep Maria ha obtingut una seqüència de vídeo de l’extinció de la “gran perla”!
És el moment de relaxar-nos una mica, ens felicitem mútuament per l’èxit de la nostra petita expedició i ens permetem jugar una mica amb les ombres, prenent fotos i vídeos per mostrar la seva forma curiosa.
Però no oblidem la presa d’imatges i mesures! L’èxit no seria complet si la seqüència s’acaba amb el contacte 3.
Això sí, em permeto entre una seqüència i la següent, fer una ullada a l’alineació del telescopi i descobreixo....que està perfectament aliniat al Sud!!!!!
Així que prenc una nova renglera d’imatges i em disposo a desclavar-lo del terra i tornar-lo a clavar, anivellant-lo de nou.
La correció és un èxit, s’ha acabat la deriva i ja no em caldrà tornar a tocar el comandament en tota l’estona que queda.
I finalment arriba el contacte 4, que per alguns s’allarga més temps que els altres, depenent de la focal de cada telescopi.
És l’hora de fer-nos una foto de grup amb “la senyera”, felicitar-nos de nou i començar a recollir.
Fa estona que el millor lloc on romandre és a l’ombra del parasol o del telescopi, donat que la temperatura s’ha recuperat fins a uns incòmodes 32,4ºC i la radiació torna a 161mA.
De nou plantem la Nikon 8700 amb la seva capacitat d’intervalòmetre per crear un vídeo de la recollida del camp d’eclipsi.
En una hora ho tenim tot recollit i podem tornar a l’hotel per dinar.
Aquest cop a l’arribada a l’hotel ho descarreguem tot i ho tornem a la “baggagerie” donat que tenim plans per a la tarda i ens calen els dos 4x4.
Un cop descarregat tot i refrescats a les habitacions observem que ens hem cremat els clatells. No vam pensar en cap moment que el Sol, encara que eclipsat, és Sol, i al desert encara més!
Al menjador ens trobem de nou als americans, eufòrics com nosaltres, però ells ho han observat a les tumbones de la piscina, mentres els servien refrescos.
Després del dinar tothom marxa a fer la merescuda migdiada i en Carles i jo tornem a la piscina. No hi ha res com una piscina al costat d’un oasi en mig d’un desert!
Més tard s’uneix a nosaltres en Samuel.
Cap a les 4 marxem amb els 4x4 cap al mig de l’oasi, on visitem el zoo del desert. En ell podem observar la fauna del desert i veure en acció un familiar llunyà del escorpí que volia entrar a l’habitació d’en Josep Maria, així com la víbora cornuda.
Ens posen a sobre llagardaixos de cua espinosa i serps verdes però i què? Nosaltres hem passat dues nits al ras al desert, què es pensen, ja hem esgotat la por que podíem tenir...
Una altra cosa és la cobra, aquesta fa molt de respecte, i més quan observes com salta. Oi Samuel?
Després ens dirigim a una zona de dunes “de veritat”, no les petitones que hem vist fins ara. La zona on ens dirigim és on es troben els decorats on es va rodar la película Star Wars.
Tenim ocasió de travessar unes quantes dunes amb els 4x4, i en Carles, fart de tant pujar a la baca del vehicle per carregar i descarregar, no pot resistir-se i fa una de les baixades d’una duna enfilat dalt el sostre del cotxe. Això és surfejar!
Arribem a la zona dels decorats, la recorrem a peu i ens enfilem a unes dunes properes per saltar-les.
Saltar la duna consisteix en pujar-la per la part plana i còrrer tant com es pot cap a la part vertical, saltant desde la seva part més alta per caure el més lluny possible, amb la certesa que no ens farem mal donat que la duna és molt tova.
El resultat final acostuma a ser sempre el mateix, molta adrenalina i sorra ficada fins al darrer racó de les sabates, de la roba i de les orelles.
Després d’això ens tornem a enfilar i observem i fotografiem una espectacular posta de Sol.
Ajudada per uns núvols alts, aquesta agafa uns colors rojencs espectaculars.
Sort que aquest nit hem renunciat a anar a observar, sembla que tindríem núvols alts i les nostres forces estan sota mínims. Hem dormit 7 hores en els darrers 3 dies!
A més pel matí hem de marxar cap a Tunis, i la sortida està prevista a les 6.
Així que amb l’espectacular posta de Sol ens acomiadem del desert i tornem a sopar a l’hotel.
Després de sopar, poc després deles 9 ja som a l’habitació, ara ja sí que no ens queden forces, empaquetem tot de nou i a dormir.
Dimarts 4:
De nou els múltiples despertadors fan bé la seva feina.
A les 6, ja esmorzats, ho carreguem tot als 4x4.
Ens trobem als americans, que agafen el seu autocar per fer el mateix recorregut que nosaltres.
De camí cap a Tunis visitem les ruïnes romanes d’Sbeitla, on coincidim amb els americans.
Visitem la gran mesquita i allí trobem...els americans.
Dinem a Kairouan i a l’hotel del dinar trobem....els americans.
Després anem a mercadejar al zoco i allí trobem....coses barates però cap americà!
Arribem de nit a l’hotel de Tunis i fem la darrera descarregada dels 4x4. Demà ens vindrà a buscar un autocar que ens portarà a l’Aeroport.
Després de sopar fem una trobada de portàtils al bar de l’hotel i posem en comú imatges.
Dimecres 5:
De nou a les 6 del matí ens passen a buscar i ens porten a l’aeroport.
Allí a l’hora de facturar ens volen cobrar per l’excés d’equipatge, però demanem pel nostre contacte de Tunissair i ens resol tot el tema.
La policia d’aduanes, de nou molt amables, ens acompanya en tot moment, revisa també de manera molt superficial el que portem i no ens deixa fins que tots els tràmits han estat resolts i l’equipatge facturat.
A la pujada a l’avió ens esperem per ser els darrers en pujar, volem comprovar i fotografiar com carreguen les caixes dels telescopis a la panxa de l’avió.
Respirem tranquils quan veiem que són les darreres caixes a embarcar, però les embarquen.
Dues hores després som a Barcelona, sortim per l’aduana sense res a declarar i ens acomiadem.
L’expedició ha estat un èxit ! ! ! ! ! !